Dues intuïcions arrel de la Crítica del Judici

La Crítica del Judici de Kant respon al qüestionament sobre la unitat de la filosofia transcendental arrel de la distinció entre raó pura i raó pràctica. Kant cerca aleshores ponts entre ambdues, entre l’àmbit del coneixement i el de l’acció. Un d’aquests lligams és el judici estètic. És peculiar anomenar-lo “judici”, perquè tot judici implica un concepte. No obstant això, Kant se n’adona que en afirmar que quelcom “és bell” no hi ha pas pretensió cognoscitiva, sinó més aviat voluntat de comunicar allò que tal objecte suscita a l’esperit. No equiparable tampoc al plaer empíric: el sentiment que desperta l’experiència estètica té pretensió d’universalitat.

Seguint a Kant ens preguntaríem per les condicions de possibilitat d’aquesta experiència. Segons les dues primeres crítiques, els conceptes i les categories de l’enteniment, que són universals, s’apliquen a les dades sensibles, i a través de la imaginació es produeix llur síntesi i es genera el coneixement. Per tant, si es pensa el plaer de la bellesa dins el marc categorial, el resultat són judicis cognoscitius, no estètics. La solució de Kant rau en afirmar que en el cas de la bellesa, es produeix una síntesi sense finalitat cognoscitiva. L’enteniment aporta una certa unitat, però no passa les dades sensibles pel sedàs de les categories. Així doncs, quan es produeix una síntesi lliure de les facultats, és a dir, un alliberament del marc conceptual, l’esperit experimenta la unitat espontània i pre-teòrica.

I cada obra d’art produeix síntesis diferents, doncs es dóna un element intuïtiu que no es pot conceptualitzar, que Kant anomena idea estètica, i que no té a veure amb el coneixement, sinó amb el viure i experimentar la bellesa. D’aquesta manera, l’art seria més bell com més alliberat del concepte, més perfecte com més indeterminat. Potser aquí trobem una primera justificació de l’art no figuratiu, de l’art abstracte, màximament proper a aquest àmbit on la raó ja no fructifica i el protagonisme el pren la intuïció.

En la seva empresa de delimitació de la raó, Kant troba un lloc en el que la raó pensa de forma estèril allò que hi ha més enllà d’ella (l’absolut), i en el que el rol de la intuició és cabdal. Aquest és el poderós punt de partida que molts romàntics prendran per les seves respectives teories sobre la via del sentiment i la religió. En la línia d’un d’ells, Scheleiermacher, no seria aleshores més perfecta aquella vivència de l’absolut com més despullada de conceptualització? No es presentarien aleshores com arbitraris els constructes i les especulacions pseudometafísiques al voltant de la divinitat? La raó ha de prendre consciència del que li és legítim, i de quan ha d’aturar la marxa i passar el relleu.

Vet aquí un argument kantià per la il·legitimitat de l’ortodòxia. 

[Disculpeu per haver tardat tant en actualitzar. He estat molt enfeinada amb la filosofia de les aules]

Despertar

Gairebé tothom, crec, experimenta el despertar a la consciència de l’existència de tot plegat. No em refereixo al primer cop que hom sent l’evidència de la mort (potser dedicaré una altra entrada a aquest vertiginós moment), sinó a una vivència més lírica i feliç, però no per això menys sublim i grandiosa. Això és, la primera vegada que me n’adono de que el món –realment- existeix, que la vida -misteriosament- existeix, i que jo – incomprensiblement- estic abocada, així perquè sí, a aquesta magnificència existencial. És curiós, però, que quan ho sents així el primer cop, ets incapaç de formular-ho en aquestes paraules. És una sensació, lenta i punyent alhora, boirosa, surrealista, sorprenent, i, sobretot, imborrable. Un cop ho has pensat, ja no hi ha volta enrera.

