Brilla la veritat?

En ambients progressistes d’Església es porta molt el criticisme (gràcies a Déu), la comunitat de gresca i les metàfores (la llum del món, la sal de la vida etc). Tot va com una seda perquè som experts en convivència i, en general, en no envair l’espai de l’altre. Ara bé, quan es necessita saber alguna cosa una mica més substancial, hem de cridar al jesuïta de torn. Dic jesuïta perquè és el meu cas. Aquesta situació em comença a incomodar una mica. No per part del membre de l’staff eclesiàstic, sinó per part de la comunitat de laics, ben acomodada en el seu rol de germans petits, almenys pel que fa a la feina intel·lectual. Aquesta situació perpetua la casposa distinció de dignitats entre cristians. Fa unes setmanes, a l’article sobre les JMJ, comentava la importància d’interessar-se per la pròpia tradició i per la teologia cristiana. Partint de la base que això no és un imperatiu bíblic, sinó circumstancial. L’Evangeli no vol generar intel·lectuals, sinó homes i dones pels altres. Ara bé, el desenvolupament històric de l’Església i la situació actual del Cristianisme fan necessari un cert coneixement. Per parlar de cara a la societat laica sense semblar una tragicomèdia medieval i, sobretot, per parlar de cara a altres sectors de l’Església amb llenguatge actual i potent.  

Em preocupa la degradació de la intel·lectualitat, el fet que molt pocs semblen trobar plaer en el coneixement. Suposo que perquè és una feina lenta i monòtona, i perquè qui vol tenir-ho tot al cap existint el Google. I qui vol fer lectures de teologia, si ja ho diuen que el més tontet dels jesuïtes es veu que fa rellotges. Però el problema, al meu entendre, es troba en un pressupòsit ben arrelat: que la veritat brilla per si mateixa. En altres paraules: que tenint la raó es tindrà la victòria. Això és fals. I no podem anar per la vida amb aquesta ingenuïtat, perquè mentre no arriba l’escaton, més val anar fent feina. A veure si al final no tindrem la veritat i a més quedarem com uns ineptes.

Hom ha de creure en la seva opció, la qüestió és que si només ens preocupem de la llum i la sal del món, tenim moltes possibilitats de fer el ridícul en algun moment. Els laics hauríem de deixar de fer nostres les argumentacions emocionals, i emprendre també les racionals, que massa sovint deleguem amb l’admiració dels germans petits cap als grans. Si no coneixem una mica a fons allò que ens identifica, gairebé res no ens diferencia d’aquells que percebem com els pobrets amargats de l’altre extrem, als que sovint critiquem per repetir allò que han escoltat sense saber argumentar-ho lúcidament. Em pertorba allò que defensen, però encara més el fet que ho repeteixin sense pensar. És el fenomen antiil·lustrat de la repetició d’ideologies allò que més incomoda. I nosaltres què? Amb el Concili Vaticà II vivim de renda. Convençuts de que la veritat està aquí, i no allà, continuem repetint. I què si el que repetim resulta que és la veritat? La filosofia m’ha ensenyat que hom pot adquirir coneixement vertader per accident, però allò que fa que sigui coneixement és estar-ne justificat.*

No tothom ha de ser un intel·lectual. Però potser cal canviar certes actituds pròpies dels laics. Perquè em fa una mica de por que ens colin un i altre cop la clàssica fal·làcia –típicament eclesiàstica- que fa de la marginació o la necessitat, una virtut. I ens diran que la missió dels laics és un altra, igualment elevada i meravellosa! Recordo aquell fragment de la Ordinatio Sacerdotalis de Joan Pau II, en que ens diu que tan excelsa era Maria que el fet que no rebés la missió pròpia dels Apòstols ni el sacerdoci ministerial, mostra clarament que la no admissió de les dones a l’ordenació sacerdotal no pot significar una menor dignitat ni una discriminació cap a elles [...] la Santa Mare Església fa vots perquè les dones cristianes prenguin plena consciència de la grandesa de la seva missió (O.S.3). Repeteixo, tenir la raó no implica tenir la victòria.

*Deixo de banda Gettier. No és el moment.

