dimecres, 5 d’octubre del 2011

Letargia


Es veu que l’emissió del programa El Convidat amb la Teresa Forcades ha causat un cert enrenou i ha contribuït a difondre una imatge serena de l’Església. Evidentment, no puc estar en desacord. El programa va ser correcte, seriós i amable. Diria que en definitiva va trobar un bon equilibri, especialment tenint en compte que els mitjans ens tenen més aviat acostumats a les notícies que mostren el cristianisme de l’espectacle i la vergonya aliena. L’entrevista va ser prou distesa, i va tractar ni més ni menys els temes que esperàvem que tractés. Allò que m’entristeix una mica és precisament aquesta sorpresa generalitzada, que no deixa de mostrar la ignorància supina en la que es troba gran part de la societat en la que vivim. No sé si per falta d’interès, si per ressentiment, si per prejudicis que fa massa mandra analitzar no fos cas que trobéssim alguna cosa interessant que ens despertés de la letargia pròpia dels idiotes morals.

Si la qüestió em revolta no és pas perquè em vulgui alçar de sobte com a defensora de l’Església. Encara no tinc molt clar si cal reformar-la, destruir-la o abandonar-se a l’absurd del Sísif feliç que cito tan sovint. Certament, l’última opció va guanyant terreny quan comences a estar farta de justificar-te davant uns i altres. I de sobte et trobes en allò que perceps com un terme mig de virtut aristotèlica, però no ho vols pensar ni dir perquè difícilment pot ser més pretensiós. La qüestió em revolta perquè em revolta una societat en la que alguns pseudointelectuals es jacten de la seva pròpia ignorància, que no tenen ni la decència de fer veure que no sabien que un fenomen cultural com el religiós és molt més complex del que sembla des de la superfície. Sí, felicitats, heu descobert que hi ha creients que rebutgen actituds de l’Església catòlica. I, atenció, perquè n’hi ha molts que no són tan políticament correctes, i te les diran de molt més grosses. El que dic és que si et sorprèn i t’emociona la Forcades, és que potser mai no has llegit Hans Küng, o no t’ha importat assistir a una conferència d’en Gonzalez Faus.

Però de què em sorprenc, si visc en una ciutat en la que les llibreries més importants tenen un prestatge de teologia i vuit d’autoajuda, i a Plató el trobes al costat de ciències ocultes. En canvi, i perdoneu ara pel meu despotisme il·lustrat que el temps ha de curar, es venen com xurros llibres que, en un intent de fer apologia de l’ateisme, farien riure o vomitar a Feuerbach i Nietzsche.



dijous, 29 de setembre del 2011

JMJ (Publicat a El Pregó n.419)


Un dia d’aquest estiu, uns quants joves procedents de diferents comunitats cristianes vam reunir-nos als estudis de Catalunya Ràdio per parlar del Cristianisme al segle XXI arran de les Jornades Mundials de la Joventut (Madrid. Agost de 2011). Els participants formaven un grup certament homogeni. No bel·ligerant, però sí encaixonat en alguns estereotips. Ja d’entrada vaig detectar que, tot i la natural cortesia, em trobava en un ambient ideològicament hostil. Amb una evident bona voluntat, s’exposaven un darrere l’altre arguments de tipus emocional que, tot i el seu possible contingut de veritat, s’extraviaven per la ingenuïtat de voler repetir allò que s’ha escoltat sense saber argumentar-ho. Això em va fer pensar que, per les circumstàncies que li ha tocat viure, al cristià del segle XXI li és pròpia una tasca: la d’aprofundir en el coneixement de la seva religió. La ciència avança rutilant, la nostra societat es defineix com plenament laica, apareixen noves situacions de caràcter ètic i, en definitiva, allò que fa dècades es donava per descomptat, és de sobte qüestionat per totes bandes.