Tinc la gran sort de guardar encara a la meva memòria aquest moment íntim i meravellós, també una mica marejant, com si quelcom dins la meva ànima hagués sabut aleshores que, passats els anys, arribaria a valorar tant aquest record. He pogut calcul·lar que devia tenir uns 7 ó 8 anys, perquè em trobava en una habitació de casa que ja no hi és a causa d’una reforma. Rebuscava entre les coses dels meus pares, objectes ordinaris que, no se perquè, em fascinaven, i que estaven guardats dins un cistell de vímet a l’armari. Doncs recordo que aleshores, de sobte, tocant una mena de raspall de color blau cel, se’m va caure l’existència a sobre. Com un xàfec, com una pedregada, vaig veure per primera vegada el món des de fora, el vaig observar suspès en el buit del cosmos, i a mi, minúscula allà al mig, vivint, sense saber com, perquè ni des de quan! Durant uns segons que em vaig quedar allà quieta, sense saber molt bé què m’acabava de passar. Sóc incapaç de recordar res més. Intueixo que després de llargues hores a la facultat, llibres, treballs... la filosofia més genuïna està en aquell moment, i que he de fer-me petita, i no gran, ni inflada de coneixements, per atènyer la veritat de la filosofia. Perquè aquest despertar és personal i instranferible, i no apareix com a conseqüència lògica de la lectura de Descartes, Kant o Hegel.

Això em porta a pensar, de vegades, que el procés individual de maduració filosòfica és un reflex –en petit- de la història de la filosofia. Com si, permeteu-me la terminologia de manual, fossim un microcosmos que reflecteix el procés del macrocosmos. A l’admiració primordial i irrepetible dels presocràtics s’afegeix després la dimensió moral, l’ordenació del món d’acord a un lógos, la reflexió sobre el propi lógos, el dubte sobre aquest mateix... i així fins un punt, una mica nietszcheà, en que hom té la impressió d’haver cobert aquell dolç ensurt existencial amb un espès fang de prejudicis, reflexions, presupòsits i grandiloqüències autorils. I de sobte, ja no saps res. Amb totes les forces vols tornar a aquella admiració originària que treia amb expectació i fervor el vel de la realitat. Veus allí la teva Ítaca, la teva veritat i la teva casa. El lloc al que pertanys i que ningú et pot prendre. Perque no és un lloc físic, sinó una essència individual que et crida pel teu nom. Han passat anys però el meu el sentiment segueix intacte. Què és doncs això tan eteri i fonedís que em fa creure amb devoció que “jo mateixa”, la meva autenticitat, l’ànima intacta amb que se’m fa dipositar a la vida resideix impertorbable en aquella primera vivència filosòfica? En fidelitat a mi mateixa, a aquella nena que es va quedar corpresa davant un simple raspall, intento aprendre cada dia des d’aquella admiració infantil, això és, transparent i desinteressada, que fa que no em cansi mai de l’autèntica filosofia.

Discerniment i llibertat (segona part)

L’inquisidor parteix d’una antropologia pessimista, però no entenent l’home com a ésser malvat per naturalesa, sinó considerant-lo vulgar, ignorant i incapaç de d’atènyer la veritat per sí mateix. És obvi que si es parteix d’aquesta concepció, el model social que proposava Jesús de Natzaret és incomprensible. Des de la teologia s’afirma que Déu és revelà de forma suficientment clara com perquè creure en Ell no fos una absurditat, i suficientment obscura com perquè no forcés ningú a la fe. Això és el que el gran inquisidor no pot suportar: la llibertat ineludible i el discerniment del cor de cadascú en comptes de les lleis sòlides, els dogmes que han de ser obeits. Com pot ser que la teologia interpreti que Jesús donava el valor suprem a la llibertat i no volia que res forcés l’adhesió a la fe de manera massa aclaparadora i,  d’altra banda, l'església dicti en el seu nom una quantitat tan gran de dogmes i normes de comportament, tan contràries al discerniment personal?

