divendres, 9 de desembre del 2011

Brilla la veritat?

En ambients progressistes d’Església es porta molt el criticisme (gràcies a Déu), la comunitat de gresca i les metàfores (la llum del món, la sal de la vida etc). Tot va com una seda perquè som experts en convivència i, en general, en no envair l’espai de l’altre. Ara bé, quan es necessita saber alguna cosa una mica més substancial, hem de cridar al jesuïta de torn. Dic jesuïta perquè és el meu cas. Aquesta situació em comença a incomodar una mica. No per part del membre de l’staff eclesiàstic, sinó per part de la comunitat de laics, ben acomodada en el seu rol de germans petits, almenys pel que fa a la feina intel·lectual. Aquesta situació perpetua la casposa distinció de dignitats entre cristians. Fa unes setmanes, a l’article sobre les JMJ, comentava la importància d’interessar-se per la pròpia tradició i per la teologia cristiana. Partint de la base que això no és un imperatiu bíblic, sinó circumstancial. L’Evangeli no vol generar intel·lectuals, sinó homes i dones pels altres. Ara bé, el desenvolupament històric de l’Església i la situació actual del Cristianisme fan necessari un cert coneixement. Per parlar de cara a la societat laica sense semblar una tragicomèdia medieval i, sobretot, per parlar de cara a altres sectors de l’Església amb llenguatge actual i potent.  

Em preocupa la degradació de la intel·lectualitat, el fet que molt pocs semblen trobar plaer en el coneixement. Suposo que perquè és una feina lenta i monòtona, i perquè qui vol tenir-ho tot al cap existint el Google. I qui vol fer lectures de teologia, si ja ho diuen que el més tontet dels jesuïtes es veu que fa rellotges. Però el problema, al meu entendre, es troba en un pressupòsit ben arrelat: que la veritat brilla per si mateixa. En altres paraules: que tenint la raó es tindrà la victòria. Això és fals. I no podem anar per la vida amb aquesta ingenuïtat, perquè mentre no arriba l’escaton, més val anar fent feina. A veure si al final no tindrem la veritat i a més quedarem com uns ineptes.

Hom ha de creure en la seva opció, la qüestió és que si només ens preocupem de la llum i la sal del món, tenim moltes possibilitats de fer el ridícul en algun moment. Els laics hauríem de deixar de fer nostres les argumentacions emocionals, i emprendre també les racionals, que massa sovint deleguem amb l’admiració dels germans petits cap als grans. Si no coneixem una mica a fons allò que ens identifica, gairebé res no ens diferencia d’aquells que percebem com els pobrets amargats de l’altre extrem, als que sovint critiquem per repetir allò que han escoltat sense saber argumentar-ho lúcidament. Em pertorba allò que defensen, però encara més el fet que ho repeteixin sense pensar. És el fenomen antiil·lustrat de la repetició d’ideologies allò que més incomoda. I nosaltres què? Amb el Concili Vaticà II vivim de renda. Convençuts de que la veritat està aquí, i no allà, continuem repetint. I què si el que repetim resulta que és la veritat? La filosofia m’ha ensenyat que hom pot adquirir coneixement vertader per accident, però allò que fa que sigui coneixement és estar-ne justificat.*

No tothom ha de ser un intel·lectual. Però potser cal canviar certes actituds pròpies dels laics. Perquè em fa una mica de por que ens colin un i altre cop la clàssica fal·làcia –típicament eclesiàstica- que fa de la marginació o la necessitat, una virtut. I ens diran que la missió dels laics és un altra, igualment elevada i meravellosa! Recordo aquell fragment de la Ordinatio Sacerdotalis de Joan Pau II, en que ens diu que tan excelsa era Maria que el fet que no rebés la missió pròpia dels Apòstols ni el sacerdoci ministerial, mostra clarament que la no admissió de les dones a l’ordenació sacerdotal no pot significar una menor dignitat ni una discriminació cap a elles [...] la Santa Mare Església fa vots perquè les dones cristianes prenguin plena consciència de la grandesa de la seva missió (O.S.3). Repeteixo, tenir la raó no implica tenir la victòria.

*Deixo de banda Gettier. No és el moment.