L'acudit del pare Marquès

De tant en tant em ve al cap un acudit que ens va explicar un dia el P. Andreu Marquès a la classe de filosofia del llenguatge. En aquell moment em va sobtar que aquesta assignatura la donés un sacerdot. Te'ls imagines fent la medieval o l'antropologia amb un manual d'Eunsa, però no amb el Language, truth and logic d'Ayer. El pare Marquès és un savi simpàtic. A classe em resultava enormement lúcid. Davant un auditori més aviat poc disposat a qualsevol heterodòxia, ell, gairebé octogenari, explicava amb un somriure els dubtes de fe que li havia generat la lectura de Bultmann. I reprenia la lliçó, de vegades amb aquell punt de condescendència que les dones hem de suportar dels homes d'església. Per l'edat, a ell li perdono. Aquí ve l'acudit. I qui tingui orelles, que escolti. Va més a fons del que sembla...

Sabríeu dir-me quina és la diferència entre un filòsof i un teòleg? 

Un filòsof és un individu que, en un túnel negre, totalment fosc i sense sortida, busca un gat negre i mut que no hi és. Un teòleg és un individu que, en un túnel negre, totalment fosc i sense sortida, busca un gat negre i mut que no hi és. Ara bé, el teòleg el troba.

Problemes

Crec que només cal anar una mica a fons per descobrir que allò que planteja un problema seriós per la fe és la reducció última a dues opcions: Déu o el no-res. És clar que qualsevol contingència eclesial o qualsevol minúcia teològica no representen el problema. Que més voldria jo que tenir com a únic maldecap decidir si Crist és una persona amb dues naturaleses, si Maria és verge o dona jove, o si l'Església aguanta amb pinces un tros de l'imperi romà. Si allà a la vida eterna descobreixes que en comptes de tres persones, n'hi ha vuit, doncs alegra't, que más vale el infierno que la nada, que deia don Miguel de Unamuno. El que vull dir és que tot plegat és lletra petita que se supedita als problemes metafísics. I quina sort tenen aquells que, havent-los superat amb escreix, dediquen l'existència a barallar-se pels apèndixs.

En primer lloc, trobo amb contundència l'aporia del mal. Em refereixo a analitzar metafísicament el cristianisme per descobrir que el mal és la seva condició de possibilitat. Que sense febles no hi ha cristià, sense opressors no hi ha Evangeli. És aleshores el mal present de manera constitutiva en el món, com a part intrínseca de la seva estructura ontològica? Segons aquesta conclusió, Déu l'hauria dipositat i el cristià hauria de donar gràcies a la barbàrie, perquè com més grossa sigui, més pot excercir de cristià. Què seríem en un món des de sempre bo? Simples individus, ni cristians ni no cristians, sense revelació, sense Evangeli. Tampoc l'hauríem necessitat. Així doncs, compte quan afirmem l'universalitat o la necessarietat del cristianisme, perquè sembla que en el fons és fill d'una gran contingència.

En segon lloc, topo amb un obstacle posterior: la conceptualització. No sé si per algunes persones, el fet de dependre d'uns conceptes tradicionalment establerts, pot esdevenir un problema a l'hora de creure (i pregar). El dalt, el baix, la relació vertical, el Pare, el transcendent personal. Tot plegat se'm presenta com un eteri edifici burocràtic i alhora afectiu, tan ben definit que no deixa marge per sentir res fora d'aquestes categories. Les categories -ja ens ho ensenyava Kant- són una mena de sistema de coordenades, condició de possibilitat de qualsevol fenomen. 

Molt em temo que el cristianisme peca de categorització. I la més greu de totes em sembla que és la de Déu com a cosa. Una cosa amb la mateixa entitat que les coses que coneixem, una cosa que es pot posar al costat d'altres coses: un arbre, un Déu, un planeta. El cristianisme no és intel·ligible si perpetua discursos que directament o indirectament propicien l'arrelament mental d'aquest concepte. Això va més lluny de la imago Dei, doncs no es tracta de decidir si Déu castiga o estima. Per això dic intel·ligible, i no coherent o amb sentit. Prenc l'exemple de la cosificació (el fer-se cosa) de Déu perquè em sembla escandalós i interessant pel que té de subtil. Però n'hi ha d'altres, com el tossut pseudopoliteísme en que es converteix el cristianisme quan perd el sentit de la figura del sant com a referent vital i el bateja com a intercessor. També em dol que xoqui amb aquesta intel·ligibilitat el Déu Pare, que el mateix Jesús ens presenta amb naturalitat. No puc concebre Déu Pare, com tampoc puc concebre Déu Mare. Bé, de fet si que el puc concebre, i aquest és el problema. Que sospitós es torna tot quan és tan definit i ben adequat a l'enteniment humà.