L’inquisidor, des de la seva visió degradada de la naturalesa humana, retreu Jesús tenir una idea massa dignificada de l’ésser humà i també el fet de no haver-se servit de les eines que garantitzen la obediència: miracle, misteri i autoritat. S’introdueixen així en la narració les tres temptacions que tingué Jesús al desert. El gran inquisidor es posiciona clarament- i així ho expressa- al bàndol del diable (el bàndol de la obediència inqüestionada i de la manipulació de la persona potenciant les seves febleses). Un d’aquests punts febles és sens dubte el desig de certeses absolutes que apaivaguin l’ànima humana enterbolida per la finitud. En paraules de l’inquisidor: l’home vol més el miracle que a Déu mateix. El miracle esclavitza, proporciona una evidència tan patent que no dóna lloc a la llibertat d’escollir opcions de vida. És la forma més poderosa de crear una legitimitat, que és condició sine qua non de tota institució. Per aquest motiu rebutja Jesús la primera i la segona temptació.

I sens dubte, el projecte de domini i consens a la força que, segons l’inquisidor, s’extreu de la vulgar petitesa de la mateixa naturalesa humana, no pot acomplir-se sense la tercera temptació: el poder terrenal. Només així la humanitat esdeve del tot gregària i, segons l’inquisidor, feliç. Juntament amb la visió pessimista de l’ésser humà es fa present un cert plantejament del fi que justifica els mitjans. El preu de la pau i l’harmonia en el món és, tal i com afirma l’inquisidor, l’aniquil·lament de la llibertat?

Sortosament, l’abdicació de les idees pròpies i de la llibertat en favor d’una ideologia serà una actitud progessivament intolerable –almenys en teoria- en el món occidental. La formulació de l’autonomia de l’individu- amb els seus pros i contres- serà determinant per desterrar situacions com la que Dostoievski narra en aquest passatge, i serà condició de possibilitat de l’aparició de disciplines com la sociologia o la psicologia de la religió, impensables en un ambient de legitimacions inqüestionables i de por a la llibertat.  Crec que si Dostoievski ens dóna un missatge en la nostra època aquest és el de la coherència del cristià amb l’Evangeli i el de la constitució d’una intitució eclesial que no pugui matar Jesús de nou.

Profeta Dostoievski? (primera part)

El Gran Inquisidor és un relat inclòs dins Els Germans Karamàzov, de F. Dostoievski, i que narra la situació següent. Sevilla. Segle XVI, moment àlgid per la Inquisició. El dia després de la crema de cent heretges, es presenta Jesús de Natzaret a la capital andalusa. Ho fa discretament, sense cridar l’atenció, però tothom el reconeix i produeix un efecte extraordinari en la multitud. Dostoievski ens comença a posar en situació: un clergue mira Jesús i s’estranya, no reacciona com els altres. A continuació entra en escena el Gran Inquisidor (el cardenal) i mana que el detinguin i l’empresonin. Suposo que ja es veu per on van els trets.

Ja d’entrada s’observa una distinció entre la reacció del dels laics i la del clergat en relació a la presència de Déu: pels primers és un motiu d’immensa alegria, en els segons es dóna una resposta incongruent respecte les seves predicacions. Dostoievski ens alerta: hi ha alguna cosa que falla en aquesta institució. Històricament, sabem que Jesús de Natzaret decidí fer de l’alliberament d’un sistema religiós repressiu i hipòcrita la seva missió de vida. Així doncs, un incompliment tan agosarat d’aquest ideal per part precisament dels que afirmen seguir-lo, sembla un bon motiu per aquesta segona vinguda que planteja el text, i un bon argument per la crítica que en ell es formula. Estrictament, Jesús deixà el món d’una determinada manera el dia de la seva mort per motius polítics i quan torna se’l troba en les mateixes condicions. Amb un agreujant important: els que diuen ser cristians són ara els que condemnen a mort per aquells motius. Per tant, és molt greu, però gens il·lògic, que l’inquisidor vulgui enviar al mateix Jesús a la foguera.

Al text, el cardenal retreu a Jesús constantment: Perquè has tornat? Perquè vens a fer nosa? Sembla doncs, que amb l’excusa d’un missatge orginari donat per Jesús de Natzaret com a Paraula de Déu, s’ha construit tot un sistema que serveix a altres interessos i que té un concepte d’ésser humà ben diferent. I és que el desenvolupament de les institucions no és sempre adequat, ni fidel a uns inicis. L’origen mateix de qualsevol institució com la canalització de l’experiència humana pot anar-se deformant, tot convertint en fi allò que era un mitjà contingent, absolutitzant uns comportaments i oblidant-ne d’altres en favor d’interessos de comoditat, poder, riquesa etc.

