Prodigis

De vegades penso que les persones es divideixen principalment en dos grups: les que entenen la paràbola del fill pròdig i les que no. M'entristeix que hi hagi qui renega de l'actitud del pare. I se m'ocorre que el fet de no entendre-la potser es deu a dos motius: o bé ressentiment o bé supèrbia. Sobre el primer motiu no cal dir gaire. Nietzsche ja ho va dir tot i més. Quan hom s'esforça en alguna cosa, no per ella mateixa, sino per un motiu aliè,  és més o menys lògic que si d'altres l'aconsegueixen més fàcilment això es vegi com una injustícia. Aquesta actitud em sembla estúpida. 

Ara bé, quan dic supèrbia intento englobar també una certa ignorància i una certa vanitat. Molt propi del cristià d'aparences (més o menys en perill d'extinció perquè, de fet, l'aparença de ser cristià ja no és percebuda en general com una virtut). I em pregunto si aquests individus que no entenen la lògica del fill pròdig no seran, ells mateixos, uns fills pròdigs. Massa enamorats de la seva pròpia trajectòria vital com per percebre els seus errors i danys col·laterals. Hom tendeix a imaginar el fill pròdig massa contextualitzat, com un home jove ludòpata, bevedor, malgastador i promiscu. Però de fills pròdigs n'hi ha de molts tipus, i  a alguns costa més donar-los de nou la benvinguda. No sé si l'orgull de raça catòlic no ha creat més aviat fills pròdigs encoberts en comptes de pares de fills pròdigs.

Des del benestar material és fàcil anar pujant a poc a poc una mena de fals podi moral, en el fons molt vinculat a allò de l'ètica protestant i l'esperit del capitalisme que escrivia Weber. I sembla una lliçó moral per nens, però de vegades no veig molt clar que els adults haguem entès que el benestar (de qualsevol tipus) no és un premi a la virtut. I així hom dóna per descomptat que el punt de partida és ser el pare, i no el fill. Jo crec que ningú se salva de poder ser un fill pròdig, algú que ha ferit i ha estat acollit de nou. I més val que canviem els clams de justícia aritmètica (a cadascú el que li toca) per la humilitat, no fos cas que algun dia descobríssim amb vergonya el poc que mereixem i el molt que hem rebut.

Letargia

Es veu que l’emissió del programa El Convidat amb la Teresa Forcades ha causat un cert enrenou i ha contribuït a difondre una imatge serena de l’Església. Evidentment, no puc estar en desacord. El programa va ser correcte, seriós i amable. Diria que en definitiva va trobar un bon equilibri, especialment tenint en compte que els mitjans ens tenen més aviat acostumats a les notícies que mostren el cristianisme de l’espectacle i la vergonya aliena. L’entrevista va ser prou distesa, i va tractar ni més ni menys els temes que esperàvem que tractés. Allò que m’entristeix una mica és precisament aquesta sorpresa generalitzada, que no deixa de mostrar la ignorància supina en la que es troba gran part de la societat en la que vivim. No sé si per falta d’interès, si per ressentiment, si per prejudicis que fa massa mandra analitzar no fos cas que trobéssim alguna cosa interessant que ens despertés de la letargia pròpia dels idiotes morals.

Si la qüestió em revolta no és pas perquè em vulgui alçar de sobte com a defensora de l’Església. Encara no tinc molt clar si cal reformar-la, destruir-la o abandonar-se a l’absurd del Sísif feliç que cito tan sovint. Certament, l’última opció va guanyant terreny quan comences a estar farta de justificar-te davant uns i altres. I de sobte et trobes en allò que perceps com un terme mig de virtut aristotèlica, però no ho vols pensar ni dir perquè difícilment pot ser més pretensiós. La qüestió em revolta perquè em revolta una societat en la que alguns pseudointelectuals es jacten de la seva pròpia ignorància, que no tenen ni la decència de fer veure que no sabien que un fenomen cultural com el religiós és molt més complex del que sembla des de la superfície. Sí, felicitats, heu descobert que hi ha creients que rebutgen actituds de l’Església catòlica. I, atenció, perquè n’hi ha molts que no són tan políticament correctes, i te les diran de molt més grosses. El que dic és que si et sorprèn i t’emociona la Forcades, és que potser mai no has llegit Hans Küng, o no t’ha importat assistir a una conferència d’en Gonzalez Faus.

Però de què em sorprenc, si visc en una ciutat en la que les llibreries més importants tenen un prestatge de teologia i vuit d’autoajuda, i a Plató el trobes al costat de ciències ocultes. En canvi, i perdoneu ara pel meu despotisme il·lustrat que el temps ha de curar, es venen com xurros llibres que, en un intent de fer apologia de l’ateisme, farien riure o vomitar a Feuerbach i Nietzsche.