Miguel de Unamuno. Distinció entre sentiment tràgic i absurd (II)

Unamuno no vol transmetre una doctrina, sinó vehicular un sentiment, això és, trobar les paraules i les experiències adequades per suscitar-lo al lector. Aquest sentiment és la consciència de la pròpia mort, i posseir-lo implica haver assolit el nucli de la vida humana. El de la mort no és un pensament a evitar, ans al contrari. L’home ha de fer-se una mica superhome, i contemplar la possibilitat de l’abisme sense excuses ni evasions. L’encontre cara a cara amb la mort, sigui el no-res una certesa o un dubte, és una idea reiterada des de Nietzsche fins l’existencialisme, del que no per causalitat Unamuno és declarat un dels precursors. Cal despertar a la consciència de la mort, cal viure aquell primer dolor vertiginós en que la pròpia finitud cau a sobre com una pesada llosa i instal•lar-se en la tragèdia, doncs només des d’ella s’engendra el que per Unamuno és la santa i dolça salvació: la incertesa.

La incertesa és filla d’una dialèctica tràgica però no absurda. D’una banda trobem el sentiment de desesperació davant la finitud que vol ser superada. D’altra, la raó, que desmunta contínuament les esperances de la voluntat, però que en la seva pròpia exigència, acaba per anul•lar-se a sí mateixa, acabant en l’escepticisme racional. Afortunadament -ens diu Unamuno- la conjunció d’aquests estats en la psique humana fa que cap dels dos arribi a fer-se absolut. Mai es dóna la certesa total de pervivència, ni tampoc de dissolució. Des d’aquí s’entén que una experiència profundament nihilista, com la de la consciència de la pròpia mort i la possibilitat del vertiginós buit, no sigui, però, una posició nihilista. Una experiència nihilista com el sentiment tràgic de la vida ho és perquè contempla el no-res com una opció, i perquè es recrea en el sentiment humà de desesperació –i podríem dir també, de por- davant la mort. Però del sentiment tràgic no es deriva una anarquia vital, ni tampoc, com lúcidament escrivia Camus al Mite de Sísif, el suïcidi com la via ràpida per deslliurar-se de l’absurd i retallar la dolorosa espera d’un anorreament segur. El sentiment tràgic parteix de la passió per la vida i, lluny d’allò de si no hi ha Déu, tot està permès -que Dostoievski anunciava al Els Germans Karamàzov- comporta una ètica, que inclou la compassió i l’amor per la vida, per un mateix i pels altres.
.

Sens dubte, la força del sentiment, que vol creure en una vida perdurable, és la fe. Una fe que, per ser autèntica ha d’estar sustentada per la incertesa. Si no, no és més que un constructe dogmàtic al servei d’unes representacions concretes, més vinculades a la raó que al sentiment íntim de cadascú. Qui no dubta, qui no experimenta la incertesa, ja sigui per la banda de la raó o del sentiment, és, en paraules d’Unamuno, un estúpid. Si més no, podríem afegir, és sospitós de professar algun tipus de dogmatisme, amb ressons d’un opi anestesiant que no deixa percebre l’escenari de la vida humana en tots els seus matisos. En aquest sentit, es pot arribar a pensar que alguna cosa falla tant en el cientificisme, com en l’ortodòxia religiosa, com, fins i tot, en una certa apatia postmoderna pel que fa a les qüestions existencials. Doncs allà on hi ha un ésser humà, hi ha incertesa. Per viure, doncs, se’ns ofereixen dos camins. O bé ens instal·lem en la incertesa o bé ens submergim en algun dogmatisme que ens faci oblidar, sense que això sigui garantia de cap veritat, els dubtes existencials. Viure en la veritat és, per Unamuno, viure la incapacitat d’atènyer-la. Viure en la mentida seria romandre en una mena d’estat que podríem anomenar la “felicitat del dogmàtic”, i que funciona a base d’insensibilitzar el crit existencial. No hi ha res menys humà, diria don Miguel.