La cultura ha generat al llarg de tota la història institucions de tot tipus que han manejat aquesta noció d’ésser humà com a individu feble que necessita tutel·les, com a individu amb una llibertat que no pot gestionar, sense capacitat de discerniment. La por a la llibertat ha estat una qüestió tractada especialment en l’època contemporània, després d’experimentar una de les paradoxes més importants de la Modernitat: és a dir, que després de la necessària proclama de l’autonomia del subjecte inidividual neixin formes molt més subtils de supeditació, a les que cadascú decideix sotmetre’s. Ara bé, en cap cas aquesta dimensió de l’home justifica la voluntat expressa d’una institució per custodiar la llibertat humana a canvi d’unes comoditats, ja siguin espirituals (proporcionar un consol inqüestionable) o materials (en el cas d’alguns règims polítics, per exemple).

Viatge al bressol de la filosofia

Conta'm Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l'esperit va conèixer;
molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanya'el seu alè i el retorn de la colla que duia;
més ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l'Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla'ns-en, filla de Zeus, des d'on vulguis, també a nosaltres.

HOMER, L'Odissea

(*Fotografia: Partenó, Atenes, 11 setembre 09)

Metafísica d'una obra d'art

"Monjo vora el mar" de Caspar Friedrich, és una obra que m'ha acompanyat i inspirat al llarg d'aquests quatre anys a la universitat. Vaig descobrir-la a segon de batxillerat, a classe d'art, i des d'aleshores, sempre que la contemplo, em suggereix idees i sentiments nous. Però si hi ha un pensament que sempre evoco amb aquest quadre és el metafísic. És una pintura senzilla, amb una figura apenes detallada, i crec que en aquesta aparent simplicitat rau la seva grandesa. L’obra se’m presenta, d’entrada, com una invitació a la contemplació silenciosa. A una contemplació que no és sinònim d’embadaliment o passivitat, sinó que és plena de significat. És la contemplació filosòfica, el silenci demanat per una realitat tan grandiosa que ens depassa. La filosofia no pren aquestes paraules tal i com ho faria la teologia, sinó que es refereix al misteri de l'ésser i el no-res.

.

Recordo a Heidegger, que deia que la raó última de l’existència de la ciència, això és, de la disciplina encarregada de l’estudi de l’ens, és precisament la patència del no-res. Si no hi hagués aquesta inquietant i radical contraposició entre la presència de l’ésser i la latència del no-res, l’ens no despertaria cap interès. Només perquè el no-res assetja pot interessar-nos l’ésser i l’ens. Que gratuït i estrany és l’ens! Podria dir per a sí el monjo a la vora del mar. Sembla que la metafísica, en tant que reflexió més sublim sobre l’ésser, és la condició de possibilitat -antropològica- de la ciència.

.

La pregunta per l’ésser i el no-res és la interrogació primigènia i inseparable de la nostra naturalesa. L’existència humana va lligada a la metafísica entesa no com una disciplina ni com un constructe d’elucubracions més o menys lògiques, sinó com l’esdeveniment nuclear i més fonamental de l’existència. El cel immens i l’oceà ennegrit i salvatge semblen ser en l’obra el lloc metafísic d’aquesta admiració primordial. Davant aquesta grandiosa naturalesa s’eleva i es manifesta l’ésser unit irrevocablement a l’inquietant no-res.

.

El monjo –és a dir, l’ésser humà- reafirma la seva contingència i petitesa però alhora manifesta la seva capacitat de transcendir l’ens. Només l’ésser humà capta la dicotomia metafísica entre l’ésser i el no-res, només l’ésser humà pot posar-se al lloc del monjo i, des de la serenitat infinita que també pot transmetre l’obra, enfrontar-se a allò que no és finit. Tal i com diria Heidegger, l’ésser humà és un Dasein, no tan sols és en el món com un ens qualsevol, sinó que hi és. El monjo se situa sol davant l’univers, davant el misteri de l’ésser. I suporta amb temprança aquest abisme paradoxal, el de la incapacitat d’imaginar el no-res i de comprendre la presència de l’ésser. I és que, com evitar que l’ànima no s’enterboleixi per la contingència davant l’ésser que es manifesta en aquesta naturalesa indiferent i indomable? El vertigen s’apodera de l’home en imaginar que el cel que s’expandeix infinit davant el monjo clama perquè hi ha ens i no el no-res?