Apareix, doncs, l’imperatiu de conèixer la pròpia tradició, d’interessar-se mínimament pel desenvolupament de la teologia cristiana, i fins i tot de disposar d’una certa justificació racional de cara a la societat. Tot plegat hauria de conduir a una identitat cristiana construïda no només per absorció cultural i familiar, sinó també com a resultat de la pròpia reflexió. És per això que entristeix descobrir que hi ha sectors de l’Església que, davant una crisi identitària, advoquen de nou per una religió apresa de memòria, disfressada sovint d’utopia juvenil, i petrificada en les seves postures. En front d’aquesta situació, el jove cristià ha d’aprendre tenir un criteri propi ben argumentat i sensible a l’actualitat.

La societat occidental es caracteritza, certament, per una secularització severa. D’entrada no em sembla negatiu. Em preocupa més una situació de la que ja alertaven, fa unes quantes dècades, el sociòleg Max Weber i el filòsof Theodor Adorno, entre d’altres. Em refereixo al desencantament del món. A grans trets, com a conseqüència d’una determinada mentalitat il·lustrada, tot allò no susceptible de prova empírica, tot allò simbòlic, espiritual o artístic pren unes sospitoses connotacions mítiques i un tant patològiques. Un món desencantat perd progressivament la pregunta pel sentit, perquè fa de la seva recerca un absurd i una irracionalitat. I no em refereixo només a la religió. Viure en un món desencantat és empobridor, en part perquè relega l’obertura de l’ésser humà a la transcendència a una mena d’anomalia cerebral que el temps i l’educació han d’extirpar.

Ara bé, viure a l’altre extrem no deixa de ser com a mínim sospitós. I és que la fe no es conjuga amb seguretats fèrries. Hi ha molts joves en situació de recerca que anem fent camí amb l’Evangeli a la butxaca, no convençuts pel neopositivisme ni tampoc per l’ortodòxia catòlica (ni que sigui ben animada amb cants i versos que no sé si trepitgen el llindar d’allò naïf o d’allò grotesc). Busquem respostes i anem donant forma al transcendent, inspirats sovint pel de Natzaret, i per molts dels qui l’han seguit. Alguns hem vist en les jornades de Madrid un rostre massa concret del transcendent (catòlic, apostòlic i romà) que, al cap i a la fi, per la seva estretor, no està a l’alçada de la magnitud de la demanda existencial de l’ésser humà. Penso en el bon samarità. En estimar els enemics. En deixar-ho tot per seguir-te. No és ja prou difícil ser cristià com per, a sobre, afegir-li un ventall de banalitats que alguns prenen per absolutes, i que només fan que evidenciar la ridiculesa de l’ésser humà quan topa amb els seus propis límits? No puc evitar de recordar les paraules de Nietzsche, quan mostrava la seva admiració vers l’Església en tant que li permetia veure un tros de l’Imperi Romà. I em pregunto si no estarem més fascinats per un fet estètic (el catòlic) que per la fe mateixa.

Tal vegada, pensem alguns, la nostra presència a Madrid hagués legitimat un model d’Església que ha de canviar profundament, un model que encara empra un simbolisme i un llenguatge condescendent i paternalista, quan no directament misogin. Una Església oficial que actualitza el seu corpus intel·lectual de forma clarament esbiaixada, prescindint de certs teòlegs quan convé i beneint-ne d’altres com obra espontània de l’Esperit, com si aquest distingís entre tomistes, marxistes, bisbes o monitors d’esplai. La qüestió essencial que ens obliga a repensar una demostració de força a l’estil de les JMJ és, al meu entendre, el tipus de presència vol protagonitzar el cristià d’avui. Hom no pot guiar-se en aquest cas pels nostàlgics de la Cristiandat, que solen demonitzar l’època actual des de la seva mena de talaia a mig camí del Cel. Certament, el cristianisme ha estat més present socialment en altres èpoques, però això no ha estat pas sinònim de més virtut. Ens trobem en un moment idoni per l’exercici de la discreció, vinculada de forma essencial al cristianisme de la catacumba, i no pas al del poder i l’autocomplaença. 

dimarts, 22 de març del 2011

Descartes i Russell (només un incís)

