Despertar

Gairebé tothom, crec, experimenta el despertar a la consciència de l’existència de tot plegat. No em refereixo al primer cop que hom sent l’evidència de la mort (potser dedicaré una altra entrada a aquest vertiginós moment), sinó a una vivència més lírica i feliç, però no per això menys sublim i grandiosa. Això és, la primera vegada que me n’adono de que el món –realment- existeix, que la vida -misteriosament- existeix, i que jo – incomprensiblement- estic abocada, així perquè sí, a aquesta magnificència existencial. És curiós, però, que quan ho sents així el primer cop, ets incapaç de formular-ho en aquestes paraules. És una sensació, lenta i punyent alhora, boirosa, surrealista, sorprenent, i, sobretot, imborrable. Un cop ho has pensat, ja no hi ha volta enrera.

Tinc la gran sort de guardar encara a la meva memòria aquest moment íntim i meravellós, també una mica marejant, com si quelcom dins la meva ànima hagués sabut aleshores que, passats els anys, arribaria a valorar tant aquest record. He pogut calcul·lar que devia tenir uns 7 ó 8 anys, perquè em trobava en una habitació de casa que ja no hi és a causa d’una reforma. Rebuscava entre les coses dels meus pares, objectes ordinaris que, no se perquè, em fascinaven, i que estaven guardats dins un cistell de vímet a l’armari. Doncs recordo que aleshores, de sobte, tocant una mena de raspall de color blau cel, se’m va caure l’existència a sobre. Com un xàfec, com una pedregada, vaig veure per primera vegada el món des de fora, el vaig observar suspès en el buit del cosmos, i a mi, minúscula allà al mig, vivint, sense saber com, perquè ni des de quan! Durant uns segons que em vaig quedar allà quieta, sense saber molt bé què m’acabava de passar. Sóc incapaç de recordar res més. Intueixo que després de llargues hores a la facultat, llibres, treballs... la filosofia més genuïna està en aquell moment, i que he de fer-me petita, i no gran, ni inflada de coneixements, per atènyer la veritat de la filosofia. Perquè aquest despertar és personal i instranferible, i no apareix com a conseqüència lògica de la lectura de Descartes, Kant o Hegel.

Això em porta a pensar, de vegades, que el procés individual de maduració filosòfica és un reflex –en petit- de la història de la filosofia. Com si, permeteu-me la terminologia de manual, fossim un microcosmos que reflecteix el procés del macrocosmos. A l’admiració primordial i irrepetible dels presocràtics s’afegeix després la dimensió moral, l’ordenació del món d’acord a un lógos, la reflexió sobre el propi lógos, el dubte sobre aquest mateix... i així fins un punt, una mica nietszcheà, en que hom té la impressió d’haver cobert aquell dolç ensurt existencial amb un espès fang de prejudicis, reflexions, presupòsits i grandiloqüències autorils. I de sobte, ja no saps res. Amb totes les forces vols tornar a aquella admiració originària que treia amb expectació i fervor el vel de la realitat. Veus allí la teva Ítaca, la teva veritat i la teva casa. El lloc al que pertanys i que ningú et pot prendre. Perque no és un lloc físic, sinó una essència individual que et crida pel teu nom. Han passat anys però el meu el sentiment segueix intacte. Què és doncs això tan eteri i fonedís que em fa creure amb devoció que “jo mateixa”, la meva autenticitat, l’ànima intacta amb que se’m fa dipositar a la vida resideix impertorbable en aquella primera vivència filosòfica? En fidelitat a mi mateixa, a aquella nena que es va quedar corpresa davant un simple raspall, intento aprendre cada dia des d’aquella admiració infantil, això és, transparent i desinteressada, que fa que no em cansi mai de l’autèntica filosofia.

Discerniment i llibertat (segona part)

L’inquisidor parteix d’una antropologia pessimista, però no entenent l’home com a ésser malvat per naturalesa, sinó considerant-lo vulgar, ignorant i incapaç de d’atènyer la veritat per sí mateix. És obvi que si es parteix d’aquesta concepció, el model social que proposava Jesús de Natzaret és incomprensible. Des de la teologia s’afirma que Déu és revelà de forma suficientment clara com perquè creure en Ell no fos una absurditat, i suficientment obscura com perquè no forcés ningú a la fe. Això és el que el gran inquisidor no pot suportar: la llibertat ineludible i el discerniment del cor de cadascú en comptes de les lleis sòlides, els dogmes que han de ser obeits. Com pot ser que la teologia interpreti que Jesús donava el valor suprem a la llibertat i no volia que res forcés l’adhesió a la fe de manera massa aclaparadora i,  d’altra banda, l'església dicti en el seu nom una quantitat tan gran de dogmes i normes de comportament, tan contràries al discerniment personal?

