divendres, 9 de març del 2012

Llei natural

Fa uns dies, el cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, va ser entrevistat al matí de Catalunya Ràdio. La primera part de l'entrevista es va centrar en la crisi econòmica. Sense anar molt a fons, va destacar, entre d'altres coses, la urgència de tornar a posar a la persona al centre de l'economia. Opinions que jo, almenys, subscriuria, però que estaven una mica mancades d'erudició. El cardenal no em desperta gran simpatia, però tampoc cap antipatia significativa. Dins el llastimós panorama que tenim amb els bisbes catalans, té aquell rol incòmode de ser massa obert pels conservadors, massa tancat pels progressistes. I així mai fa res al gust de tothom, excepte pels que fluctuen entremig amb aquella mentalitat conciliadora que encara no sé si segueix els imperatius de l'Evangeli o els obvia per evitar mal ambient eclesial.

Però bé, vull arribar a la segona part de l'entrevista, moment estel·lar de qualsevol jerarca: surt el tema de la homosexualitat. I som-hi un altre cop amb l'argument d'allò natural i allò artificial. Ens diuen que l'homosexualitat és una actitud cultural degenerada, i que allò natural és la unió entre home i dona. Ara, la novetat de l'Església oficial és afirmar que tots som fills de Déu, i que tots som acollits per igual, però que hi ha comportaments inacceptables. No es pot negar que home i dona s'acoblen físicament a la perfecció, i que així porten a terme una funció vital per l'espècie humana. Però d'aquest fet se n'extreuen massa conclusions teològiques i metafísiques, i no sé si l'experiència humana de la transcendència no trobaria millors maneres d'expressar-se que no pas aquesta poesia cosmològica tan casposa. I aquí es veu el progrés de l'Església, que encara ens va repetint, amb paraules més o menys actualitzades, el terrabastall (reconegut) de la Humanae Vitae.

El tipus de raonament que condemna l'homosexualitat parteix de tres supòsits. El primer, que és quelcom adquirit culturalment o artificialment. La prova d'això és el segon supòsit: que allò natural és només la unió d'home i dona per la finalitat procreadora que té. Tot plegat s'entén a partir del tercer, i més profund de tots: cal seguir la llei natural perquè és sinònim de la llei de Déu. És la llei que Déu ha dipositat al món com a traducció de la seva voluntat. Això, ras i curt, és la fal·làcia naturalista. Però bé, provem d'admetre que, efectivament, cal seguir la llei natural, que les disposicions biològiques naturals determinen què hem de fer i què no hem de fer. I aquí arribo a la meva perplexitat. No és aquest un discurs massa pesat per una ètica com la del cristianisme? M'explico. Això de seguir a per totes la llei natural no és molt dir per part d'una ètica que fonamentalment es dedica a proclamar imperatius contra naturals? No és molt dir per una ètica que proclama amb veu clamorosa la defensa d'allò més antinatural, la defensa del feble?

Ja ho deia Nietzsche que la moral cristiana és contra-natura, doncs violenta la llei de la naturalesa, segons la qual sobreviuen els més forts i hàbils. Sembla que la doctrina eclesial dictamina que, per unes coses, cal seguir la natura, i per d'altres, anar contra les seves lleis. Decidir què queda a cada bàndol no pot ser més aleatori. Depèn del moment històric, i d'interessos concrets. Però estaria bé que l'Església oficial descobrís que tot plegat són pedres sobre la pròpia teulada, i que hi ha poques desqualificacions argumentatives pitjors que una petició de principi. Per la moral sexual hem de seguir la natura, per la moral social no. Resoldrà l'Església aquesta arbitrarietat? Gairebé prefereixo que no, doncs tal i com estan les prioritats de la jerarquia, abans veurem el darwinisme social que no pas la superació de la tradició.

4 comentaris:

Cris Ruano ha dit...

Molt bona, Anna. No m'havia plantejat contraposar la "natura social" i la "natura moral" de la humanitat segons l'Església... il·lumina!

Lali ha dit...

Professora Ortín!!! ;)
Gràcies de nou!!! com sempre un article elegant i afilat! ;)
Llegint-te m'ha vingut al cap la definició que el Prof Nogués dona de trascendència, allò que va més enllà de la mera supervivència (no es literal, però venia a dir això)...realment sembla que per alguns casos (molt selectius) l'esglesia vulgui pensar encara que l'home no ha desenvolupat una consciència i és simplement un animal més com els altres...

Ignasi Moreta ha dit...

Gràcies per aquest post, tan lúcid.

Anònim ha dit...

M'he topat amb aquest bloc per casualitat i després de fer-hi una ullada puc dir que m'agrada. S'agraeix trobar algú que no parli per parlar enmig d'aquesta maresma que és internet.

Quant al comentari que fas, em penso que la confusió entre allò cultural i allò natural sol ser monumental entre gairebé tothom. Pretendre afirmar que en la natura hi impera una llei natural rígida és, com a mínim, agosarat. Que jo sàpiga els animals tenen relacions sexuals entre mascles i femelles, mascles i mascles i femelles i femelles, i això no és homosexualitat, ni tampoc és cultural! Llavors, com bé dius, emparar-se ara sí ara no en aquesta pretesa "llei natural" és un error manifest. Però per altra banda, admetre les limitacions sempre és dolorós, i quan no en sabem més sovint recorrem a aquest tipus d'arguments.

Dit això, em sembla que el problema eclesial al respecte és que encara navega per una indefinició quant al tema de la moral sexual: mentre que certs documents del Vaticà II (especialment Gaudium et Spes) propugnen una solució al problema de la moral sexual tradicional (profundament marcada per Agustí i el contractualisme jurídic d'Ulpià) a partir de ressituar l'amor com a element central de tota relació (i, per tant, el sexe queda relegat a una qüestió de responsabilitat en l'amor; i aquí, sense fer cap salt mortal, podem encabir-hi les parelles "homosexuals"), resulta que el cànon jurídic eclesial encara continua anquilosat en les velles pràctiques reafirmades a Trento. Tot plegat fa que, com sovint passa, el discurs i la realitat segueixin viaranys molt distints (i d'aquí les grans divergències dins de la mateixa Església).

Com sempre en aquests casos, tinc la impressió que em deixo tantes coses...

Rep una felicitació pel bloc.
Joaquim Malé