La fe és, per Unamuno, voler creure. Voler que Déu existeixi. Per salvar l’Univers del no-res, és a dir, per donar-li una certa finalitat humana, l’home ha creat Déu, independentment de que Déu el pugui haver creat primer a ell. Aquest Déu, però, és creat pel sentiment, no pas per la raó. El Déu lògic, el Primer Motor, el Déu al que arribem per mitjà del principi de causalitat, no és res. És un Déu mort la demostració del qual mitjançant el raciocini només assenyala existència d’una idea en la ment, però no en la realitat. El Déu que l’ésser humà necessita és un Déu viu; el Déu de l’amor i la immortalitat. Hom no vol provar l’existència de Déu per guanyar una disputa moral o intel·lectual; i si és així, és que no s’està parlant de Déu, sinó d’una noció lògica que ha de cobrir unes necessitats científiques o discursives. Hom vol que Déu existeixi per viure. D’aquí que el gran drama de l’ésser humà sigui voler creure i no poder fer-ho. Voler tenir fe i no assolir la confiança plena que hauria d’escombrar ben lluny la punxada incisiva de la racionalitat. Precisament d’aquesta situació d’intempèrie existencial, de precarietat, en surt la pregària, que és essencialment tan paradoxal com aquell “Senyor, ajuda la meva incredulitat!”, que Unamuno cita prenent l’Evangeli de Marc.

Qui vol dirigir una pregària al primer motor? Qui vol donar gràcies a l’ens realissimum? Qui vol una veritat que no és pragmàtica, que no alleuja el dolor íntim? Un Déu racional no resol cap dels problemes existencials humans. Per definir Déu d’aquesta manera primer cal matar-lo, solidificar-lo, fer un Déu de perfectes proporcions, però de dura pedra. Un Déu racional, tal i com assenyala Unamuno, hauria d’actuar sempre per necessitat, i només podria engendrar allò millor. Aquestes dues afirmacions, que es deriven de tot discurs racional sobre Déu, són incompatibles amb un Déu que salva i estima, i que demana a l’home estimi els seus enemics. La salvació, per ser-ho tal i com l’home l’anhela, ha de ser arbitrària, ha de vessar compassió davant el pecat; no pot ser enterament racional.

Una divinitat adequada a la raó i a l’exercici de la teologia no pot entendre allò que Unamuno i altres anomenen l’escàndol de la Creu. I tanmateix, hi ha l’intent d’encabir-lo grotescament en paràmetres lògics i elevats; quan, de fet, la seva essència és la pura irracionalitat. La fe en la creu és un fet tot ell dirigit a la comprensió per mitjà del sentiment i la vida, i no pas per la raó. Un Déu lògic no pot ser mai el Déu de la kenosis, perquè aquesta, en ella mateixa, no obeeix a cap lògica. Al marge de la veritat o falsedat de la seva existència, que Déu es vinculi paradoxalment al no-res, com en la kenosi cristiana, mostra el seu major lligam amb els anhels íntims humans, i assenyala de nou que l’experiència nihilista –que arribats a aquest punt podríem dir que és essencial a tota vida humana autèntica- no s’identifica amb una posició nihilista. Fins i tot, seguint Unamuno, es podria afirmar que la vivència nihilista, això és, el sentiment tràgic de la vida, és allò que ens fa humans.

Miguel de Unamuno. Distinció entre sentiment tràgic i absurd (I)

Miguel de Unamuno fou un agitador de la consciència social espanyola del seu temps. Però potser podríem dir que sobretot fou i continua essent un agitador de la consciència íntima de cadascú. Plantejar la pròpia mort i tot el conjunt de creences, pensaments i sentiments que es deriven d’aquest fet és un dels objectius de l’obra de don Miguel. Per Unamuno, el nucli de la vida humana és sentir una contradicció, una lluita interna i agònica entre la voluntat d’ésser i la consciència de la mort. Una mena de dialèctica entre l’ésser i el no-res que té com a camp de batalla l’essència mateixa de la vida humana. I és que tota definició d’ésser humà fonamentada en algun aspecte de l’exercici de la seva racionalitat es queda a mig camí. Cap derivat de l’individua substantia rationalis naturae de Boeci, ni el bípede sense plomes que relata Aristòtil, ni l’homo faber ni l’homo aeconomicus, ni tan sols un homo sapiens ens descriu substancialment i encertadament. Allò exclusiu de l’home, que fa que es diferenciï de les bèsties, no és la raó, sinó el sentiment.

