Deia Heidegger que alguns dels signes de la vida poc autèntica són la xerrameca (el parlar per parlar, per plenar els silencis), l'ambigüitat i l'afany de novetats. Em vull fixar en aquest últim, en l'obsessió per donar o trobar a cada moment una cosa nova que superi o rebati l'anterior. Això donaria per una reflexió entorn del fenomen de la immediatesa contemporànea i la formació d'una mentalitat que vol les coses (de tot tipus: menjar, amor, oci...) immediatament, eficaçment i innovadorament. Però no vull anar per aquí.Tot estudiant de "lletres" sap que té davant seu un oceà que és inabastable completament: la totalitat del pensament, la història i la cultura. Jo puc par
lar des del camp de la filosofia. Pot arribar a ser angoixant pensar que una ha de conèixer tot aquest oceà d'idees i esdeveniments "inaïllables" per tal de ser un bon professional de la matèria. Aristòtil no s'entén sense Plató, Sant Tomàs no s'entén sense Aristòtil, Descartes no s'entén sense Sant Tomàs, ni Kant sense Hume, ni Stein sense Heidegger... Però el pitjor de tot és que per ser "algú" no tan sols has de saber-ho tot, sinó que després has de dir alguna cosa nova sobre el que sigui. Recordo que un professor va dir rotundament en una classe que haviem de llegir i aprendre bé tot abans de dir alguna cosa nostra, no fos cas que estiguessim repetint en paraules pròpies una cèlebre o no tan cèlebre idea d'un filòsof anterior. Doncs no hi estic d'acord. La filosofia no avança en línea recta sense retorn, sinó més aviat d'una manera circular (en el sentit d'envoltar les qüestions per adreçar-se a elles poc a poc i des de moltes perspectives) o de manera helicoïdal, és a dir, en un progrés que al mateix temps inclou una certa repetició o reformulació de les qüestions. Crec que aquest afany de novetats estrictes mata l'esperit filosòfic. No em refereixo només a les classes o els llibres, o la carrera en sí, sinó a la inquietud filosòfica que cadascú viu.
L'amor a la saviesa -la filosofia- cau en una contradicció en els termes si fa callar les inquietuds humanes (i en tant que humanes, repetitives al llarg de la història!) en favor d'una selecció de novetats que té ressons de rancis arguments d'autoritat. Evidentment, no és moment d'escriure un Discurs del Mètode o una Crítica de la Raó Pura, però sí de formular a la nostra manera els problemes filosòfics que ens afecten. Crec que el que ha estat dit no té menys valor que el que encara hem de dir per un mer factor cronòlogic, segons el qual el que primer ho diu té la patent. La filosofia no és una cursa, sinó l'eina de reflexió d'allò que més ens inquieta, i aquesta vivència, juntament amb una reflexió honesta, són raons suficients per expressar de nou, i d'una manera ansolutament personal, el que fou dit en el passat.