Fa uns dies, el cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, va ser entrevistat al matí de Catalunya Ràdio. La primera part de l'entrevista es va centrar en la crisi econòmica. Sense anar molt a fons, va destacar, entre d'altres coses, la urgència de tornar a posar a la persona al centre de l'economia. Opinions que jo, almenys, subscriuria, però que estaven una mica mancades d'erudició. El cardenal no em desperta gran simpatia, però tampoc cap antipatia significativa. Dins el llastimós panorama que tenim amb els bisbes catalans, té aquell rol incòmode de ser massa obert pels conservadors, massa tancat pels progressistes. I així mai fa res al gust de tothom, excepte pels que fluctuen entremig amb aquella mentalitat conciliadora que encara no sé si segueix els imperatius de l'Evangeli o els obvia per evitar mal ambient eclesial.
Però bé, vull arribar a la segona part de l'entrevista, moment estel·lar de qualsevol jerarca: surt el tema de la homosexualitat. I som-hi un altre cop amb l'argument d'allò natural i allò artificial. Ens diuen que l'homosexualitat és una actitud cultural degenerada, i que allò natural és la unió entre home i dona. Ara, la novetat de l'Església oficial és afirmar que tots som fills de Déu, i que tots som acollits per igual, però que hi ha comportaments inacceptables. No es pot negar que home i dona s'acoblen físicament a la perfecció, i que així porten a terme una funció vital per l'espècie humana. Però d'aquest fet se n'extreuen massa conclusions teològiques i metafísiques, i no sé si l'experiència humana de la transcendència no trobaria millors maneres d'expressar-se que no pas aquesta poesia cosmològica tan casposa. I aquí es veu el progrés de l'Església, que encara ens va repetint, amb paraules més o menys actualitzades, el terrabastall (reconegut) de la Humanae Vitae.
El tipus de raonament que condemna l'homosexualitat parteix de tres supòsits. El primer, que és quelcom adquirit culturalment o artificialment. La prova d'això és el segon supòsit: que allò natural és només la unió d'home i dona per la finalitat procreadora que té. Tot plegat s'entén a partir del tercer, i més profund de tots: cal seguir la llei natural perquè és sinònim de la llei de Déu. És la llei que Déu ha dipositat al món com a traducció de la seva voluntat. Això, ras i curt, és la fal·làcia naturalista. Però bé, provem d'admetre que, efectivament, cal seguir la llei natural, que les disposicions biològiques naturals determinen què hem de fer i què no hem de fer. I aquí arribo a la meva perplexitat. No és aquest un discurs massa pesat per una ètica com la del cristianisme? M'explico. Això de seguir a per totes la llei natural no és molt dir per part d'una ètica que fonamentalment es dedica a proclamar imperatius contra naturals? No és molt dir per una ètica que proclama amb veu clamorosa la defensa d'allò més antinatural, la defensa del feble?
Ja ho deia Nietzsche que la moral cristiana és contra-natura, doncs violenta la llei de la naturalesa, segons la qual sobreviuen els més forts i hàbils. Sembla que la doctrina eclesial dictamina que, per unes coses, cal seguir la natura, i per d'altres, anar contra les seves lleis. Decidir què queda a cada bàndol no pot ser més aleatori. Depèn del moment històric, i d'interessos concrets. Però estaria bé que l'Església oficial descobrís que tot plegat són pedres sobre la pròpia teulada, i que hi ha poques desqualificacions argumentatives pitjors que una petició de principi. Per la moral sexual hem de seguir la natura, per la moral social no. Resoldrà l'Església aquesta arbitrarietat? Gairebé prefereixo que no, doncs tal i com estan les prioritats de la jerarquia, abans veurem el darwinisme social que no pas la superació de la tradició.