Convencionalismes

Fa uns dies que em pregunto pel tema de les convencions socials. No em refereixo a les lleis, que intenten, amb més o menys encert plasmar uns certs valors universals. Penso més aviat en les convencions del detall, de la vida quotidiana, del tracte i les relacions en societat. Algunes d'elles ens fan la vida més fàcil, ens permeten actuar amb rapidesa i efectivitat en moltes situacions. Però es clar, són només convencions, és a a dir, indicacions no necessàries (això és contingents) que són fruit d'un acord no escrit, producte normalment d'una justificada comoditat en algun moment de la història.

Veig el problema en que, sovint, aquest tipus d'indicacions pròpies d'unes circumstàncies concretes, s'immisceixen en la nostra vida com si res, sense adonar-nos-en, i amb pretensions pròpies de la més alta moral. M'ha semblat adequat anomenar aquesta situació "paradoxa de les convencions". I és que, sense convencions, la societat seria un caos, ho reconec, però amb elles, és molt difícil la transparència i l'autenticitat, qualitats que, en la meva opinió, dignifiquen i són pròpies de les persones. Ens trobem davant un ésser i una societat constradictoris en els seus termes? Una mena de diagnòstic freudià segons el qual l'ésser humà no té altra possibilitat per viure en pau que la de caure en un inevitable malestar cultural? La societat existeix només pagant el preu tan alt d'eliminar l'essència genuina de la persona? Aquí és on trobo la paradoxa (Ja avanço que no tinc pas solució, ni camins alternatius. Potser hauré d'acontentar-me amb la mediocre tasca de diagnosticar problemes socials, que tan de moda està ara entre els intel·lectuals...)

Sospito que les convencions ens allunyen de la veritat amb massa freqüència, i en els pitjors casos són gèrmen de l'etnocentrisme més quisquillós (alguna cosa com un classocentrisme o familiocentrisme) segons el qual només es poden fer les coses d'una única manera (manar, resar, ballar, parlar, i dinar i sopar també!). Quelcom tan innocent com unes convencions que fa massa temps que hi són perden el significat, construeixen un mur entre el jo i els altres, perquè cobreixen la interacció social d'un vel de fòrmules i associacions d'idees. I la interacció amb els que són diferents de nosaltres, de prejudicis. M'atreviria a dir que creen problemes on no n'hi havia, tot fent dels homes i les dones uns "éssers a l'expectativa". És a dir, que basen la satisfacció de les seves relacions i encontres socials en el seguiment que s'ha fet de les convencions. Persones que "esperen" sempre quelcom (absolutament previst i pre-jutjat) de l'altre. No m'estranya gaire, doncs, que alguns diguin que allò que defineix la nostra societat és la insatisfacció.

Admiració

Molts han dit que la filosofia neix de l'admiració, de la capacitat de sorprendre's del món i la vida. L'admiració apareix sense planejar-ho, no és el resultat de buscar-la esforçadament. T'ataca de sobte, quan no t'ho esperes, i et fa veure les coses des d'una altra perspectiva, sempre oberta, omniabastant, estranya i alhora meravellosa. Crec que aquest punt de vista és el de l'ésser. I si, em disposo a fer metafísica. Ortega y Gasset deia que abans de adonar-nos de la presència de les coses hi convivim donant-les per descomptat. Simplement "comptem amb les coses". Abans de pensar el món que ens envolta actuem amb ell d'infinites maneres, però sense preguntar pel seu ésser. En aquest estadi no podem plantejar ni respondre la pregunta per l'ésser, doncs és l'àmbit del que Ortega anomena "circumstància". Però un dia, sense saber ben bé com ni perquè, te n'adones que les coses són, i de que podrien perfectament no ser. Aleshores perquè són? Aquest és el moment de l'admiració primordial. El filòsof és filòsof no perquè s'admiri d'allò que normalment és considerat gran o impactant, sinó perquè se sorprèn de les coses menys "sorprenents". Allò "donat per descomptat" és el que interpel·la al filòsof, és la realitat mateixa la que d'un dia per l'altre ens parla un altre idioma. Recordo els presocràtics, admirats per la naturalesa, interrogats radicalment per la presència de l'aigua, el foc, el moviment... i què són, com són, perquè són aquestes coses? El misteri de l'ésser atrapa i ja no et deixa anar. És l'inici de la metafísica. La paradoxa, la contradicció, la impossibilitat del pensar: perquè podent haver-hi res hi ha ser?