Aquesta capacitat sentimental s’expressa primordialment en l’esmentada contradicció, profundament tràgica, entre l’anhel d’immortalitat i la presència incontestable de la mort. L’ésser humà ha de conviure amb la possibilitat d’una tara constitutiva, d’una set que mai se satisfà. És un ésser cap a la mort que, tanmateix, només vol viure i seguir essent qui és per sempre. Perquè –ens podríem preguntar amb dolor- aquest conatus, aquest desig majúscul de perviure en la pròpia identitat, no troba una correspondència mínima a la realitat? Arribem al nucli de la qüestió, i és que el sentiment no està pas sol a la psique humana. La raó també hi és, tant en la seva dimensió científica i útil per la vida, com també destructiva de tot allò que no compleix l’estricte criteri empíric. Així doncs, cal viure la tensió entre sentiment i raó, que és una guerra tràgica, però no necessàriament absurda. El sentiment desitja i s’aferra a l’existència i la identitat. La raó, com el corcó, sempre de fons, va menjant territori al sentiment i ens fa veure com altament plausible que la mort sigui un final definitiu, una caiguda en el no-res.

Per Unamuno, la raó és essencialment nihilista i contrària a la vida. A nivell conceptual, la lògica i les ciències en general esquematitzen la realitat per un major coneixement i tendeixen a operar una reducció considerable a categories estàtiques que obliden pel camí d’abstracció quelcom d’essencial relacionat amb l’experiència del món de la vida. L’aparell conceptual creix inevitablement i és en molts aspectes necessari pel desenvolupament més pràctic de la vida de l’home i també satisfactori pels seus anhels intel•lectuals. El problema, però, és que sovint segueix una lògica apta per l’àmbit del concepte, però incompatible amb la realitat individual i canviant. Fins arribar a extrems en que allò més raonable deixa de ser allò més racional, en que la vida de l’home de carn i ossos, com l’anomena Unamuno, rep les conseqüències destructives d’una raó insensible i sobretot contrària als seus sentiments i volicions. En definitiva, la raó és nihilista perquè mata per comprendre, perquè tendeix naturalment al no-res.

Això vol dir que el poder conceptualitzador de la raó no tan sols ha estat eina per organitzar el món en ciència, sinó que ha vingut realitzant una funció estretament lligada a les inquietuds existencials. Si hi ha alguna cosa que incita a la calmant conceptualització és la necessitat de respostes als interrogants de l’àmbit del sentit. L’home, desesperat davant la seva pròpia contingència, ha unit allò que en essència és antagònic: la vida i la raó. Ha intentat cobrir les angoixes existencials amb un vel espès de racionalitat, de construccions impostades que calmin la seva ànima enterbolida per la perspectiva de la mort. Però “¡qué de contradicciones, Dios mío, cuando queremos casar la vida y la razón!” Unamuno entén aquesta fusió forçada del sentiment i la raó com una aberració. L’anhel fonamental de l’home, això és, la immortalitat personal, no pot ser subjugat a la raó, que acaba per construir catedrals conceptuals sense fonaments que, sovint sota el nom de teologia, donen demostracions lògicament acceptables però existencialment supèrflues.