Això em porta al tercer problema, la ingenuïtat de la que ja ens despertava l'escèptic Gòrgias al segle V aC: Res no és, si fos no ho podríem comprendre, i si ho comprenguessim no ho podríem comunicar. La segona afirmació es refereix al que serà un dels grans problemes de la Modernitat: la inexistència d'una adequació entre enteniment i cosa. Les coses en sí mateixes no estan fetes perquè l'home les percebi. L'home les percep d'una determinada manera, que és la manera humana. És aquesta la manera definitiva? Aquesta és una pregunta retòrica. Des de Hume, que despertava Kant del somni dogmàtic, que la qüestió és clara (a no ser que hom sigui un realista ingenu alimentat d'antropocentrisme). És per la refutació del realisme ingenu que em resulta inquietant una relació tan ben definida amb Déu. 

Això es complementa amb la tercera afirmació de Gòrgias, que es refereix a la limitació del llenguatge per expressar la realitat. El concepte mata una part d'allò que representa, perquè en comparació la realitat és desbordant. Això s'aplica al coneixement experiencial de la realitat. Si passem a parlar de Déu, les afirmacións són infintament més agosarades. En fi, almenys trobo un cert consol en descobrir que un dels grans, J.M.Diez Alegría, comença el seu controvertit Yo creo en la esperanza escrivint: “Cuando mi fe entró en crisis, estaba yo estudiando filosofía. La crisis se produjo precisamente al hilo de mi reflexión filosófica. Los problemas conexos con el criticismo kantiano [...] estuvieron a la base de mi crisis de entonces”. No sé si haurem pres el fruit de l'arbre del coneixement per acabar descobrint tràgicament que no podem saber res.

I el problema final, i més englobador, rau en la incapacitat de distingir un món en el que Déu existeix i un món en el que no. Fet que, en certa manera, fa que la vida humana pregui un to d'heroïcitat absoluta. Intueixo que l'home revoltat de Camus havia pres consciència d'aquest drama metafísic i humà. També ho copsà com ningú don Miguel de Unamuno, que ens exhortava: y si es la nada lo que nos está reservado, hagamos que esto sea una injusticia!

Prodigis

De vegades penso que les persones es divideixen principalment en dos grups: les que entenen la paràbola del fill pròdig i les que no. M'entristeix que hi hagi qui renega de l'actitud del pare. I se m'ocorre que el fet de no entendre-la potser es deu a dos motius: o bé ressentiment o bé supèrbia. Sobre el primer motiu no cal dir gaire. Nietzsche ja ho va dir tot i més. Quan hom s'esforça en alguna cosa, no per ella mateixa, sino per un motiu aliè,  és més o menys lògic que si d'altres l'aconsegueixen més fàcilment això es vegi com una injustícia. Aquesta actitud em sembla estúpida. 

Ara bé, quan dic supèrbia intento englobar també una certa ignorància i una certa vanitat. Molt propi del cristià d'aparences (més o menys en perill d'extinció perquè, de fet, l'aparença de ser cristià ja no és percebuda en general com una virtut). I em pregunto si aquests individus que no entenen la lògica del fill pròdig no seran, ells mateixos, uns fills pròdigs. Massa enamorats de la seva pròpia trajectòria vital com per percebre els seus errors i danys col·laterals. Hom tendeix a imaginar el fill pròdig massa contextualitzat, com un home jove ludòpata, bevedor, malgastador i promiscu. Però de fills pròdigs n'hi ha de molts tipus, i  a alguns costa més donar-los de nou la benvinguda. No sé si l'orgull de raça catòlic no ha creat més aviat fills pròdigs encoberts en comptes de pares de fills pròdigs.

