dimarts, 9 de febrer del 2010

Els problemes del mal

Com s'entén, des d'un punt de vista religiós, el món sense la presència del mal? La pregunta, d'entrada sembla paradoxal, perquè tota religió, a grans trets, és una aposta per un determinat bé, alhora que una fugida del mal.  És fins cert punt possible afirmar que hom desitja un món de bé, en el que no hi hagi sofriment, ni malaltia, ni injustícia, ni mort, en sentit ampli. Així doncs, la tasca de tota persona que anhela aquest bé serà treballar per aconseguir-lo, i aquest treball constituirà la seva talla moral. Això arribaria a implicar que en un món sense mal no és possible mesurar la vàlua moral d'una persona. És possible alhesores que el mal sigui llur condició sine qua non? És escandalós afirmar que hom ha d'estar agrait al mal perquè permet la desitjada demarcació entre baixesa i altura moral. Ens trobaríem en un capgirament del plantejament clàssic en inferir que el bé és l'absència de mal. 

Si tot plegat ja és de difícil pair, la cosa es complica en el cas del creient. El cristià, per exemple, confia en una creació que, si és obra de Déu, és essencialment bona. Déu només pot engendrar bé. El cristià diposita la fe en una constitució ontològica del món des del bé. I és l'egoísme, la hipocresia, la barbàrie de que són capaços els homes allò que introdueix el pecat, això és, el mal, tot pervertint la superfície del món, però no llur essència, que, per definició i convicció, és immutable. Però atenció, que tot plegat comença a posar-se en entredit. Jesús de Natzaret predicà amb la paraula i l'exemple la pràctica del bé, l'opció pels que sofreixen. Hauria tingut sentit un Jesús de Natzaret en un món sense  mal? Crec que no. Un món ideal suposa una determinada absència de Déu en la vida dels homes. En un món sense mal la presència de Déu queda diluïda. 

Observem-ho més concretament: té algun sentit la comesa neotestamentària d'un cristià si el món és bo? Sembla que el cristianisme depèn fonamentalment de la presència -i fins i tot el predomini- del mal. Partint d'un cristianisme de base, d'una teologia de l'alliberament, tot cristià té una comesa orientada a la transformació social, una missió ineludible i identificatòria d'entrega als que sofreixen. Ergo si ningú sofreix, el cristià no existeix. Això condueix a conclusions certament escandaloses, si més no, per tot esperit crític i/o sensible a aquesta concepció del món. El mal fa que el cristià es pugui anomenar cristià. El mal li permet afirmar-se com a tal. És aleshores remotament possible que el món no només sigui un mer escenari del mal, sinó que el contingui des de la seva mateixa constitució ontològica? Caldria donar gràcies al mal perquè permet la posada en acció dels valors evangèlics? Tot aquest seguit de conclusions no fan més que portar a la que les engloba totes, i també, per tant, la més dolorosa: el mal és un producte engendrat per Déu. 

Se sol dir que en els lloc més infernals, com per exemple, un camp de concentració, juntament amb la presència de la barbàrie més repugnant, es donen també les expressions més magnificents del bé. Homes que s'entregaven a la mort perquè d'altres poguessin viure... sublims manifestacions del Bé.  Però aquest Cel no necessita al seu torn de l'Infern per existir? Això, que quedi clar, no resta pas cap mèrit, més aviat l'augmenta, donada la creixent intuïció de que l'home ha estat condemnat a viure amb la presència del mal. La qüestió és més aviat de caire metafísic. No es pot entendre el món com a Creació i alhora suposar el mal intrínsec al món. Gairebé arribem, doncs, a l'absurd, oferta temptadora de Sísif, a la que, malgrat tot, encara em resisteixo. No sé fins quan.