Una de les mancances de l’edifici cartesià és que la certesa del cogito només concerneix la seva existència (el sum), però no proporciona cap certesa sobre el suposat ens que diu ‘jo’ (ego cogito). A què obeeix la suposició tàcita de l’ego en la proposició de Descartes? Obeeix a una creença de sentit comú, la de que la diversitat de les experiències (en aquest cas, les relatades per Descartes referents al cogito) no poden donar-se sense titular (owner). Però la filosofia, diuen alguns, té com una de les seves tasques principals la de problematitzar el sentit comú. Això no vol dir que la seva conclusió sigui sempre negar tot allò que considerem propi del sentit comú, sinó més aviat posar-ho en dubte. La conclusió ja vindrà després. Potser és la mateixa, però tal vegada serà més lícita (almenys si és que creiem que la veritat d’un raonament també depèn del mètode emprat per assolir-lo, i no pas només del resultat, que pot ser donat per una adequació fortuïta).

Descartes, tot i voler partir de zero, construeix a partir de certs pressupòsits que tenen a veure sobretot amb una determinada manera de concebre la substància (allò que subsisteix, que roman immutable). Per Descartes, la substància es triplica: Déu –jo- món, en ordre ontològic. Centrem-nos en el jo. El jo explica perquè tot i els diversos i grans canvis que experimentem en la nostra vida, podem dir que seguim essent una i la mateixa persona. En llenguatge contemporani, això és la identitat. Descartes veu el jo com una realitat substancial màximament evident (la més evident de totes) i a la que es pot accedir directament, sense mediacions. Els empiristes moderns, oposats històricament als racionalistes, negaran la noció de substància. Principalment perquè és quelcom impossible de percebre i perquè, com bé deia Hume, l’experiència primigènia de la realitat és la de la diversitat i el canvi, no pas la de l'existència de principis únics. Hi ha realment quelcom anomenat jo que perdura sense variacions? A mi m'agrada especialment la resposta que Bertrand Russell elabora al respecte a The Problems of Philosophy.

Per Russell, l’expressió penso, per tant, existeixo no compleix el criteri de radicalitat que el mateix Descartes s’havia autoimposat. Diu més del que estrictament es pot derivar del mètode. La qüestió és que en l’expressió es troba latent un subjecte, l’existència i naturalesa del qual no ha estat provada ni especificada: (jo) penso, per tant (jo) existeixo. Això hauria de ser substituït per ‘hi ha pensaments’. Estrictament és l’únic que puc saber. Clar que el mateix terme ‘pensaments’ és d’una naturalesa tal que precisa d’un suport, però també es cert que no necessàriament aquest suport ha de ser un subjecte metafísic permanent a l’estil de la clàssica substància. Seria més adequat quedar-nos amb l’expressió llatina res cogitans (cosa pensant) i estalviar-nos l' (ego) cogito ergo (ego) sum. Som una cosa pensant, i punt. Descartes, imbuït per la tradició (escolàstica), dóna directament al subjecte dels pensaments les característiques de la substància. Però hi ha altres maneres de concebre la continuïtat del subjecte. I fins i tot negar-la i continuar vivint.Russell, hereu de Hume és escèptic, i s’expressa en termes tan inquietants com ‘un color marró és vist’, en comptes de ‘el jo veu un color marró’ o ‘jo veig el color marró’. Si hom vol ser un empirista escèptic radical, cal ser-ho fins les últimes conseqüències. Si Descartes volia dubtar de tot, hauria d’haver dubtat també del subjecte substancial anomenat ‘jo’.

A més, és cert que l’accés a un jo evident és immediat? Descartes afirmava que no hi havia res més evident i directe d’atènyer. Però molts pensem que no és així. L’encontre amb un suposat ‘jo’ mai es produeix, i l’accés a la pròpia identitat pot ser paradoxalment, molt difícil. En paraules de Hume, només topem amb el cèlebre feix de percepcions, però mai amb el jo nu. En paraules molt contemporànies, podríem dir que el jo, al contrari del que creia Descartes, es indisponible. Aquesta reflexió em va obrir ara fa un any la porta a la metafísica de la identitat, i puc dir que és un tema apassionant.

