dimarts, 23 de març del 2010

La tabula rasa


Deia Aristòtil que tots venim al món com una tabula rasa. M'imagino una taula en la que no hi ha res escrit, i que, durant la vida anem omplint, de vegades de boniques cal·ligrafies, d'altres, d'esborranys, i tot sovint, de lletres més o menys mediocres que van resultant. Recordes com era ser una tabula rasa? Em pregunto (potser per aquell arrelat prejudici que els origens són sempre més purs i millors que els moments posteriors) si allò era l'autèntica plenitud. Una noció, però, ben curiosa de plenitud, més relacionada amb estar buit que ple. Una felicitat diferent, sens dubte, de la mà d'aquella transparència que en ocasions he volgut lloar, la transparència i la sinceritat del despertar al món i a l'existència. El despertar únic i intransferible que no es recolza ni presuposa altres teories apreses a consciència a les biblioteques. Cap paraula, i molt menys cap metafísica existencial pot descriure la meravella d'ésser una tabula rasa. Recordes?
.
* Fotografia: jo mateixa, amb poquets anys. El mussol filosòfic no té desperdici.


diumenge, 14 de març del 2010

Qüestió d'aplicabilitat

No sé si aquest tema se sol tractar en lingüística, doncs no en sóc cap experta. Així que em limitaré a donar la meva opinió, esperant no fer cap terrabastall intel·lectual. Fa temps que penso en quelcom que se m’ha presentat a la ment com l’aplicabilitat de la metàfora i la comparació. Una metàfora opera una identificació anàloga entre realitats distintes, tot transferint les propietats d’una a l’altra per similaritats. La comparació no és tan agosarada, posa enmig la barrera del “com”, que sempre és menys violenta per l’enteniment. En la poesia tenen un paper imprescindible, però també en filosofia? També en ètica? I en la vida quotidiana? Tenen en aquests àmbits la mateixa validesa? Està clar que en la poesia podríem dir, que gairebé tot està permès, precisament pel seu propòsit no directament cognoscitiu, sinó de caràcter emotiu, en el sentit més elevat de la paraula. No estic en cap moment menystenint la poesia, cal que quedi clar, simplement intento traçar les seves fronteres, tal vegada de forma massa tòpica o maldestre. Però tornem al tema. La poesia té competències plenes per servir-se de símils des del moment que no pretén exposar sistemàticament una determinada veritat per la via racional.
.
Però la filosofia, tenint un objectiu diferent, també ha acceptat les metàfores i les comparacions. Em pregunto si això és lícit. Atenció, la meva pregunta no segueix l’estela del positivisme lògic i la filosofia analítica. No m’estic plantejant la desaparició de la metafísica i la reducció de la filosofia, d’una banda, a problemes de llenguatge i d’altra, a filosofia de la ciència. Em pregunto si és legítima la incorporació de metàfores al discurs filosòfic , això és, al discurs nodrit per la via racional, sigui metafísic, lingüístic, o com es vulgui. Intueixo que comparacions de tot tipus han anat introduint-se com si res, quan no t’ho esperes, dins argumentacions filosòfiques. El fet és que les realitats a comparar sempre venen d’esferes una mica diferents, detecto que sempre hi ha un salt -petit o més gran- de pla. El pla és allò que permet desenvolupar una discussió o realitzar una comparació lícita. Quan hi ha diferències de pla normalment sorgeixen desavinences insalvables en una conversa, doncs els interlocutors parteixen d’una pregunta inicial diferent, situada en plans distints. Doncs bé, m’imagino els objectes de metàfora i comparació en plans diferents, i dubto molt que el pont que s’estableix momentàniament entre ells només pot servir a motius emotius, sentimentals, en el millor dels sentits. Però l’argumentació racional no pot fer aquesta unió. Això és, que les metàfores i les comparacions tenen una aplicabilitat dubtosa, una correspondència qüestionable en territori filosòfic i ètic.
.
Sóc, de moment, molt aficionada a Descartes, però la seva metàfora de l’edifici en construcció, compleix el seu ideal hiperbòlic de certesa? I dic Descartes com exemple paradigmàtic, perquè la qüestió de l’edifici que cal reconstruir des del fonaments és molt utilitzada. Potser la metàfora convenç molt a nivell emotiu- i m’incloc- però fem l’esforç de separar-nos d’aquesta sensació. És possible comparar el procedir de l’enteniment i el contingut del coneixement a un edifici ben construït? Potser així plantejat, pensareu que em cal anar més a fons. Però ho penso des del més fons que puc i ontològicament és il·legítim. I ho fem contínuament. Tots som més cartesians del que voldríem. La filosofia és plena de comparacions i metàfores d’aquest tipus, també penso en l’escala de Wittgenstein, que tan gràfica és, però que, a nivell filosòfic no sé si dóna una diferència...
.
En un altre àmbit més quotidià trobem un cas més greu, en la meva opinió, d'aquest tipus d’intromissions. En la narrativa d’autoajuda n’hi ha centenars, i fins extrems inesperadament recargolats. La vida flueix com un riu? Què té a veure remotament un riu amb la meva vida? No tenen res en comú. Ets com un ou dur quan t’enfrontes als problemes? També, tristament, en l’àmbit religiós. Més que a la dogmàtica i certes parts de la teologia i les seves intromissions i peticions de principi, penso la literatura emocional que circula. Però d’això, com dirien els atenesos en aribar a un tema espinós, ja m’escoltareu un altre dia.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Els problemes del mal

