Miguel de Unamuno. Distinció entre sentiment tràgic i absurd (I)

Miguel de Unamuno fou un agitador de la consciència social espanyola del seu temps. Però potser podríem dir que sobretot fou i continua essent un agitador de la consciència íntima de cadascú. Plantejar la pròpia mort i tot el conjunt de creences, pensaments i sentiments que es deriven d’aquest fet és un dels objectius de l’obra de don Miguel. Per Unamuno, el nucli de la vida humana és sentir una contradicció, una lluita interna i agònica entre la voluntat d’ésser i la consciència de la mort. Una mena de dialèctica entre l’ésser i el no-res que té com a camp de batalla l’essència mateixa de la vida humana. I és que tota definició d’ésser humà fonamentada en algun aspecte de l’exercici de la seva racionalitat es queda a mig camí. Cap derivat de l’individua substantia rationalis naturae de Boeci, ni el bípede sense plomes que relata Aristòtil, ni l’homo faber ni l’homo aeconomicus, ni tan sols un homo sapiens ens descriu substancialment i encertadament. Allò exclusiu de l’home, que fa que es diferenciï de les bèsties, no és la raó, sinó el sentiment.

Aquesta capacitat sentimental s’expressa primordialment en l’esmentada contradicció, profundament tràgica, entre l’anhel d’immortalitat i la presència incontestable de la mort. L’ésser humà ha de conviure amb la possibilitat d’una tara constitutiva, d’una set que mai se satisfà. És un ésser cap a la mort que, tanmateix, només vol viure i seguir essent qui és per sempre. Perquè –ens podríem preguntar amb dolor- aquest conatus, aquest desig majúscul de perviure en la pròpia identitat, no troba una correspondència mínima a la realitat? Arribem al nucli de la qüestió, i és que el sentiment no està pas sol a la psique humana. La raó també hi és, tant en la seva dimensió científica i útil per la vida, com també destructiva de tot allò que no compleix l’estricte criteri empíric. Així doncs, cal viure la tensió entre sentiment i raó, que és una guerra tràgica, però no necessàriament absurda. El sentiment desitja i s’aferra a l’existència i la identitat. La raó, com el corcó, sempre de fons, va menjant territori al sentiment i ens fa veure com altament plausible que la mort sigui un final definitiu, una caiguda en el no-res.

Per Unamuno, la raó és essencialment nihilista i contrària a la vida. A nivell conceptual, la lògica i les ciències en general esquematitzen la realitat per un major coneixement i tendeixen a operar una reducció considerable a categories estàtiques que obliden pel camí d’abstracció quelcom d’essencial relacionat amb l’experiència del món de la vida. L’aparell conceptual creix inevitablement i és en molts aspectes necessari pel desenvolupament més pràctic de la vida de l’home i també satisfactori pels seus anhels intel•lectuals. El problema, però, és que sovint segueix una lògica apta per l’àmbit del concepte, però incompatible amb la realitat individual i canviant. Fins arribar a extrems en que allò més raonable deixa de ser allò més racional, en que la vida de l’home de carn i ossos, com l’anomena Unamuno, rep les conseqüències destructives d’una raó insensible i sobretot contrària als seus sentiments i volicions. En definitiva, la raó és nihilista perquè mata per comprendre, perquè tendeix naturalment al no-res.

Això vol dir que el poder conceptualitzador de la raó no tan sols ha estat eina per organitzar el món en ciència, sinó que ha vingut realitzant una funció estretament lligada a les inquietuds existencials. Si hi ha alguna cosa que incita a la calmant conceptualització és la necessitat de respostes als interrogants de l’àmbit del sentit. L’home, desesperat davant la seva pròpia contingència, ha unit allò que en essència és antagònic: la vida i la raó. Ha intentat cobrir les angoixes existencials amb un vel espès de racionalitat, de construccions impostades que calmin la seva ànima enterbolida per la perspectiva de la mort. Però “¡qué de contradicciones, Dios mío, cuando queremos casar la vida y la razón!” Unamuno entén aquesta fusió forçada del sentiment i la raó com una aberració. L’anhel fonamental de l’home, això és, la immortalitat personal, no pot ser subjugat a la raó, que acaba per construir catedrals conceptuals sense fonaments que, sovint sota el nom de teologia, donen demostracions lògicament acceptables però existencialment supèrflues.

Això, però, és en el millor dels casos. Doncs l’activitat més habitual de la raó és la punxada constant, la remor materialista que posa a la nostra disposició centenars d’arguments que ens fan veure la mort com una desfeta en el no-res i, en definitiva, la vida com un parèntesi franquejat per dos límits irrebassables: naixement i mort. Tot racionalisme discorre en debades en el seu intent de convèncer que la vida té al•licients i sentit tot i la mort. Cal un rebuig a tot monisme, per explicatiu i integrador que sigui, a tot tipus de carpe diem amb la perspectiva del no-res final, i a tot sistema de racionalisme exacerbat que, a l’estil hegelià, i parafrasejant Unamuno, ens treu la febre traient-nos la vida. Només un dualisme és vertaderament consolador, i l’únic que garanteix de manera completa el desig de pervivència, que, òbviament, no s’acontenta amb una dissolució en el tot amb ressò oriental, ni molt menys amb la fama post mortem. L’home vol seguir essent qui és, vol una existència personal sempiterna. L’angoixa d’Unamuno davant la pèrdua de la consciència personal ho abasta tot, fins al punt de rebutjar tota noció de resurrecció a una vida gloriosa. L’home no vol una existència diferent i sublim després de la mort. El que vol és no morir i no veure ni tan sols el seu cos substituït per un de millor i inconcebible des de l’existència terrenal. Perquè un cos gloriós implica la pèrdua d’una part important de la identitat que hom no està disposat a abandonar. Aquesta és, ni més ni menys, la magnitud de la demanda existencial de l’ésser humà.