Un dia d’aquest estiu, uns quants joves procedents de diferents comunitats cristianes vam reunir-nos als estudis de Catalunya Ràdio per parlar del Cristianisme al segle XXI arran de les Jornades Mundials de la Joventut (Madrid. Agost de 2011). Els participants formaven un grup certament homogeni. No bel·ligerant, però sí encaixonat en alguns estereotips. Ja d’entrada vaig detectar que, tot i la natural cortesia, em trobava en un ambient ideològicament hostil. Amb una evident bona voluntat, s’exposaven un darrere l’altre arguments de tipus emocional que, tot i el seu possible contingut de veritat, s’extraviaven per la ingenuïtat de voler repetir allò que s’ha escoltat sense saber argumentar-ho. Això em va fer pensar que, per les circumstàncies que li ha tocat viure, al cristià del segle XXI li és pròpia una tasca: la d’aprofundir en el coneixement de la seva religió. La ciència avança rutilant, la nostra societat es defineix com plenament laica, apareixen noves situacions de caràcter ètic i, en definitiva, allò que fa dècades es donava per descomptat, és de sobte qüestionat per totes bandes.
Apareix, doncs, l’imperatiu de conèixer la pròpia tradició, d’interessar-se mínimament pel desenvolupament de la teologia cristiana, i fins i tot de disposar d’una certa justificació racional de cara a la societat. Tot plegat hauria de conduir a una identitat cristiana construïda no només per absorció cultural i familiar, sinó també com a resultat de la pròpia reflexió. És per això que entristeix descobrir que hi ha sectors de l’Església que, davant una crisi identitària, advoquen de nou per una religió apresa de memòria, disfressada sovint d’utopia juvenil, i petrificada en les seves postures. En front d’aquesta situació, el jove cristià ha d’aprendre tenir un criteri propi ben argumentat i sensible a l’actualitat.
La societat occidental es caracteritza, certament, per una secularització severa. D’entrada no em sembla negatiu. Em preocupa més una situació de la que ja alertaven, fa unes quantes dècades, el sociòleg Max Weber i el filòsof Theodor Adorno, entre d’altres. Em refereixo al desencantament del món. A grans trets, com a conseqüència d’una determinada mentalitat il·lustrada, tot allò no susceptible de prova empírica, tot allò simbòlic, espiritual o artístic pren unes sospitoses connotacions mítiques i un tant patològiques. Un món desencantat perd progressivament la pregunta pel sentit, perquè fa de la seva recerca un absurd i una irracionalitat. I no em refereixo només a la religió. Viure en un món desencantat és empobridor, en part perquè relega l’obertura de l’ésser humà a la transcendència a una mena d’anomalia cerebral que el temps i l’educació han d’extirpar.
Ara bé, viure a l’altre extrem no deixa de ser com a mínim sospitós. I és que la fe no es conjuga amb seguretats fèrries. Hi ha molts joves en situació de recerca que anem fent camí amb l’Evangeli a la butxaca, no convençuts pel neopositivisme ni tampoc per l’ortodòxia catòlica (ni que sigui ben animada amb cants i versos que no sé si trepitgen el llindar d’allò naïf o d’allò grotesc). Busquem respostes i anem donant forma al transcendent, inspirats sovint pel de Natzaret, i per molts dels qui l’han seguit. Alguns hem vist en les jornades de Madrid un rostre massa concret del transcendent (catòlic, apostòlic i romà) que, al cap i a la fi, per la seva estretor, no està a l’alçada de la magnitud de la demanda existencial de l’ésser humà. Penso en el bon samarità. En estimar els enemics. En deixar-ho tot per seguir-te. No és ja prou difícil ser cristià com per, a sobre, afegir-li un ventall de banalitats que alguns prenen per absolutes, i que només fan que evidenciar la ridiculesa de l’ésser humà quan topa amb els seus propis límits? No puc evitar de recordar les paraules de Nietzsche, quan mostrava la seva admiració vers l’Església en tant que li permetia veure un tros de l’Imperi Romà. I em pregunto si no estarem més fascinats per un fet estètic (el catòlic) que per la fe mateixa.
Tal vegada, pensem alguns, la nostra presència a Madrid hagués legitimat un model d’Església que ha de canviar profundament, un model que encara empra un simbolisme i un llenguatge condescendent i paternalista, quan no directament misogin. Una Església oficial que actualitza el seu corpus intel·lectual de forma clarament esbiaixada, prescindint de certs teòlegs quan convé i beneint-ne d’altres com obra espontània de l’Esperit, com si aquest distingís entre tomistes, marxistes, bisbes o monitors d’esplai. La qüestió essencial que ens obliga a repensar una demostració de força a l’estil de les JMJ és, al meu entendre, el tipus de presència vol protagonitzar el cristià d’avui. Hom no pot guiar-se en aquest cas pels nostàlgics de la Cristiandat, que solen demonitzar l’època actual des de la seva mena de talaia a mig camí del Cel. Certament, el cristianisme ha estat més present socialment en altres èpoques, però això no ha estat pas sinònim de més virtut. Ens trobem en un moment idoni per l’exercici de la discreció, vinculada de forma essencial al cristianisme de la catacumba, i no pas al del poder i l’autocomplaença.