Com s'entén, des d'un punt de vista religiós, el món sense la presència del mal? La pregunta, d'entrada sembla paradoxal, perquè tota religió, a grans trets, és una aposta per un determinat bé, alhora que una fugida del mal.  És fins cert punt possible afirmar que hom desitja un món de bé, en el que no hi hagi sofriment, ni malaltia, ni injustícia, ni mort, en sentit ampli. Així doncs, la tasca de tota persona que anhela aquest bé serà treballar per aconseguir-lo, i aquest treball constituirà la seva talla moral. Això arribaria a implicar que en un món sense mal no és possible mesurar la vàlua moral d'una persona. És possible alhesores que el mal sigui llur condició sine qua non? És escandalós afirmar que hom ha d'estar agrait al mal perquè permet la desitjada demarcació entre baixesa i altura moral. Ens trobaríem en un capgirament del plantejament clàssic en inferir que el bé és l'absència de mal. 

Si tot plegat ja és de difícil pair, la cosa es complica en el cas del creient. El cristià, per exemple, confia en una creació que, si és obra de Déu, és essencialment bona. Déu només pot engendrar bé. El cristià diposita la fe en una constitució ontològica del món des del bé. I és l'egoísme, la hipocresia, la barbàrie de que són capaços els homes allò que introdueix el pecat, això és, el mal, tot pervertint la superfície del món, però no llur essència, que, per definició i convicció, és immutable. Però atenció, que tot plegat comença a posar-se en entredit. Jesús de Natzaret predicà amb la paraula i l'exemple la pràctica del bé, l'opció pels que sofreixen. Hauria tingut sentit un Jesús de Natzaret en un món sense  mal? Crec que no. Un món ideal suposa una determinada absència de Déu en la vida dels homes. En un món sense mal la presència de Déu queda diluïda. 

Observem-ho més concretament: té algun sentit la comesa neotestamentària d'un cristià si el món és bo? Sembla que el cristianisme depèn fonamentalment de la presència -i fins i tot el predomini- del mal. Partint d'un cristianisme de base, d'una teologia de l'alliberament, tot cristià té una comesa orientada a la transformació social, una missió ineludible i identificatòria d'entrega als que sofreixen. Ergo si ningú sofreix, el cristià no existeix. Això condueix a conclusions certament escandaloses, si més no, per tot esperit crític i/o sensible a aquesta concepció del món. El mal fa que el cristià es pugui anomenar cristià. El mal li permet afirmar-se com a tal. És aleshores remotament possible que el món no només sigui un mer escenari del mal, sinó que el contingui des de la seva mateixa constitució ontològica? Caldria donar gràcies al mal perquè permet la posada en acció dels valors evangèlics? Tot aquest seguit de conclusions no fan més que portar a la que les engloba totes, i també, per tant, la més dolorosa: el mal és un producte engendrat per Déu. 