Des del benestar material és fàcil anar pujant a poc a poc una mena de fals podi moral, en el fons molt vinculat a allò de l'ètica protestant i l'esperit del capitalisme que escrivia Weber. I sembla una lliçó moral per nens, però de vegades no veig molt clar que els adults haguem entès que el benestar (de qualsevol tipus) no és un premi a la virtut. I així hom dóna per descomptat que el punt de partida és ser el pare, i no el fill. Jo crec que ningú se salva de poder ser un fill pròdig, algú que ha ferit i ha estat acollit de nou. I més val que canviem els clams de justícia aritmètica (a cadascú el que li toca) per la humilitat, no fos cas que algun dia descobríssim amb vergonya el poc que mereixem i el molt que hem rebut.

Letargia

Es veu que l’emissió del programa El Convidat amb la Teresa Forcades ha causat un cert enrenou i ha contribuït a difondre una imatge serena de l’Església. Evidentment, no puc estar en desacord. El programa va ser correcte, seriós i amable. Diria que en definitiva va trobar un bon equilibri, especialment tenint en compte que els mitjans ens tenen més aviat acostumats a les notícies que mostren el cristianisme de l’espectacle i la vergonya aliena. L’entrevista va ser prou distesa, i va tractar ni més ni menys els temes que esperàvem que tractés. Allò que m’entristeix una mica és precisament aquesta sorpresa generalitzada, que no deixa de mostrar la ignorància supina en la que es troba gran part de la societat en la que vivim. No sé si per falta d’interès, si per ressentiment, si per prejudicis que fa massa mandra analitzar no fos cas que trobéssim alguna cosa interessant que ens despertés de la letargia pròpia dels idiotes morals.

Si la qüestió em revolta no és pas perquè em vulgui alçar de sobte com a defensora de l’Església. Encara no tinc molt clar si cal reformar-la, destruir-la o abandonar-se a l’absurd del Sísif feliç que cito tan sovint. Certament, l’última opció va guanyant terreny quan comences a estar farta de justificar-te davant uns i altres. I de sobte et trobes en allò que perceps com un terme mig de virtut aristotèlica, però no ho vols pensar ni dir perquè difícilment pot ser més pretensiós. La qüestió em revolta perquè em revolta una societat en la que alguns pseudointelectuals es jacten de la seva pròpia ignorància, que no tenen ni la decència de fer veure que no sabien que un fenomen cultural com el religiós és molt més complex del que sembla des de la superfície. Sí, felicitats, heu descobert que hi ha creients que rebutgen actituds de l’Església catòlica. I, atenció, perquè n’hi ha molts que no són tan políticament correctes, i te les diran de molt més grosses. El que dic és que si et sorprèn i t’emociona la Forcades, és que potser mai no has llegit Hans Küng, o no t’ha importat assistir a una conferència d’en Gonzalez Faus.

Però de què em sorprenc, si visc en una ciutat en la que les llibreries més importants tenen un prestatge de teologia i vuit d’autoajuda, i a Plató el trobes al costat de ciències ocultes. En canvi, i perdoneu ara pel meu despotisme il·lustrat que el temps ha de curar, es venen com xurros llibres que, en un intent de fer apologia de l’ateisme, farien riure o vomitar a Feuerbach i Nietzsche.

JMJ (Publicat a El Pregó n.419)

Un dia d’aquest estiu, uns quants joves procedents de diferents comunitats cristianes vam reunir-nos als estudis de Catalunya Ràdio per parlar del Cristianisme al segle XXI arran de les Jornades Mundials de la Joventut (Madrid. Agost de 2011). Els participants formaven un grup certament homogeni. No bel·ligerant, però sí encaixonat en alguns estereotips. Ja d’entrada vaig detectar que, tot i la natural cortesia, em trobava en un ambient ideològicament hostil. Amb una evident bona voluntat, s’exposaven un darrere l’altre arguments de tipus emocional que, tot i el seu possible contingut de veritat, s’extraviaven per la ingenuïtat de voler repetir allò que s’ha escoltat sense saber argumentar-ho. Això em va fer pensar que, per les circumstàncies que li ha tocat viure, al cristià del segle XXI li és pròpia una tasca: la d’aprofundir en el coneixement de la seva religió. La ciència avança rutilant, la nostra societat es defineix com plenament laica, apareixen noves situacions de caràcter ètic i, en definitiva, allò que fa dècades es donava per descomptat, és de sobte qüestionat per totes bandes.