No sé

No sé si estic més enfadada amb Déu o amb el no-res.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Déu i el cinisme

No és gaire estrany sentir allò de 'si ha passat és perquè havia de passar'. A mi, com a potencial filòsofa, em criden molt l'atenció aquest tipus de frases convencionals que hom solta amb contundència com un apunt definitiu a les qüestions de la vida. De vegades són mers formalismes lingüístics sense cap importància, que només destaco per pura escrupolositat. Però d'altres em semblen més greus, perquè porten a sota una càrrega important de pressupòsits. És ben sabut que en intentar la quadratura del cercle en temes de fe, el quadrat és el mal i el cercle és l'existència de Déu. Perquè Déu permet el mal, seria la pregunta al mode tradicional, una pregunta que en ella mateixa arrossega Déu n'hi do quin prejudici: el que Déu permet o deixa de permetre les coses. Com si el món no seguís el seu propi curs. Pregunta més encertada en la meva opinió seria, com integrar l'existència de Déu amb l'existència del mal? 

L'home ha necessitat resposta a aquesta pregunta. Jo crec que els 'camins inescrutables' de Déu responen a aquest desig. Com que no ho podem respondre, diem que Déu actua de maneres misterioses, però al cap i a la fi, beneficioses d'alguna manera per nosaltres. Així acabem dient que tot passa per una raó, i que els mals moments es justifiquen religiosament en els moments bons que han de venir. Perquè es veu que Déu ho fa tot per una raó. Exemple pràctic. Fa més de deu anys, quan va morir el meu avi, una persona que tot just coneixia, en un intent de consolar-me, em va dir que potser ell havia mort així perquè Déu li havia volgut estalviar una mort dolorosa en el futur. Jo en aquell moment no tenia ni les paraules ni els arguments per respondre allò, però em vaig quedar amb una sensació estranya. Com quan et diuen quelcom que saps que és erroni i no tens ni idea de perquè. Anys després, aquesta resposta ha anat madurant, i els arguments han anat desenvolupant-se al meu cap, gràcies a nous conceptes i reflexions. I no puc evitar sentir-me orgullosa d'haver vençut aquesta fantasma amb pretensions racionals, i haver descobert perquè allò que em va semblar una tonteria majúscula és, en efecte, una tonteria majúscula.

Una primera raó és evident a primer cop d'ull (aquesta no és la que em preocupa més). I és que juguem massa perillosament amb el concepte d'omnipotència de Déu. Déu és omnipotent, però depenent dels esdeveniments, pot unes coses o unes altres segons ens convingui. Si Déu no pot evitar un mal present, tampoc podrà evitar-ne un de futur, o en tot cas, estaria fent continus pactes amb el Diable o la Mort, amb els quals estaria en situació d'igualtat, per proporcionar-nos una pròrroga. Sincerament, em fascina aquest compendi de bajanades que entén el transcendent com un enorme mercadillo d'intercanvi de favors. (Deixant ara de banda la insultant comprensió maniqueísta que hi subjau). Doncs he trobat aquesta idea sota moltes creences habituals, i sota molts comentaris que hom pot sentir a diari, en converses caçades al vol al metro o en tertúlies d'autoajuda improvisades a la taula del costat en un bar. Si Déu és això, jo sóc atea.

Perquè? Doncs perquè la lògica interna d'aquest funcionament només té un nom i és cinisme. Quan un home o una dona actua així se'l qualifica de cínic. Jo no vull un Déu cínic, que em deixa a l'espera d'un bé per compensar o que m'abandona a l'exercici racional d'inventar una excusa per la presència del mal, una excusa que estigui a l'altura de Déu. I en no trobar-ne cap, acabar amb l'evasiva dels camins inescrutables, que, sincerament, no solucionen res ni proporcionen tranquil·litat d'ànim ni, molt menys, felicitat. Per tant, sota l'afirmació 'això ha passat perquè havia de passar' hi veig clarament un Déu cínic. 