Se sol dir que en els lloc més infernals, com per exemple, un camp de concentració, juntament amb la presència de la barbàrie més repugnant, es donen també les expressions més magnificents del bé. Homes que s'entregaven a la mort perquè d'altres poguessin viure... sublims manifestacions del Bé.  Però aquest Cel no necessita al seu torn de l'Infern per existir? Això, que quedi clar, no resta pas cap mèrit, més aviat l'augmenta, donada la creixent intuïció de que l'home ha estat condemnat a viure amb la presència del mal. La qüestió és més aviat de caire metafísic. No es pot entendre el món com a Creació i alhora suposar el mal intrínsec al món. Gairebé arribem, doncs, a l'absurd, oferta temptadora de Sísif, a la que, malgrat tot, encara em resisteixo. No sé fins quan.

diumenge, 31 de gener del 2010

Us presento en Martin


Aquest individu és el culpable de que no pugui actualitzar el blog des de fa un mes!

Sí, aquest homenet de la tumbona és Martin Heidegger. Fa cara d'avi simpàtic i tot! Però no us deixeu enganyar, en comptes d'anar a jugar a la petanca passava les estones escribint sobre assumptes que canviaran el curs de la humanitat, com l'omissió de la pregunta per l'ésser de la intencionalitat en la fenomenologia i la recerca del camp temàtic des del que poder plantejar la pregunta per l'ésser de l'ens.
Perquè no t'agradava jugar a la petanca Martin?
Perquè?
:·)

dissabte, 19 de desembre del 2009

Dues intuïcions arrel de la Crítica del Judici

La Crítica del Judici de Kant respon al qüestionament sobre la unitat de la filosofia transcendental arrel de la distinció entre raó pura i raó pràctica. Kant cerca aleshores ponts entre ambdues, entre l’àmbit del coneixement i el de l’acció. Un d’aquests lligams és el judici estètic. És peculiar anomenar-lo “judici”, perquè tot judici implica un concepte. No obstant això, Kant se n’adona que en afirmar que quelcom “és bell” no hi ha pas pretensió cognoscitiva, sinó més aviat voluntat de comunicar allò que tal objecte suscita a l’esperit. No equiparable tampoc al plaer empíric: el sentiment que desperta l’experiència estètica té pretensió d’universalitat.

Seguint a Kant ens preguntaríem per les condicions de possibilitat d’aquesta experiència. Segons les dues primeres crítiques, els conceptes i les categories de l’enteniment, que són universals, s’apliquen a les dades sensibles, i a través de la imaginació es produeix llur síntesi i es genera el coneixement. Per tant, si es pensa el plaer de la bellesa dins el marc categorial, el resultat són judicis cognoscitius, no estètics. La solució de Kant rau en afirmar que en el cas de la bellesa, es produeix una síntesi sense finalitat cognoscitiva. L’enteniment aporta una certa unitat, però no passa les dades sensibles pel sedàs de les categories. Així doncs, quan es produeix una síntesi lliure de les facultats, és a dir, un alliberament del marc conceptual, l’esperit experimenta la unitat espontània i pre-teòrica.

I cada obra d’art produeix síntesis diferents, doncs es dóna un element intuïtiu que no es pot conceptualitzar, que Kant anomena idea estètica, i que no té a veure amb el coneixement, sinó amb el viure i experimentar la bellesa. D’aquesta manera, l’art seria més bell com més alliberat del concepte, més perfecte com més indeterminat. Potser aquí trobem una primera justificació de l’art no figuratiu, de l’art abstracte, màximament proper a aquest àmbit on la raó ja no fructifica i el protagonisme el pren la intuïció.