Això, però, és en el millor dels casos. Doncs l’activitat més habitual de la raó és la punxada constant, la remor materialista que posa a la nostra disposició centenars d’arguments que ens fan veure la mort com una desfeta en el no-res i, en definitiva, la vida com un parèntesi franquejat per dos límits irrebassables: naixement i mort. Tot racionalisme discorre en debades en el seu intent de convèncer que la vida té al•licients i sentit tot i la mort. Cal un rebuig a tot monisme, per explicatiu i integrador que sigui, a tot tipus de carpe diem amb la perspectiva del no-res final, i a tot sistema de racionalisme exacerbat que, a l’estil hegelià, i parafrasejant Unamuno, ens treu la febre traient-nos la vida. Només un dualisme és vertaderament consolador, i l’únic que garanteix de manera completa el desig de pervivència, que, òbviament, no s’acontenta amb una dissolució en el tot amb ressò oriental, ni molt menys amb la fama post mortem. L’home vol seguir essent qui és, vol una existència personal sempiterna. L’angoixa d’Unamuno davant la pèrdua de la consciència personal ho abasta tot, fins al punt de rebutjar tota noció de resurrecció a una vida gloriosa. L’home no vol una existència diferent i sublim després de la mort. El que vol és no morir i no veure ni tan sols el seu cos substituït per un de millor i inconcebible des de l’existència terrenal. Perquè un cos gloriós implica la pèrdua d’una part important de la identitat que hom no està disposat a abandonar. Aquesta és, ni més ni menys, la magnitud de la demanda existencial de l’ésser humà.

Fins setembre

Un temps sense escriure res... ho trobo a faltar! però com alguns bé sabeu, ara mateix tinc un bon caos filosòfic. Aquest estiu estic redactant el treball final del màster (sobre la postura de David Hume respecte la identitat personal i la crítica a la substància tradicional) Estic concentrada en aquest tema i apenes llegeixo altres coses. Així que, per estalviar algunes bajanades que potser després voldria no haver escrit... (!) reprendre el blog al setembre, amb els pensaments ordenats, i les muses vora el teclat. Espero que aquest caos sigui ben nietzscheà i que ajudi a engendrar coses bones... Bon estiu!

"Jo us dic: cal tenir encara un caos dins un mateix per poder infantar una estrella que dansa. Jo us dic: encara teniu un caos dins vosaltres".

(Friedrich Nietzsche, Així parlà Zaratustra)

La tabula rasa

Deia Aristòtil que tots venim al món com una tabula rasa. M'imagino una taula en la que no hi ha res escrit, i que, durant la vida anem omplint, de vegades de boniques cal·ligrafies, d'altres, d'esborranys, i tot sovint, de lletres més o menys mediocres que van resultant. Recordes com era ser una tabula rasa? Em pregunto (potser per aquell arrelat prejudici que els origens són sempre més purs i millors que els moments posteriors) si allò era l'autèntica plenitud. Una noció, però, ben curiosa de plenitud, més relacionada amb estar buit que ple. Una felicitat diferent, sens dubte, de la mà d'aquella transparència que en ocasions he volgut lloar, la transparència i la sinceritat del despertar al món i a l'existència. El despertar únic i intransferible que no es recolza ni presuposa altres teories apreses a consciència a les biblioteques. Cap paraula, i molt menys cap metafísica existencial pot descriure la meravella d'ésser una tabula rasa. Recordes?

.

* Fotografia: jo mateixa, amb poquets anys. El mussol filosòfic no té desperdici.

Qüestió d'aplicabilitat

No sé si aquest tema se sol tractar en lingüística, doncs no en sóc cap experta. Així que em limitaré a donar la meva opinió, esperant no fer cap terrabastall intel·lectual. Fa temps que penso en quelcom que se m’ha presentat a la ment com l’aplicabilitat de la metàfora i la comparació. Una metàfora opera una identificació anàloga entre realitats distintes, tot transferint les propietats d’una a l’altra per similaritats. La comparació no és tan agosarada, posa enmig la barrera del “com”, que sempre és menys violenta per l’enteniment. En la poesia tenen un paper imprescindible, però també en filosofia? També en ètica? I en la vida quotidiana? Tenen en aquests àmbits la mateixa validesa? Està clar que en la poesia podríem dir, que gairebé tot està permès, precisament pel seu propòsit no directament cognoscitiu, sinó de caràcter emotiu, en el sentit més elevat de la paraula. No estic en cap moment menystenint la poesia, cal que quedi clar, simplement intento traçar les seves fronteres, tal vegada de forma massa tòpica o maldestre. Però tornem al tema. La poesia té competències plenes per servir-se de símils des del moment que no pretén exposar sistemàticament una determinada veritat per la via racional.