Suposo que part del problema rau en la impossibilitat de l'home de viure de cara l'absurd. Aquí vaig a buscar el meu estimat Camus. L'home creient no pot concebre la possibilitat de l'absurd, del mal perquè si. Senzillament perquè ho veu incompatible amb Déu. Doncs jo dic, si vols un Déu com cal, has d'aprendre a enfrontar-te al mal i a l'absurd de cara. No li busquis subterfugis. Accepta que el sofriment i el mal poden passar perquè si, i quan assumeixis això seràs feliç. I encara més, trobaràs un Déu bo, en comptes de cínic. Deixem en pau d'una vegada Déu, volent veure per tot arreu els seus fils teatrals movent les marionetes del món. Per mi, la condició sine qua non de la bondat de Déu, és que el mal succeeix sense cap raó i que el món se'ns pot presentar, en efecte, com un absurd. Sí Déu comença a intervenir al món, on posem aleshores el límit? Sovint, el problemes de les afirmacions més quotidianes és que són petites caixes de Pandora. Quan les obres i  les vols analitzar, amb rigor, racionalment, solen acabar en grans contradiccions. I la opció que a primera vista sembla més insultant (que el mal passa perquè sí) pot de sobte esdevenir una esperança.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Miguel de Unamuno. Distinció entre sentiment tràgic i absurd (II)

Unamuno no vol transmetre una doctrina, sinó vehicular un sentiment, això és, trobar les paraules i les experiències adequades per suscitar-lo al lector. Aquest sentiment és la consciència de la pròpia mort, i posseir-lo implica haver assolit el nucli de la vida humana. El de la mort no és un pensament a evitar, ans al contrari. L’home ha de fer-se una mica superhome, i contemplar la possibilitat de l’abisme sense excuses ni evasions. L’encontre cara a cara amb la mort, sigui el no-res una certesa o un dubte, és una idea reiterada des de Nietzsche fins l’existencialisme, del que no per causalitat Unamuno és declarat un dels precursors. Cal despertar a la consciència de la mort, cal viure aquell primer dolor vertiginós en que la pròpia finitud cau a sobre com una pesada llosa i instal•lar-se en la tragèdia, doncs només des d’ella s’engendra el que per Unamuno és la santa i dolça salvació: la incertesa.