En la seva empresa de delimitació de la raó, Kant troba un lloc en el que la raó pensa de forma estèril allò que hi ha més enllà d’ella (l’absolut), i en el que el rol de la intuició és cabdal. Aquest és el poderós punt de partida que molts romàntics prendran per les seves respectives teories sobre la via del sentiment i la religió. En la línia d’un d’ells, Scheleiermacher, no seria aleshores més perfecta aquella vivència de l’absolut com més despullada de conceptualització? No es presentarien aleshores com arbitraris els constructes i les especulacions pseudometafísiques al voltant de la divinitat? La raó ha de prendre consciència del que li és legítim, i de quan ha d’aturar la marxa i passar el relleu.

Vet aquí un argument kantià per la il·legitimitat de l’ortodòxia. 

[Disculpeu per haver tardat tant en actualitzar. He estat molt enfeinada amb la filosofia de les aules]

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Despertar

Gairebé tothom, crec, experimenta el despertar a la consciència de l’existència de tot plegat. No em refereixo al primer cop que hom sent l’evidència de la mort (potser dedicaré una altra entrada a aquest vertiginós moment), sinó a una vivència més lírica i feliç, però no per això menys sublim i grandiosa. Això és, la primera vegada que me n’adono de que el món –realment- existeix, que la vida -misteriosament- existeix, i que jo – incomprensiblement- estic abocada, així perquè sí, a aquesta magnificència existencial. És curiós, però, que quan ho sents així el primer cop, ets incapaç de formular-ho en aquestes paraules. És una sensació, lenta i punyent alhora, boirosa, surrealista, sorprenent, i, sobretot, imborrable. Un cop ho has pensat, ja no hi ha volta enrera.

Tinc la gran sort de guardar encara a la meva memòria aquest moment íntim i meravellós, també una mica marejant, com si quelcom dins la meva ànima hagués sabut aleshores que, passats els anys, arribaria a valorar tant aquest record. He pogut calcul·lar que devia tenir uns 7 ó 8 anys, perquè em trobava en una habitació de casa que ja no hi és a causa d’una reforma. Rebuscava entre les coses dels meus pares, objectes ordinaris que, no se perquè, em fascinaven, i que estaven guardats dins un cistell de vímet a l’armari. Doncs recordo que aleshores, de sobte, tocant una mena de raspall de color blau cel, se’m va caure l’existència a sobre. Com un xàfec, com una pedregada, vaig veure per primera vegada el món des de fora, el vaig observar suspès en el buit del cosmos, i a mi, minúscula allà al mig, vivint, sense saber com, perquè ni des de quan! Durant uns segons que em vaig quedar allà quieta, sense saber molt bé què m’acabava de passar. Sóc incapaç de recordar res més. Intueixo que després de llargues hores a la facultat, llibres, treballs... la filosofia més genuïna està en aquell moment, i que he de fer-me petita, i no gran, ni inflada de coneixements, per atènyer la veritat de la filosofia. Perquè aquest despertar és personal i instranferible, i no apareix com a conseqüència lògica de la lectura de Descartes, Kant o Hegel.

Això em porta a pensar, de vegades, que el procés individual de maduració filosòfica és un reflex –en petit- de la història de la filosofia. Com si, permeteu-me la terminologia de manual, fossim un microcosmos que reflecteix el procés del macrocosmos. A l’admiració primordial i irrepetible dels presocràtics s’afegeix després la dimensió moral, l’ordenació del món d’acord a un lógos, la reflexió sobre el propi lógos, el dubte sobre aquest mateix... i així fins un punt, una mica nietszcheà, en que hom té la impressió d’haver cobert aquell dolç ensurt existencial amb un espès fang de prejudicis, reflexions, presupòsits i grandiloqüències autorils. I de sobte, ja no saps res. Amb totes les forces vols tornar a aquella admiració originària que treia amb expectació i fervor el vel de la realitat. Veus allí la teva Ítaca, la teva veritat i la teva casa. El lloc al que pertanys i que ningú et pot prendre. Perque no és un lloc físic, sinó una essència individual que et crida pel teu nom. Han passat anys però el meu el sentiment segueix intacte. Què és doncs això tan eteri i fonedís que em fa creure amb devoció que “jo mateixa”, la meva autenticitat, l’ànima intacta amb que se’m fa dipositar a la vida resideix impertorbable en aquella primera vivència filosòfica? En fidelitat a mi mateixa, a aquella nena que es va quedar corpresa davant un simple raspall, intento aprendre cada dia des d’aquella admiració infantil, això és, transparent i desinteressada, que fa que no em cansi mai de l’autèntica filosofia.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Discerniment i llibertat (segona part)

