Això va per Tu

Recordo unes paraules del pare Sunyol a la missa del Gall: "això va per Tu". Doncs sí, la missa del Gall, els sopars, els dinars, la sopa de galets, els torrons, el cava, els avets, els regals, les llums... també els petons i les abraçades... tot això va per Tu. Potser no és el que voldries, o el que hauries volgut, o directament no és el que vols de cap manera! O potser també t'has acostumat, com tots nosaltres, a veure'ns fent aquest tipus de coses per recordar-te. Potser, fins i tot has vist recordatoris molt pitjors en un dia qualsevol, i el Nadal et sembla més o menys bé. Així som nosaltres, capaços de bondat i de misèria. Ja ens coneixes. Això no vol dir que cadascú a la seva manera no intenti viure el Nadal amb sentit, o l'intenti viure cada any una mica millor, més a prop teu. Però jo crec una cosa, i és que els torrons, els regals i les llums no desapareixeran. Perquè és la nostra manera de fer-ho. I el sentit que jo li trobo a tot això és que va per Tu. Si, és clar que no tothom ho fa pensant en Tu. Però aquesta festa porta a moltes cases sentiments desconeguts durant la resta de l'any, encara que siguin acompanyats d'un cava caríssim. I crec que això també té a veure amb Tu. Disculpa per totes aquestes parafernàlies, que no tenen res a veure amb aquella establia que adorem, però sobretot, ajuda'ns a no oblidar mai el Nadal, perquè en ell, sigui com sigui, hi ets Tu.

En Tomàs i les vies

Fa dos dilluns vaig trobar, aixi miraculosament, la utilitat de les 5 vies tomistes. La veritat és que la filosofia (teosofia...) de Sant Tomàs a mi no em convenç, tot i que tampoc puc dir que en sóc una experta. Em dóna la impressió de que el tomisme, això mateix, més aviat la filosofia derivada escolarment dels textos de Sant Tomàs, no constribueix a la coneixença de la realitat, sinó que es mou en un univers purament lògic en el que tot encaixa, però no en un univers real. Sí, sóc conscient de que Sant Tomàs introdueix la distinció esse-essentia i això demostra la seva consideració pels singulars, i no només els universals, però amb tot, li continuo veient la mancança. I en això reconec seguir el que és una moda entre la filosofia "progre", i és que no paeixo el tomisme :)

.

Dins el context medieval, Sant Tomàs proposa 5 vies per la demostració de l'existència de Déu que es configuren a partir dels clàssics conceptes i lògica escolàstica. Bàsicament, totes 5 tenen un punt de partida (un fet incontestable de la realitat), la inferència de la necessitat d'una causa d'aquest fet (res en la realitat és causa de sí mateix), en tercer lloc, la impossibilitat d'una regressió infinita de les causes, i per últim, una parada de la regressió en una causa primera incausada (Déu). Per exemple, la tercera via ens parla de la contingència dels éssers (poden perfectament no ser). El 1r pas és afirmar un fet de la realitat: les coses poden existir o no existir (són contingents). 2n pas: els éssers contingents no tenen el principi d'existència en sí mateixos, sempre existeixen en virtut d'una causa aliena (un altre ésser). 3r pas: no és possible retrocedir infinitament en la cadena d'éssers no necessaris. 4t: cal una causa primera l'existència de la qual sigui absolutament necessària: Déu.

.

Aquest procediment pertany, com he dit, a un context determinat. Per molt lògicament aplastant que sembli, està clar que "no convenç del tot", o tots els habitants del món creurien en Déu. Fa uns dies, però, a la sessió de catequesi, els nens van començar a formular la pregunta apocalíptica: i a Déu qui el va crear? passats un segons, no sé com encara, se'm va acudir començar a explicar que era impossible la regressió infinita. Per ells va ser una cosa com: imagina't que a Déu l'hagués creat un altre Déu, i a aquest un altre, i un altre i un altre i un altre i un altre... quin embolic oi? Déu és tan gran i bo que no necessita que un altre el creï! Total, que amb allò de l'embolic infinit van quedar bastant satisfets, per sorpresa meva, i fins i tot van riure, com si haguesssin formulat una pregunta tonta que ara veien clarament. No sé quan durarà aquest petit anestèsic, però m'acontento si fins final de curs no he d'enfrontar-me a preguntes d'aquesta magnitud... una pregunta tonta pensaven... si hi ha dies que em treu la son!