FIRE. Tarda de divendres

La conclusió de moltes reflexions que vaig escoltar durant la Pàsqua va ser que l'amor és un valor que engloba tots els altres. Que els conté i alhora els expandeix. Em va agradar especialment poder conjugar aquest rostre d'amor absolut de Jesús amb el seu caràcter revolucionari social, que sempre tinc present. Sovint es diu que Jesús lluità contra la superstició que entelava els constructes religiosos del seu context, fent d'això un referent universal. D'aquí que el cristià de base busqui esforçadament l'autenticitat i l'essència última i despullada del missatge evagèlic. Crec que és precisament l'aparició de l'amor incondicional el que fa canviar el context de superstició. L'amor era el que mancava radicalment en aquella llei que havia oblidat perquè no s'havia de treballar dissabte. I és que sovint, el mal que fem als altres i a nosaltres mateixos, ve d'una comprensió cultural (i, per tant, també de la religió) que es queda en la superfície, que no va a fons. Em refereixo a la confusió entre els mitjans i els fins. La presència de la superstició, adoptant la forma que sigui, sol ser una absolutitzció del que és relatiu: una tranformació en fi d'allò que només era un mitjà per accedir-hi.

Crec que Jesús fa veure això: que aquella normativització excessiva de la vida era una mena de desviació del paper del símbol i el ritus, que havien esdevingut fins en sí mateixos. Oblidar que els mitjans són mitjans i que, per tant, són contingents (poden perfectament ser substituits per d'altres o eliminats perquè són fruit d'unes circumstàncies i unes preferències) implica en el pitjor dels casos l'oblit del fi mateix. Oblidar l'amor i el servei en termes absoluts en favor d'una dogmatització carent de finalitats. El dogma pel dogma és el contrari a la fe i el missatge que venen de Natzaret.

La cultura del títol

Des de fa un temps dono voltes a això de Bolònia, de les reformes educatives... i hi trobo un punt que no m'agrada gens. No és que sigui nou, ja ve d'abans; però crec que el nou pla ho afavoreix molt: és la cultura del títol. És a dir, que per ser algú en la vida cal cobrir-se de muntanyes de títols que acreditin la teva excel·lència a tots els nivells. També l'econòmic. Vols un títol? paga'l. No només amb la teva brillantor intel·lectual. És que per tenir-lo has de desembutxacar de 200 euros en amunt. Fins quantitats astronòmiques. 

Si no vaig errada, la història del pensament i la ciència es narra gràcies a individus genials, profunds, lúcids, treballadors, que en el seu moment van fer aportacions importants per la humanitat. La medicina, la física, la filosofia, la música, la pintura... han crescut i ens han ajudat a entendre el món gràcies als esforços constants d'homes i dones brillants. La majoria d'ells no han passat a la història per una acumulació de títols en un currículum impecable, sinó per la seva intuició i passió en la seva disciplina. Amb això no vull dir que es deixi d'estudiar, evidentment. L'estudi seriós és part ineludible de l'avenç de les disciplines, i és una actitud molt lligada a la honestedat intel·lectual. Per això vull distingir-lo del títol pel títol.