.

Però la filosofia, tenint un objectiu diferent, també ha acceptat les metàfores i les comparacions. Em pregunto si això és lícit. Atenció, la meva pregunta no segueix l’estela del positivisme lògic i la filosofia analítica. No m’estic plantejant la desaparició de la metafísica i la reducció de la filosofia, d’una banda, a problemes de llenguatge i d’altra, a filosofia de la ciència. Em pregunto si és legítima la incorporació de metàfores al discurs filosòfic , això és, al discurs nodrit per la via racional, sigui metafísic, lingüístic, o com es vulgui. Intueixo que comparacions de tot tipus han anat introduint-se com si res, quan no t’ho esperes, dins argumentacions filosòfiques. El fet és que les realitats a comparar sempre venen d’esferes una mica diferents, detecto que sempre hi ha un salt -petit o més gran- de pla. El pla és allò que permet desenvolupar una discussió o realitzar una comparació lícita. Quan hi ha diferències de pla normalment sorgeixen desavinences insalvables en una conversa, doncs els interlocutors parteixen d’una pregunta inicial diferent, situada en plans distints. Doncs bé, m’imagino els objectes de metàfora i comparació en plans diferents, i dubto molt que el pont que s’estableix momentàniament entre ells només pot servir a motius emotius, sentimentals, en el millor dels sentits. Però l’argumentació racional no pot fer aquesta unió. Això és, que les metàfores i les comparacions tenen una aplicabilitat dubtosa, una correspondència qüestionable en territori filosòfic i ètic.

.

Sóc, de moment, molt aficionada a Descartes, però la seva metàfora de l’edifici en construcció, compleix el seu ideal hiperbòlic de certesa? I dic Descartes com exemple paradigmàtic, perquè la qüestió de l’edifici que cal reconstruir des del fonaments és molt utilitzada. Potser la metàfora convenç molt a nivell emotiu- i m’incloc- però fem l’esforç de separar-nos d’aquesta sensació. És possible comparar el procedir de l’enteniment i el contingut del coneixement a un edifici ben construït? Potser així plantejat, pensareu que em cal anar més a fons. Però ho penso des del més fons que puc i ontològicament és il·legítim. I ho fem contínuament. Tots som més cartesians del que voldríem. La filosofia és plena de comparacions i metàfores d’aquest tipus, també penso en l’escala de Wittgenstein, que tan gràfica és, però que, a nivell filosòfic no sé si dóna una diferència...

.

En un altre àmbit més quotidià trobem un cas més greu, en la meva opinió, d'aquest tipus d’intromissions. En la narrativa d’autoajuda n’hi ha centenars, i fins extrems inesperadament recargolats. La vida flueix com un riu? Què té a veure remotament un riu amb la meva vida? No tenen res en comú. Ets com un ou dur quan t’enfrontes als problemes? També, tristament, en l’àmbit religiós. Més que a la dogmàtica i certes parts de la teologia i les seves intromissions i peticions de principi, penso la literatura emocional que circula. Però d’això, com dirien els atenesos en aribar a un tema espinós, ja m’escoltareu un altre dia.