ROCA

Hi ha dies que no tinc ganes de filosofar ni de dubtar de tot ni de replantejarme qüestions. Hi ha dies que només vull trobar el Sentit, la resposta, l'esperança. Només vull que Déu existeixi. Fa dos dies va morir, com molts sabeu, l'estimat "Roca", el pare Rocafiguera. Tot i que des que vaig acabar batxillerat ens hem vist només de tant en tant, no puc creure encara que no tornaré a parlar amb ell. De tot, de Déu, de filo, de la familia, de qualsevol cosa.

.

Ell va ser el que primer em va parlar de Kant, de Descartes, d'Aristòtil... i ho va fer de tal manera que mai més vaig poder deixar-los de banda. També ell va carregar amb el meu treball de recerca, que cap més professor veia molt clar. Per poder entendre què volia dir jo amb allò de la "mitologia cristiana dins l'obra de Tolkien" en Roca va llegir-se el Senyor dels Anells, tot confessant-me alhora que no li estava agradant i que preferia les pel·lícules...

.

I em fa por que arribi el dia de Pasqua, dia en que sempre ens trobàvem a l'altell de la parròquia per menjar un tros de mona. Des que el vaig conèixer que he sentit aquest efecte que tots coneixem, "l'efecte Roca", que feia que el busqués entre la multitud de gent aplegada a Sant Ignasi per saludar-lo, riure amb ell i parlar de les últimes coses que havia donat a la facultat. Em fa por el fet que aquest any ja no el trobaré.

.

Tot i que sé del cert que ell ho entenia tot, hauria volgut agrair-li tot el que m'ha donat. Gràcies gràcies gràcies gràcies Roca! En dies com aquests desitjo enfortir-me en la fe, vull creure que Déu existeix i que sigui com sigui, tots aquells que ja t'enyorem et retrobarem de nou.

Afany de novetats

Deia Heidegger que alguns dels signes de la vida poc autèntica són la xerrameca (el parlar per parlar, per plenar els silencis), l'ambigüitat i l'afany de novetats. Em vull fixar en aquest últim, en l'obsessió per donar o trobar a cada moment una cosa nova que superi o rebati l'anterior. Això donaria per una reflexió entorn del fenomen de la immediatesa contemporànea i la formació d'una mentalitat que vol les coses (de tot tipus: menjar, amor, oci...) immediatament, eficaçment i innovadorament. Però no vull anar per aquí.

Tot estudiant de "lletres" sap que té davant seu un oceà que és inabastable completament: la totalitat del pensament, la història i la cultura. Jo puc parlar des del camp de la filosofia. Pot arribar a ser angoixant pensar que una ha de conèixer tot aquest oceà d'idees i esdeveniments "inaïllables" per tal de ser un bon professional de la matèria. Aristòtil no s'entén sense Plató, Sant Tomàs no s'entén sense Aristòtil, Descartes no s'entén sense Sant Tomàs, ni Kant sense Hume, ni Stein sense Heidegger... Però el pitjor de tot és que per ser "algú" no tan sols has de saber-ho tot, sinó que després has de dir alguna cosa nova sobre el que sigui.

Recordo que un professor va dir rotundament en una classe que haviem de llegir i aprendre bé tot abans de dir alguna cosa nostra, no fos cas que estiguessim repetint en paraules pròpies una cèlebre o no tan cèlebre idea d'un filòsof anterior. Doncs no hi estic d'acord. La filosofia no avança en línea recta sense retorn, sinó més aviat d'una manera circular (en el sentit d'envoltar les qüestions per adreçar-se a elles poc a poc i des de moltes perspectives) o de manera helicoïdal, és a dir, en un progrés que al mateix temps inclou una certa repetició o reformulació de les qüestions. Crec que aquest afany de novetats estrictes mata l'esperit filosòfic. No em refereixo només a les classes o els llibres, o la carrera en sí, sinó a la inquietud filosòfica que cadascú viu.