L’inquisidor parteix d’una antropologia pessimista, però no entenent l’home com a ésser malvat per naturalesa, sinó considerant-lo vulgar, ignorant i incapaç de d’atènyer la veritat per sí mateix. És obvi que si es parteix d’aquesta concepció, el model social que proposava Jesús de Natzaret és incomprensible. Des de la teologia s’afirma que Déu és revelà de forma suficientment clara com perquè creure en Ell no fos una absurditat, i suficientment obscura com perquè no forcés ningú a la fe. Això és el que el gran inquisidor no pot suportar: la llibertat ineludible i el discerniment del cor de cadascú en comptes de les lleis sòlides, els dogmes que han de ser obeits. Com pot ser que la teologia interpreti que Jesús donava el valor suprem a la llibertat i no volia que res forcés l’adhesió a la fe de manera massa aclaparadora i,  d’altra banda, l'església dicti en el seu nom una quantitat tan gran de dogmes i normes de comportament, tan contràries al discerniment personal?

L’inquisidor, des de la seva visió degradada de la naturalesa humana, retreu Jesús tenir una idea massa dignificada de l’ésser humà i també el fet de no haver-se servit de les eines que garantitzen la obediència: miracle, misteri i autoritat. S’introdueixen així en la narració les tres temptacions que tingué Jesús al desert. El gran inquisidor es posiciona clarament- i així ho expressa- al bàndol del diable (el bàndol de la obediència inqüestionada i de la manipulació de la persona potenciant les seves febleses). Un d’aquests punts febles és sens dubte el desig de certeses absolutes que apaivaguin l’ànima humana enterbolida per la finitud. En paraules de l’inquisidor: l’home vol més el miracle que a Déu mateix. El miracle esclavitza, proporciona una evidència tan patent que no dóna lloc a la llibertat d’escollir opcions de vida. És la forma més poderosa de crear una legitimitat, que és condició sine qua non de tota institució. Per aquest motiu rebutja Jesús la primera i la segona temptació.

I sens dubte, el projecte de domini i consens a la força que, segons l’inquisidor, s’extreu de la vulgar petitesa de la mateixa naturalesa humana, no pot acomplir-se sense la tercera temptació: el poder terrenal. Només així la humanitat esdeve del tot gregària i, segons l’inquisidor, feliç. Juntament amb la visió pessimista de l’ésser humà es fa present un cert plantejament del fi que justifica els mitjans. El preu de la pau i l’harmonia en el món és, tal i com afirma l’inquisidor, l’aniquil·lament de la llibertat?

Sortosament, l’abdicació de les idees pròpies i de la llibertat en favor d’una ideologia serà una actitud progessivament intolerable –almenys en teoria- en el món occidental. La formulació de l’autonomia de l’individu- amb els seus pros i contres- serà determinant per desterrar situacions com la que Dostoievski narra en aquest passatge, i serà condició de possibilitat de l’aparició de disciplines com la sociologia o la psicologia de la religió, impensables en un ambient de legitimacions inqüestionables i de por a la llibertat.  Crec que si Dostoievski ens dóna un missatge en la nostra època aquest és el de la coherència del cristià amb l’Evangeli i el de la constitució d’una intitució eclesial que no pugui matar Jesús de nou.