Descartes i Russell (només un incís)

Una de les mancances de l’edifici cartesià és que la certesa del cogito només concerneix la seva existència (el sum), però no proporciona cap certesa sobre el suposat ens que diu ‘jo’ (ego cogito). A què obeeix la suposició tàcita de l’ego en la proposició de Descartes? Obeeix a una creença de sentit comú, la de que la diversitat de les experiències (en aquest cas, les relatades per Descartes referents al cogito) no poden donar-se sense titular (owner). Però la filosofia, diuen alguns, té com una de les seves tasques principals la de problematitzar el sentit comú. Això no vol dir que la seva conclusió sigui sempre negar tot allò que considerem propi del sentit comú, sinó més aviat posar-ho en dubte. La conclusió ja vindrà després. Potser és la mateixa, però tal vegada serà més lícita (almenys si és que creiem que la veritat d’un raonament també depèn del mètode emprat per assolir-lo, i no pas només del resultat, que pot ser donat per una adequació fortuïta).

Descartes, tot i voler partir de zero, construeix a partir de certs pressupòsits que tenen a veure sobretot amb una determinada manera de concebre la substància (allò que subsisteix, que roman immutable). Per Descartes, la substància es triplica: Déu –jo- món, en ordre ontològic. Centrem-nos en el jo. El jo explica perquè tot i els diversos i grans canvis que experimentem en la nostra vida, podem dir que seguim essent una i la mateixa persona. En llenguatge contemporani, això és la identitat. Descartes veu el jo com una realitat substancial màximament evident (la més evident de totes) i a la que es pot accedir directament, sense mediacions. Els empiristes moderns, oposats històricament als racionalistes, negaran la noció de substància. Principalment perquè és quelcom impossible de percebre i perquè, com bé deia Hume, l’experiència primigènia de la realitat és la de la diversitat i el canvi, no pas la de l'existència de principis únics. Hi ha realment quelcom anomenat jo que perdura sense variacions? A mi m'agrada especialment la resposta que Bertrand Russell elabora al respecte a The Problems of Philosophy.

Per Russell, l’expressió penso, per tant, existeixo no compleix el criteri de radicalitat que el mateix Descartes s’havia autoimposat. Diu més del que estrictament es pot derivar del mètode. La qüestió és que en l’expressió es troba latent un subjecte, l’existència i naturalesa del qual no ha estat provada ni especificada: (jo) penso, per tant (jo) existeixo. Això hauria de ser substituït per ‘hi ha pensaments’. Estrictament és l’únic que puc saber. Clar que el mateix terme ‘pensaments’ és d’una naturalesa tal que precisa d’un suport, però també es cert que no necessàriament aquest suport ha de ser un subjecte metafísic permanent a l’estil de la clàssica substància. Seria més adequat quedar-nos amb l’expressió llatina res cogitans (cosa pensant) i estalviar-nos l' (ego) cogito ergo (ego) sum. Som una cosa pensant, i punt. Descartes, imbuït per la tradició (escolàstica), dóna directament al subjecte dels pensaments les característiques de la substància. Però hi ha altres maneres de concebre la continuïtat del subjecte. I fins i tot negar-la i continuar vivint.Russell, hereu de Hume és escèptic, i s’expressa en termes tan inquietants com ‘un color marró és vist’, en comptes de ‘el jo veu un color marró’ o ‘jo veig el color marró’. Si hom vol ser un empirista escèptic radical, cal ser-ho fins les últimes conseqüències. Si Descartes volia dubtar de tot, hauria d’haver dubtat també del subjecte substancial anomenat ‘jo’.

A més, és cert que l’accés a un jo evident és immediat? Descartes afirmava que no hi havia res més evident i directe d’atènyer. Però molts pensem que no és així. L’encontre amb un suposat ‘jo’ mai es produeix, i l’accés a la pròpia identitat pot ser paradoxalment, molt difícil. En paraules de Hume, només topem amb el cèlebre feix de percepcions, però mai amb el jo nu. En paraules molt contemporànies, podríem dir que el jo, al contrari del que creia Descartes, es indisponible. Aquesta reflexió em va obrir ara fa un any la porta a la metafísica de la identitat, i puc dir que és un tema apassionant.

Dues intuïcions arrel de la Crítica del Judici

La Crítica del Judici de Kant respon al qüestionament sobre la unitat de la filosofia transcendental arrel de la distinció entre raó pura i raó pràctica. Kant cerca aleshores ponts entre ambdues, entre l’àmbit del coneixement i el de l’acció. Un d’aquests lligams és el judici estètic. És peculiar anomenar-lo “judici”, perquè tot judici implica un concepte. No obstant això, Kant se n’adona que en afirmar que quelcom “és bell” no hi ha pas pretensió cognoscitiva, sinó més aviat voluntat de comunicar allò que tal objecte suscita a l’esperit. No equiparable tampoc al plaer empíric: el sentiment que desperta l’experiència estètica té pretensió d’universalitat.

Seguint a Kant ens preguntaríem per les condicions de possibilitat d’aquesta experiència. Segons les dues primeres crítiques, els conceptes i les categories de l’enteniment, que són universals, s’apliquen a les dades sensibles, i a través de la imaginació es produeix llur síntesi i es genera el coneixement. Per tant, si es pensa el plaer de la bellesa dins el marc categorial, el resultat són judicis cognoscitius, no estètics. La solució de Kant rau en afirmar que en el cas de la bellesa, es produeix una síntesi sense finalitat cognoscitiva. L’enteniment aporta una certa unitat, però no passa les dades sensibles pel sedàs de les categories. Així doncs, quan es produeix una síntesi lliure de les facultats, és a dir, un alliberament del marc conceptual, l’esperit experimenta la unitat espontània i pre-teòrica.

I cada obra d’art produeix síntesis diferents, doncs es dóna un element intuïtiu que no es pot conceptualitzar, que Kant anomena idea estètica, i que no té a veure amb el coneixement, sinó amb el viure i experimentar la bellesa. D’aquesta manera, l’art seria més bell com més alliberat del concepte, més perfecte com més indeterminat. Potser aquí trobem una primera justificació de l’art no figuratiu, de l’art abstracte, màximament proper a aquest àmbit on la raó ja no fructifica i el protagonisme el pren la intuïció.

En la seva empresa de delimitació de la raó, Kant troba un lloc en el que la raó pensa de forma estèril allò que hi ha més enllà d’ella (l’absolut), i en el que el rol de la intuició és cabdal. Aquest és el poderós punt de partida que molts romàntics prendran per les seves respectives teories sobre la via del sentiment i la religió. En la línia d’un d’ells, Scheleiermacher, no seria aleshores més perfecta aquella vivència de l’absolut com més despullada de conceptualització? No es presentarien aleshores com arbitraris els constructes i les especulacions pseudometafísiques al voltant de la divinitat? La raó ha de prendre consciència del que li és legítim, i de quan ha d’aturar la marxa i passar el relleu.

Vet aquí un argument kantià per la il·legitimitat de l’ortodòxia. 

[Disculpeu per haver tardat tant en actualitzar. He estat molt enfeinada amb la filosofia de les aules]