L'amor a la saviesa -la filosofia- cau en una contradicció en els termes si fa callar les inquietuds humanes (i en tant que humanes, repetitives al llarg de la història!) en favor d'una selecció de novetats que té ressons de rancis arguments d'autoritat. Evidentment, no és moment d'escriure un Discurs del Mètode o una Crítica de la Raó Pura, però sí de formular a la nostra manera els problemes filosòfics que ens afecten. Crec que el que ha estat dit no té menys valor que el que encara hem de dir per un mer factor cronòlogic, segons el qual el que primer ho diu té la patent. La filosofia no és una cursa, sinó l'eina de reflexió d'allò que més ens inquieta, i aquesta vivència, juntament amb una reflexió honesta, són raons suficients per expressar de nou, i d'una manera ansolutament personal, el que fou dit en el passat.

Nou curs al Casal

Dimecres passat, inauguració de curs al Casal Loiola! per fi ha arribat el dia! Gràcies pels vostres somriures, per la vostra alegria constant, per la vostra entrega, i la vostra humilitat, i per totes les coses que he après de vosaltres. Entrar al casal i sentir que sóc peça que encaixa... aquest serà un altre gran any al costat dels ulians. Endavant!

La tortuga

Ahir a la tarda -aprofitant dia de festa a la facultat per la festa de la Mercè a Barcelona- vaig anar amb la meva germana al teatre. Vam veure La Tortuga de Darwin, i ens va encantar. En la meva opinió és una gran obra, amb una gran actriu com a protagonista (crec que després d'això Carmen Machi s'ha redimit eternament de l'apocalíptica, absurda, generadora-de-vergonya-aliena Aída). A part d'això, l'obra tracta d'una tortuga que fa 200 anys Darwin va trobar a les Galàpagos, i que ha viscut els dos últims segles i s'ha cansat bastant de l'estupidesa humana. El curiós és que la seva evolució ha estat extraodinària, ha adquirit la posició erèctil, la parla i el pensament. L'obra -que té un humor molt afinat, crec jo- és un repàs històric del que- en teoria- és l'ésser més evolucionat del món: l'home. La pobra tortuga manté encara la innocènica per narrar un món desfet després de dues guerres mundials i altres catàstrofes humanes.

.

El fet és que l'obra et fa sortir del teatre amb el cap bullint de preguntes existencials. No em vull allargar massa, però el primer que vaig pensar va ser en la polèmica típica i tòpica entre creacionisme i evolucionisme. En algun moment de l'obra em va semblar que aquestes dues opcions es presentaven com absolutament contràries: una nega l'existència de l'altra. Sens dubte, la tradicional tesi creacionista no s'aguanta per enlloc, allò de que Déu va crear les espècies tal i com són ara és un atreviment de la ignorància humana que s'ha de contextualitzar, evidentment. A nivell superficial (jo no sóc científica) es pot dir que "L'origen de les espècies" de Darwin i els posteriors descobriments a que va obrir la porta aquesta obra són una contribució empírica importantíssima, però no ens trobem en cap cas davant una dicotomia evolucionisme=ateisme/ creacionisme=obligatori pel creient. La fe té altres veritables hàndicaps, com per exemple el sofriment dels innocents (el problema del mal), com per entrebancar-se ara en afirmar que venim d'altres formes de vida que han evolucionat. No crec que això generi contradiccions insalvables pel creient (si deixem ortodòxia a part, és clar).

