Fa uns dies que em pregunto pel tema de les convencions socials. No em refereixo a les lleis, que intenten, amb més o menys encert plasmar uns certs valors universals. Penso més aviat en les convencions del detall, de la vida quotidiana, del tracte i les relacions en societat. Algunes d'elles ens fan la vida més fàcil, ens permeten actuar amb rapidesa i efectivitat en moltes situacions. Però es clar, són només convencions, és a a dir, indicacions no necessàries (això és contingents) que són fruit d'un acord no escrit, producte normalment d'una justificada comoditat en algun moment de la història.
Veig el problema en que, sovint, aquest tipus d'indicacions pròpies d'unes circumstàncies concretes, s'immisceixen en la nostra vida com si res, sense adonar-nos-en, i amb pretensions pròpies de la més alta moral. M'ha semblat adequat anomenar aquesta situació "paradoxa de les convencions". I és que, sense convencions, la societat seria un caos, ho reconec, però amb elles, és molt difícil la transparència i l'autenticitat, qualitats que, en la meva opinió, dignifiquen i són pròpies de les persones. Ens trobem davant un ésser i una societat constradictoris en els seus termes? Una mena de diagnòstic freudià segons el qual l'ésser humà no té altra possibilitat per viure en pau que la de caure en un inevitable malestar cultural? La societat existeix només pagant el preu tan alt d'eliminar l'essència genuina de la persona? Aquí és on trobo la paradoxa (Ja avanço que no tinc pas solució, ni camins alternatius. Potser hauré d'acontentar-me amb la mediocre tasca de diagnosticar problemes socials, que tan de moda està ara entre els intel·lectuals...)
Sospito que les convencions ens allunyen de la veritat amb massa freqüència, i en els pitjors casos són gèrmen de l'etnocentrisme més quisquillós (alguna cosa com un classocentrisme o familiocentrisme) segons el qual només es poden fer les coses d'una única manera (manar, resar, ballar, parlar, i dinar i sopar també!). Quelcom tan innocent com unes convencions que fa massa temps que hi són perden el significat, construeixen un mur entre el jo i els altres, perquè cobreixen la interacció social d'un vel de fòrmules i associacions d'idees. I la interacció amb els que són diferents de nosaltres, de prejudicis. M'atreviria a dir que creen problemes on no n'hi havia, tot fent dels homes i les dones uns "éssers a l'expectativa". És a dir, que basen la satisfacció de les seves relacions i encontres socials en el seguiment que s'ha fet de les convencions. Persones que "esperen" sempre quelcom (absolutament previst i pre-jutjat) de l'altre. No m'estranya gaire, doncs, que alguns diguin que allò que defineix la nostra societat és la insatisfacció.