L’inquisidor, des de la seva visió degradada de la naturalesa humana, retreu Jesús tenir una idea massa dignificada de l’ésser humà i també el fet de no haver-se servit de les eines que garantitzen la obediència: miracle, misteri i autoritat. S’introdueixen així en la narració les tres temptacions que tingué Jesús al desert. El gran inquisidor es posiciona clarament- i així ho expressa- al bàndol del diable (el bàndol de la obediència inqüestionada i de la manipulació de la persona potenciant les seves febleses). Un d’aquests punts febles és sens dubte el desig de certeses absolutes que apaivaguin l’ànima humana enterbolida per la finitud. En paraules de l’inquisidor: l’home vol més el miracle que a Déu mateix. El miracle esclavitza, proporciona una evidència tan patent que no dóna lloc a la llibertat d’escollir opcions de vida. És la forma més poderosa de crear una legitimitat, que és condició sine qua non de tota institució. Per aquest motiu rebutja Jesús la primera i la segona temptació.

I sens dubte, el projecte de domini i consens a la força que, segons l’inquisidor, s’extreu de la vulgar petitesa de la mateixa naturalesa humana, no pot acomplir-se sense la tercera temptació: el poder terrenal. Només així la humanitat esdeve del tot gregària i, segons l’inquisidor, feliç. Juntament amb la visió pessimista de l’ésser humà es fa present un cert plantejament del fi que justifica els mitjans. El preu de la pau i l’harmonia en el món és, tal i com afirma l’inquisidor, l’aniquil·lament de la llibertat?

Sortosament, l’abdicació de les idees pròpies i de la llibertat en favor d’una ideologia serà una actitud progessivament intolerable –almenys en teoria- en el món occidental. La formulació de l’autonomia de l’individu- amb els seus pros i contres- serà determinant per desterrar situacions com la que Dostoievski narra en aquest passatge, i serà condició de possibilitat de l’aparició de disciplines com la sociologia o la psicologia de la religió, impensables en un ambient de legitimacions inqüestionables i de por a la llibertat.  Crec que si Dostoievski ens dóna un missatge en la nostra època aquest és el de la coherència del cristià amb l’Evangeli i el de la constitució d’una intitució eclesial que no pugui matar Jesús de nou.

Profeta Dostoievski? (primera part)

El Gran Inquisidor és un relat inclòs dins Els Germans Karamàzov, de F. Dostoievski, i que narra la situació següent. Sevilla. Segle XVI, moment àlgid per la Inquisició. El dia després de la crema de cent heretges, es presenta Jesús de Natzaret a la capital andalusa. Ho fa discretament, sense cridar l’atenció, però tothom el reconeix i produeix un efecte extraordinari en la multitud. Dostoievski ens comença a posar en situació: un clergue mira Jesús i s’estranya, no reacciona com els altres. A continuació entra en escena el Gran Inquisidor (el cardenal) i mana que el detinguin i l’empresonin. Suposo que ja es veu per on van els trets.

Ja d’entrada s’observa una distinció entre la reacció del dels laics i la del clergat en relació a la presència de Déu: pels primers és un motiu d’immensa alegria, en els segons es dóna una resposta incongruent respecte les seves predicacions. Dostoievski ens alerta: hi ha alguna cosa que falla en aquesta institució. Històricament, sabem que Jesús de Natzaret decidí fer de l’alliberament d’un sistema religiós repressiu i hipòcrita la seva missió de vida. Així doncs, un incompliment tan agosarat d’aquest ideal per part precisament dels que afirmen seguir-lo, sembla un bon motiu per aquesta segona vinguda que planteja el text, i un bon argument per la crítica que en ell es formula. Estrictament, Jesús deixà el món d’una determinada manera el dia de la seva mort per motius polítics i quan torna se’l troba en les mateixes condicions. Amb un agreujant important: els que diuen ser cristians són ara els que condemnen a mort per aquells motius. Per tant, és molt greu, però gens il·lògic, que l’inquisidor vulgui enviar al mateix Jesús a la foguera.

Al text, el cardenal retreu a Jesús constantment: Perquè has tornat? Perquè vens a fer nosa? Sembla doncs, que amb l’excusa d’un missatge orginari donat per Jesús de Natzaret com a Paraula de Déu, s’ha construit tot un sistema que serveix a altres interessos i que té un concepte d’ésser humà ben diferent. I és que el desenvolupament de les institucions no és sempre adequat, ni fidel a uns inicis. L’origen mateix de qualsevol institució com la canalització de l’experiència humana pot anar-se deformant, tot convertint en fi allò que era un mitjà contingent, absolutitzant uns comportaments i oblidant-ne d’altres en favor d’interessos de comoditat, poder, riquesa etc.

La cultura ha generat al llarg de tota la història institucions de tot tipus que han manejat aquesta noció d’ésser humà com a individu feble que necessita tutel·les, com a individu amb una llibertat que no pot gestionar, sense capacitat de discerniment. La por a la llibertat ha estat una qüestió tractada especialment en l’època contemporània, després d’experimentar una de les paradoxes més importants de la Modernitat: és a dir, que després de la necessària proclama de l’autonomia del subjecte inidividual neixin formes molt més subtils de supeditació, a les que cadascú decideix sotmetre’s. Ara bé, en cap cas aquesta dimensió de l’home justifica la voluntat expressa d’una institució per custodiar la llibertat humana a canvi d’unes comoditats, ja siguin espirituals (proporcionar un consol inqüestionable) o materials (en el cas d’alguns règims polítics, per exemple).