Definitivament, les tortugues semblen ser l'origen de reflexions filosòfiques molt fecundes (recordo la tortuga i Aquil·les, segons Zenó), i vaig sortir del teatre amb aquell vèrtig existencial que et fa veure la realitat una mica borrosa. El que jo em plantejo, el que no em resol l'evolucionisme, és una qüestió fonamental que va més enllà d'afirmar -com fa aquest- que tot és atzar, supervivència o selecció natural. Tot pot ser atzar, pot no haver-hi Déu, però perquè hi ha ésser i no el no-res? La gran pregunta filosòfica. Jo m'apunto a la inquietud dels grecs, al turment de Heidegger: perquè podent haver-hi res, hi ha alguna cosa?

Camus, absurd i suïcidi

El curs passat, en una assignatura de comentari de text de filòsofs contemporanis, el professor ens va reptar a donar una classe. Cadascú havia d'escollir un autor d'entre els segles XIX i XX i exposar la seva visió o bé sobre l'amor o bé sobre la mort, al mateix temps que ens enfrontàvem a la nostra primera classe magistral. L'experiència va ser genial i em va servir per descobir més a fons un filòsof que ja em venia agradant des de feina temps: Albert Camus. Vaig centrar la meva exposició en les seves reflexions sobre el suicidi i el seu cèlebre "absurd". Per fer-ho, cap llibre millor que El mite de Sísif.

És agradable trobar un filòsof de la talla de Camus que, a l'hora d'enfrontar-se al tema del suicidi (qüestió bastant espinosa i no exempta de censura i condemnes al llarg de la història del pensament), deixa de banda consideracions morals per decidir, simplement, si aquest és una conseqüència lògica del nostre tipus d'existència. M'explico. Camus creu que l'únic problema filosòficament seriós és el suicici, doncs exigeix respondre a la qüestió més fonamental: quin valor té la vida? Morir voluntàriament implica reconèixer que la vida ens supera, és portar a un extrem la sensació primordial de l'home en el món: l'absurd.

Crec que és increiblement lúcid expressar-i així ho fa Camus- que el malestar essencial de l'home prové de sentir-se un estranger en el seu món. L'home necessita un món familiar, vol entendre el món, i el redueix, en realitat, a categories de comprensió humanes. Però és l'home el qui va posant motlles i no el món el que presenta una forma clara i lògica. La resposta del món al desig de claredat de l'home és un silenci irracional. El resultat d'aquesta suma és la sensació d'absurd.

Camus vol dilucidar si la vivència de l'absurditat condueix necessàriament al suicidi. El que està clar és que, sigui el món un absurd o no ho sigui, cal actuar amb coherència. És el suicidi el desenllaç lògic de la vida humana, angoixada en la irracionalitat i la injustícia d'un univers que sembla ingorar-la? Per Camus no ho és. El més interessant és que el filòsof no només tracta el suicidi físic, sinó també el suicidi filosòfic i el suicidi existencial. No és difícil d'intuir que en el seu pensament la coherència vital té un paper importantíssim. I aquestes distincions entre suicidis van per aquí.

Davant la nostàlgia d'un ordre còsmic inexistent, l'home s'afilia a una mena de consentiment pràctic, a uns convencionalismes que s'inscriuen sota uns principis. Viure en aquesta farsa (per Camus) és el suicidi filosòfic. Un pas més, s'intueix quin és oi? Hi ha homes que fan un salt vertiginós i dipositen la seva confiança, el seu anhel d'ordre, bondat i justícia en Déu. És el que Camus anomena el suicidi existencial: la pitjor trampa per la vida humana, una vida viscuda segons una idea que la sublima i no en sí mateixa.

Camus advoca per viure sense aquestes "farses" intel·lectuals o existencials, sense construir consols. L'actitud que li escau a l'home sol en l'univers no és la mort voluntària davant l'agoixa de la veritat, davant el vertigen de saber-se finit, sinó la revolta, la flama vital fruit de ser conscient de la pròpia contingència. Sense trampa. Per això Sísif és l'heroi absurd arquetípic. Castigat pels déus a carregar una roca amunt i avall d'una muntanya per tota l'eternitat, Sísif es troba en una situació màximament absurda, però n'és conscient i no li vol donar sentit amb fantasies.