La incertesa és filla d’una dialèctica tràgica però no absurda. D’una banda trobem el sentiment de desesperació davant la finitud que vol ser superada. D’altra, la raó, que desmunta contínuament les esperances de la voluntat, però que en la seva pròpia exigència, acaba per anul•lar-se a sí mateixa, acabant en l’escepticisme racional. Afortunadament -ens diu Unamuno- la conjunció d’aquests estats en la psique humana fa que cap dels dos arribi a fer-se absolut. Mai es dóna la certesa total de pervivència, ni tampoc de dissolució. Des d’aquí s’entén que una experiència profundament nihilista, com la de la consciència de la pròpia mort i la possibilitat del vertiginós buit, no sigui, però, una posició nihilista. Una experiència nihilista com el sentiment tràgic de la vida ho és perquè contempla el no-res com una opció, i perquè es recrea en el sentiment humà de desesperació –i podríem dir també, de por- davant la mort. Però del sentiment tràgic no es deriva una anarquia vital, ni tampoc, com lúcidament escrivia Camus al Mite de Sísif, el suïcidi com la via ràpida per deslliurar-se de l’absurd i retallar la dolorosa espera d’un anorreament segur. El sentiment tràgic parteix de la passió per la vida i, lluny d’allò de si no hi ha Déu, tot està permès -que Dostoievski anunciava al Els Germans Karamàzov- comporta una ètica, que inclou la compassió i l’amor per la vida, per un mateix i pels altres.
.
Sens dubte, la força del sentiment, que vol creure en una vida perdurable, és la fe. Una fe que, per ser autèntica ha d’estar sustentada per la incertesa. Si no, no és més que un constructe dogmàtic al servei d’unes representacions concretes, més vinculades a la raó que al sentiment íntim de cadascú. Qui no dubta, qui no experimenta la incertesa, ja sigui per la banda de la raó o del sentiment, és, en paraules d’Unamuno, un estúpid. Si més no, podríem afegir, és sospitós de professar algun tipus de dogmatisme, amb ressons d’un opi anestesiant que no deixa percebre l’escenari de la vida humana en tots els seus matisos. En aquest sentit, es pot arribar a pensar que alguna cosa falla tant en el cientificisme, com en l’ortodòxia religiosa, com, fins i tot, en una certa apatia postmoderna pel que fa a les qüestions existencials. Doncs allà on hi ha un ésser humà, hi ha incertesa. Per viure, doncs, se’ns ofereixen dos camins. O bé ens instal·lem en la incertesa o bé ens submergim en algun dogmatisme que ens faci oblidar, sense que això sigui garantia de cap veritat, els dubtes existencials. Viure en la veritat és, per Unamuno, viure la incapacitat d’atènyer-la. Viure en la mentida seria romandre en una mena d’estat que podríem anomenar la “felicitat del dogmàtic”, i que funciona a base d’insensibilitzar el crit existencial. No hi ha res menys humà, diria don Miguel.
La fe és, per Unamuno, voler creure. Voler que Déu existeixi. Per salvar l’Univers del no-res, és a dir, per donar-li una certa finalitat humana, l’home ha creat Déu, independentment de que Déu el pugui haver creat primer a ell. Aquest Déu, però, és creat pel sentiment, no pas per la raó. El Déu lògic, el Primer Motor, el Déu al que arribem per mitjà del principi de causalitat, no és res. És un Déu mort la demostració del qual mitjançant el raciocini només assenyala existència d’una idea en la ment, però no en la realitat. El Déu que l’ésser humà necessita és un Déu viu; el Déu de l’amor i la immortalitat. Hom no vol provar l’existència de Déu per guanyar una disputa moral o intel·lectual; i si és així, és que no s’està parlant de Déu, sinó d’una noció lògica que ha de cobrir unes necessitats científiques o discursives. Hom vol que Déu existeixi per viure. D’aquí que el gran drama de l’ésser humà sigui voler creure i no poder fer-ho. Voler tenir fe i no assolir la confiança plena que hauria d’escombrar ben lluny la punxada incisiva de la racionalitat. Precisament d’aquesta situació d’intempèrie existencial, de precarietat, en surt la pregària, que és essencialment tan paradoxal com aquell “Senyor, ajuda la meva incredulitat!”, que Unamuno cita prenent l’Evangeli de Marc.
Qui vol dirigir una pregària al primer motor? Qui vol donar gràcies a l’ens realissimum? Qui vol una veritat que no és pragmàtica, que no alleuja el dolor íntim? Un Déu racional no resol cap dels problemes existencials humans. Per definir Déu d’aquesta manera primer cal matar-lo, solidificar-lo, fer un Déu de perfectes proporcions, però de dura pedra. Un Déu racional, tal i com assenyala Unamuno, hauria d’actuar sempre per necessitat, i només podria engendrar allò millor. Aquestes dues afirmacions, que es deriven de tot discurs racional sobre Déu, són incompatibles amb un Déu que salva i estima, i que demana a l’home estimi els seus enemics. La salvació, per ser-ho tal i com l’home l’anhela, ha de ser arbitrària, ha de vessar compassió davant el pecat; no pot ser enterament racional.
Una divinitat adequada a la raó i a l’exercici de la teologia no pot entendre allò que Unamuno i altres anomenen l’escàndol de la Creu. I tanmateix, hi ha l’intent d’encabir-lo grotescament en paràmetres lògics i elevats; quan, de fet, la seva essència és la pura irracionalitat. La fe en la creu és un fet tot ell dirigit a la comprensió per mitjà del sentiment i la vida, i no pas per la raó. Un Déu lògic no pot ser mai el Déu de la kenosis, perquè aquesta, en ella mateixa, no obeeix a cap lògica. Al marge de la veritat o falsedat de la seva existència, que Déu es vinculi paradoxalment al no-res, com en la kenosi cristiana, mostra el seu major lligam amb els anhels íntims humans, i assenyala de nou que l’experiència nihilista –que arribats a aquest punt podríem dir que és essencial a tota vida humana autèntica- no s’identifica amb una posició nihilista. Fins i tot, seguint Unamuno, es podria afirmar que la vivència nihilista, això és, el sentiment tràgic de la vida, és allò que ens fa humans.