Molts savis van ser en el seu moment, doctors, professors d'universitats, llicenciats... però d'altres no haurien pogut donar ni una conferència si haguessin viscut en la nostra època. Quant talent perdut pel camí! Quantes ales tallades! Crec que aquesta cultura del títol el que fa és matar la saviesa, la intuició... en definitiva, l'autèntica excel·lència. No m'imagino a Sòcrates obligat a fer un Màster per poder comunicar la seva doctrina, ni a Descartes havent de fer un postgrau abans d'escriure el Discurs del Mètode, ni a Hegel havent de fer el CAP abans de poder donar classes! Ni tampoc a Newton obligat a fer un Erasmus per assegurar prestigi, ni a Unamuno treient-se el CAE per acreditar el seu coneixement d'anglès... 

Quant de temps perdut!

Trencar una llança pel XXI

Fa un temps vaig fer ja una entrada sobre la Postmodernitat, però es que dóna per tant... i de moment no he canviat d'opinió. I és que aquesta es l'època que tothom critica però que ningú canviaria per una altra. Curiosa paradoxa. Estic d'acord en afirmar que estem a una certa intempèrie, en el sentit de que els nostres anhels existencials no canvien però de sobte no tenim conceptes per manjera-los. Ens fa mal alguna cosa però no sabem ni què ni com curar-ho. El rebuig del dolor en la societat contemporània hi té molt a veure. Veig en això una reacció bastant lògica després d'altres èpoques de repressió de tot tipus de plaers, però crec que en aquesta resposta no s'ha sabut distingir entre una cultura d'exaltació del tràgic fins a l'absurd i el vertader dolor que, de tant en tant, s'introdueix en les nostres vides.

Tal vegada aquesta seria l'època idònia per detectar un veritable dolor (en una cultura en la que es vol anul·lar el plaer tampoc es pot ben bé discernir el dolor arbitrari del dolor vertaderament important), però crec que en determinats àmbits anem mal encaminats. Detectar, de sobte, que en la nostra vida s'està introduint quelcom tràgic que ens angoixa ens fa sentir culpables: "jo no sé viure la vida!", diu l'individu contemporani quan sent el dolor. Doncs el dolor és humà, i sentir-lo quan correspon ser sentit és signe d'aquesta humanitat. Crec que hem d'intentar plenar la nostra vida de tot allò que ens fa feliços, que ens produeix plaer, alegria... defugint les actituds (allò que podem controlar!) tristes, malhumorades, malenconioses... però això no vol dir defugir la magnitud dels fets desagradables que, sense el nostre consentiment, ens fereixen.

Aquesta és una de les crítiques que jo puc adreçar al que s'anomena postmodernitat, però tampoc en tinc una llarga llista. Sovint se li retreu a aquesta època la voluntat d'aniquilar tota tradició i religiositat. En primer lloc, com a dona, no m'importa gens abandonar un bon percentatge d'aquesta tradició que, en tants dels seus àmbits, està plagada de masclisme. La postmodernitat ve acompanyada per primer cop del reconeixement intel·lectual de la dona, tot i que continua perpetuant-se, malgrat tot, la seva cosificació (Un fet que no considero exclusivament postmodern, sinó present en tota la història i difós ara per mitjans de comunicació). Aquest és precisament un aspecte que reivindico: al segle XXI no hem inventat la sopa d'all. Simplement tenim formes més subtils de vegades i més despampanants d'altres (mass media) de mostrar la barreja de grandesa i misèria que som els humans des de sempre.

Com deia, la religiositat també sembla veure's afectada. És cert que hi ha una acceptació limitada del que representa ser, per exemple, cristià. Però en certa manera penso que ja va bé que la societat deixi clar qui mana, i que no volem més tutel·les morals que res tenen a veure amb un estil de vida (si està acompanyat de fe, molt millor!) que va néixer amb la figura de Jesús de Natzaret. I fins i tot penso que potser aquesta és també l'època en que la comunitat eclesial ha de trobar el seu lloc de nou a la catacomba, en la petita comunitat, a les antípodes del poder i a les antípodes d'una pretesa institució que conserva la moralitat.

Per mi, com per molts, la postmodernitat és allí on hem nascut, on hem crescut i on tenim totes les nostres esperances i somnis. Perquè no podem veure tot allò de sincer i brillant que té el que nosaltres sentim com el nostre moment en la història?