Les reflexions de Camus, en la meva opninió, són extraordinàries. Tot i que jo pendulo entre el suicidi filòsofic i l'existencial, crec que el seu ateisme és d'una humanitat extrema. Ens desesperem en veuren's franquejats per dos fronteres que no hem decidit marcar: naixement i mort. Sens dubte, l'absurd és una vivència que les persones experimentem i que ens fa plantejar-nos l'existència d'aquestes farses i consols prefabricats. Jo crec, però, que no és tan facil com ell diu instal·larse en l'absurd i la revolta. Opino més aviat que la vida humana té sovint un vaivé (més suau o més enèrgic i angoixat de vegades) entre els dos pols i poques vegades se situa amb contundència en el sentit o l'absència de sentit. La contundència és el contrari de la filosofia, del pensament, de la reflexió lliure.

Segona Imatge: Monjo vora el mar, Friedrich

Positivisme

El Positivisme és una corrent de pensament que apareix al segle XIX de la mà d'Auguste Compte. La seva tesi és que la Humanitat ha viscut tres etapes: la infància, la joventut i la maduresa, i que la religió, la filosofia i la ciència corresponen respectivament a cadascun dels estadis. Aquest esquema implica que cada estadi anul·la completament l'anterior en qüestió de coneixement. El que Compte vol dir és que en els inicis de la humanitat, la disciplina "rudimentària" que responia les preguntes sobre el món era la religió, que aquesta va quedar rellegada amb l'aparició de la filosofia, i que per últim, la ciència va desintegrar les dues anteriors com a resposta definitiva a tot. Segurament això no sona gaire estrany. Tot i que no l'anomenem pel seu nom històric, el positivisme està bastant estés. No vull fer una apologia barata de la filosofia, sinó un petit anàlisi dels que crec que són els dèficits d'aquesta idea.

Crec que (paradoxalment) el positivisme, en el seu intent de proclamar la ciència com a única eina per l'home, cau en un error del que sovint són acusades les humanitats: partir de presupòssits. No és acceptable per cap tipus de disciplina construir arguments pressuposant coneixements. Un dels presupòsits del positivisme és l'absolutització del mètode empíric per decidir què és ciència i què no ho és. La ciència ha d'aportar coneixements útils per l'individu, no tan sols coneixements empírics. No és lícit menysprear, per exemple, l'antropologia o l'etnografia pel fet de que no analitzen els seus coneixements creant situacions artificials en un laboratori o no expressen el que descobreixen mitjançant llenguatge matemàtic. En resum, el criteri de verificació no pot ser el mètode, sinó la utilitat i el resultat d'una ciència.

El dèficit més important que veig en el positivisme, però, és que parteix de la idea que la religió, la filosofia i la ciència tenen el mateix objecte. Això si que és un prejudici en majúscules. Les necessitats que cobreix la religió no són les mateixes que es demanen a la filosofia, ni són el tipus de preguntes que formulem a la ciència. No demano que la filosofia em digui com baixar la febre, o que esbrini si l'acceleració és de 9'8. La ciència és més que cabdal en la nstra vida, què fariem sense ella? Però no en podem esperar resposta a les preguntes existencials. Ètica? dignitat? ésser? Tampoc la religió té les mateixes pretensions. La fe no vol substituir una resposta científica (quina absurditat), sinó que simplement està en un altre camp de preguntes, les del sentit.

Potser sóc, jo, que sóc de lletres, tonteta... estudiant d'una carrera moribunda, pero... com pot ser aleshores que el positivisme asseguri que la ciència soluciona tot el que les persones desitgem? :-)

Filosofia

Ahir em vaig portar malament amb el cosmos.
Vaig viure tot el dia sense preguntar-me per res,
sense sorprener-me de res.
Vaig realitzar accions quotidianes
com si fos l'únic que havia de fer.

Wislawa Szymborska
Premi Nobel de literatura 1996

Postmodernitat?