Els problemes del mal

Com s'entén, des d'un punt de vista religiós, el món sense la presència del mal? La pregunta, d'entrada sembla paradoxal, perquè tota religió, a grans trets, és una aposta per un determinat bé, alhora que una fugida del mal.  És fins cert punt possible afirmar que hom desitja un món de bé, en el que no hi hagi sofriment, ni malaltia, ni injustícia, ni mort, en sentit ampli. Així doncs, la tasca de tota persona que anhela aquest bé serà treballar per aconseguir-lo, i aquest treball constituirà la seva talla moral. Això arribaria a implicar que en un món sense mal no és possible mesurar la vàlua moral d'una persona. És possible alhesores que el mal sigui llur condició sine qua non? És escandalós afirmar que hom ha d'estar agrait al mal perquè permet la desitjada demarcació entre baixesa i altura moral. Ens trobaríem en un capgirament del plantejament clàssic en inferir que el bé és l'absència de mal. 

Si tot plegat ja és de difícil pair, la cosa es complica en el cas del creient. El cristià, per exemple, confia en una creació que, si és obra de Déu, és essencialment bona. Déu només pot engendrar bé. El cristià diposita la fe en una constitució ontològica del món des del bé. I és l'egoísme, la hipocresia, la barbàrie de que són capaços els homes allò que introdueix el pecat, això és, el mal, tot pervertint la superfície del món, però no llur essència, que, per definició i convicció, és immutable. Però atenció, que tot plegat comença a posar-se en entredit. Jesús de Natzaret predicà amb la paraula i l'exemple la pràctica del bé, l'opció pels que sofreixen. Hauria tingut sentit un Jesús de Natzaret en un món sense  mal? Crec que no. Un món ideal suposa una determinada absència de Déu en la vida dels homes. En un món sense mal la presència de Déu queda diluïda. 

Observem-ho més concretament: té algun sentit la comesa neotestamentària d'un cristià si el món és bo? Sembla que el cristianisme depèn fonamentalment de la presència -i fins i tot el predomini- del mal. Partint d'un cristianisme de base, d'una teologia de l'alliberament, tot cristià té una comesa orientada a la transformació social, una missió ineludible i identificatòria d'entrega als que sofreixen. Ergo si ningú sofreix, el cristià no existeix. Això condueix a conclusions certament escandaloses, si més no, per tot esperit crític i/o sensible a aquesta concepció del món. El mal fa que el cristià es pugui anomenar cristià. El mal li permet afirmar-se com a tal. És aleshores remotament possible que el món no només sigui un mer escenari del mal, sinó que el contingui des de la seva mateixa constitució ontològica? Caldria donar gràcies al mal perquè permet la posada en acció dels valors evangèlics? Tot aquest seguit de conclusions no fan més que portar a la que les engloba totes, i també, per tant, la més dolorosa: el mal és un producte engendrat per Déu. 

Se sol dir que en els lloc més infernals, com per exemple, un camp de concentració, juntament amb la presència de la barbàrie més repugnant, es donen també les expressions més magnificents del bé. Homes que s'entregaven a la mort perquè d'altres poguessin viure... sublims manifestacions del Bé.  Però aquest Cel no necessita al seu torn de l'Infern per existir? Això, que quedi clar, no resta pas cap mèrit, més aviat l'augmenta, donada la creixent intuïció de que l'home ha estat condemnat a viure amb la presència del mal. La qüestió és més aviat de caire metafísic. No es pot entendre el món com a Creació i alhora suposar el mal intrínsec al món. Gairebé arribem, doncs, a l'absurd, oferta temptadora de Sísif, a la que, malgrat tot, encara em resisteixo. No sé fins quan.

Us presento en Martin

Aquest individu és el culpable de que no pugui actualitzar el blog des de fa un mes!

Sí, aquest homenet de la tumbona és Martin Heidegger. Fa cara d'avi simpàtic i tot! Però no us deixeu enganyar, en comptes d'anar a jugar a la petanca passava les estones escribint sobre assumptes que canviaran el curs de la humanitat, com l'omissió de la pregunta per l'ésser de la intencionalitat en la fenomenologia i la recerca del camp temàtic des del que poder plantejar la pregunta per l'ésser de l'ens.

Perquè no t'agradava jugar a la petanca Martin?

Perquè?

:·)