Apareix, doncs, l’imperatiu de conèixer la pròpia tradició, d’interessar-se mínimament pel desenvolupament de la teologia cristiana, i fins i tot de disposar d’una certa justificació racional de cara a la societat. Tot plegat hauria de conduir a una identitat cristiana construïda no només per absorció cultural i familiar, sinó també com a resultat de la pròpia reflexió. És per això que entristeix descobrir que hi ha sectors de l’Església que, davant una crisi identitària, advoquen de nou per una religió apresa de memòria, disfressada sovint d’utopia juvenil, i petrificada en les seves postures. En front d’aquesta situació, el jove cristià ha d’aprendre tenir un criteri propi ben argumentat i sensible a l’actualitat.

La societat occidental es caracteritza, certament, per una secularització severa. D’entrada no em sembla negatiu. Em preocupa més una situació de la que ja alertaven, fa unes quantes dècades, el sociòleg Max Weber i el filòsof Theodor Adorno, entre d’altres. Em refereixo al desencantament del món. A grans trets, com a conseqüència d’una determinada mentalitat il·lustrada, tot allò no susceptible de prova empírica, tot allò simbòlic, espiritual o artístic pren unes sospitoses connotacions mítiques i un tant patològiques. Un món desencantat perd progressivament la pregunta pel sentit, perquè fa de la seva recerca un absurd i una irracionalitat. I no em refereixo només a la religió. Viure en un món desencantat és empobridor, en part perquè relega l’obertura de l’ésser humà a la transcendència a una mena d’anomalia cerebral que el temps i l’educació han d’extirpar.

Ara bé, viure a l’altre extrem no deixa de ser com a mínim sospitós. I és que la fe no es conjuga amb seguretats fèrries. Hi ha molts joves en situació de recerca que anem fent camí amb l’Evangeli a la butxaca, no convençuts pel neopositivisme ni tampoc per l’ortodòxia catòlica (ni que sigui ben animada amb cants i versos que no sé si trepitgen el llindar d’allò naïf o d’allò grotesc). Busquem respostes i anem donant forma al transcendent, inspirats sovint pel de Natzaret, i per molts dels qui l’han seguit. Alguns hem vist en les jornades de Madrid un rostre massa concret del transcendent (catòlic, apostòlic i romà) que, al cap i a la fi, per la seva estretor, no està a l’alçada de la magnitud de la demanda existencial de l’ésser humà. Penso en el bon samarità. En estimar els enemics. En deixar-ho tot per seguir-te. No és ja prou difícil ser cristià com per, a sobre, afegir-li un ventall de banalitats que alguns prenen per absolutes, i que només fan que evidenciar la ridiculesa de l’ésser humà quan topa amb els seus propis límits? No puc evitar de recordar les paraules de Nietzsche, quan mostrava la seva admiració vers l’Església en tant que li permetia veure un tros de l’Imperi Romà. I em pregunto si no estarem més fascinats per un fet estètic (el catòlic) que per la fe mateixa.

Tal vegada, pensem alguns, la nostra presència a Madrid hagués legitimat un model d’Església que ha de canviar profundament, un model que encara empra un simbolisme i un llenguatge condescendent i paternalista, quan no directament misogin. Una Església oficial que actualitza el seu corpus intel·lectual de forma clarament esbiaixada, prescindint de certs teòlegs quan convé i beneint-ne d’altres com obra espontània de l’Esperit, com si aquest distingís entre tomistes, marxistes, bisbes o monitors d’esplai. La qüestió essencial que ens obliga a repensar una demostració de força a l’estil de les JMJ és, al meu entendre, el tipus de presència vol protagonitzar el cristià d’avui. Hom no pot guiar-se en aquest cas pels nostàlgics de la Cristiandat, que solen demonitzar l’època actual des de la seva mena de talaia a mig camí del Cel. Certament, el cristianisme ha estat més present socialment en altres èpoques, però això no ha estat pas sinònim de més virtut. Ens trobem en un moment idoni per l’exercici de la discreció, vinculada de forma essencial al cristianisme de la catacumba, i no pas al del poder i l’autocomplaença.