Està de moda parlar de la "postmodernitat", almenys en el camp de les humanitats i les ciències socials. És una paraula que està en boca de tot filòsof, antropòleg... que vulgui fer-se sentir. Sovint, a les classes de filo, es parla d'aquest "fenòmen" que marca la nostra època per totes bandes. El pensament, la ciència, la tecnologia, els comportaments socials, la moral, la religió... tot es defineix sota els signes de la "postmodernitat". Certament, hi ha uns trets que defineixen el temps que vivim, i que englobem sota aquest terme: velocitat, consum, desarrelament, "melting pot" espiritual, moral i vincles líquids, etc. Però hi ha actituds inserides dins aquesta "postmodernitat" que m'espanten. Les d'aquells que, per sistema, la critiquen i se situen fora d'ella.

Algunes classes a la facultat m'han fet pensar que hi ha filòsofs que realment creuen estar fora de la nostra època, situats com en una mena de mirador des d'on ho jutgen tot, sentint-se posseidors d'unes virtuts pròpies d'un temps anterior. Dubto molt que tota la història de la Humanitat hagi estat (ben) marcada per unes virtuts que ara de sobte desapareixen. Potser fa segles no en sabien res de l'amor líquid o de les obsessions de la societat actual, però tenien les seves pròpies barbàries morals, religioses o socials. L'home ha estat més o menys sempre la mateixa mescla de bondat i maldat, i ambdues les ha expressat a la manera de cada època.

Crec que la postmodernitat (o com la volguem anomenar, hi ha varies alternatives) té unes greus dèficits, però també té grans virtuts. He nascut i crescut en ella i no em sento víctima de la velocitat ni del desarrelament, ni em sento interiorment nihilista. Només demano que quan se'ns expliqui la nostra època es faci honestament, sense aquest derrotisme en el fons intel·lecualment elitista. Tots i totes formem part del segle XXI.

Radices amaras, fructus dulces

L'estudi té les arrels amaragues, però els fruits dolços, deia Ciceró. Aquest curs han estat molt molt amargues! Però fa dos dies vaig saber les notes i ha valgut la pena, he aconseguit quatre (dolcíssimes) matrícules d'honor. La foto és un record del dia que vam acabar exàmens, tot i haver estat una nit sense dormir estudiant filosofia política (què és la tradició Hohenstauffen? Déu ha mort?) les nostres cares eren més de felicitat que de son! Avui us dedico l'entrada al blog, substitueixo la parrafada filosòfica per una foto de quatre belles filòsofes. Bon estiu a totes!

Art

Per fi s'han acabat els examens. Després de tants dies d'exili davant un escriptori me n'he adonat que necessitava fer art. En primer lloc, deixar de fer una cosa (estudiar) que no demana cap creativitat per part meva, únicament esforç. Fa un temps que penso sobre això i cada cop estic més convençuda que la creació és una necessitat humana. He estat dibuixant, pintant, i ballant, i ara escrivint. Crec que l'art és natural a la persona, que no és cosa d'uns quants genis, sinó que, de diferents maneres, de tot ésser humà com a tal. Crec que el que només es dedica a explotar el seu intel·lecte està malbaratant la meitat del que el fa persona, una part vinculada amb els sentiments i els talents per expressar-los. I no només això, sinó l'art com a necessitat d'usar el cos, no només la ment, per mostrar el que som. Per això després de molts dies de sentir-se com una "cosa pensant" que dirien els filòsofs, apareix la necessitat d'utilitzar el cos sencer, les mans, per crear alguna cosa. Crec que la realització de la persona necessita l'art.

Harmotton

Avui començo el blog! i el millor de tot és que encara estic en examens.. . i aquí estic escollint colors, i formes i títols... sempre passa el mateix. Començar examens és la senyal perquè un allau de coses divertidíssimes per fer em vinguin al cap, coses que mai se m'haurien acudit en un estat mental estandard... Però aquest cop no ha estat potser tan exagerat. Només he fet un blog... I l'he titulat harmotton, que és una paraula grega que vol dir harmonia, bellesa, proporció i escaiença. Avui l'he estat estudiant, i m'ha semblat bonica. Una paraula bonica que s'utilitzava per designar coses boniques.