Metafísica d'una obra d'art

"Monjo vora el mar" de Caspar Friedrich, és una obra que m'ha acompanyat i inspirat al llarg d'aquests quatre anys a la universitat. Vaig descobrir-la a segon de batxillerat, a classe d'art, i des d'aleshores, sempre que la contemplo, em suggereix idees i sentiments nous. Però si hi ha un pensament que sempre evoco amb aquest quadre és el metafísic. És una pintura senzilla, amb una figura apenes detallada, i crec que en aquesta aparent simplicitat rau la seva grandesa. L’obra se’m presenta, d’entrada, com una invitació a la contemplació silenciosa. A una contemplació que no és sinònim d’embadaliment o passivitat, sinó que és plena de significat. És la contemplació filosòfica, el silenci demanat per una realitat tan grandiosa que ens depassa. La filosofia no pren aquestes paraules tal i com ho faria la teologia, sinó que es refereix al misteri de l'ésser i el no-res.

.

Recordo a Heidegger, que deia que la raó última de l’existència de la ciència, això és, de la disciplina encarregada de l’estudi de l’ens, és precisament la patència del no-res. Si no hi hagués aquesta inquietant i radical contraposició entre la presència de l’ésser i la latència del no-res, l’ens no despertaria cap interès. Només perquè el no-res assetja pot interessar-nos l’ésser i l’ens. Que gratuït i estrany és l’ens! Podria dir per a sí el monjo a la vora del mar. Sembla que la metafísica, en tant que reflexió més sublim sobre l’ésser, és la condició de possibilitat -antropològica- de la ciència.

.

La pregunta per l’ésser i el no-res és la interrogació primigènia i inseparable de la nostra naturalesa. L’existència humana va lligada a la metafísica entesa no com una disciplina ni com un constructe d’elucubracions més o menys lògiques, sinó com l’esdeveniment nuclear i més fonamental de l’existència. El cel immens i l’oceà ennegrit i salvatge semblen ser en l’obra el lloc metafísic d’aquesta admiració primordial. Davant aquesta grandiosa naturalesa s’eleva i es manifesta l’ésser unit irrevocablement a l’inquietant no-res.

.

El monjo –és a dir, l’ésser humà- reafirma la seva contingència i petitesa però alhora manifesta la seva capacitat de transcendir l’ens. Només l’ésser humà capta la dicotomia metafísica entre l’ésser i el no-res, només l’ésser humà pot posar-se al lloc del monjo i, des de la serenitat infinita que també pot transmetre l’obra, enfrontar-se a allò que no és finit. Tal i com diria Heidegger, l’ésser humà és un Dasein, no tan sols és en el món com un ens qualsevol, sinó que hi és. El monjo se situa sol davant l’univers, davant el misteri de l’ésser. I suporta amb temprança aquest abisme paradoxal, el de la incapacitat d’imaginar el no-res i de comprendre la presència de l’ésser. I és que, com evitar que l’ànima no s’enterboleixi per la contingència davant l’ésser que es manifesta en aquesta naturalesa indiferent i indomable? El vertigen s’apodera de l’home en imaginar que el cel que s’expandeix infinit davant el monjo clama perquè hi ha ens i no el no-res?

Convencionalismes

Fa uns dies que em pregunto pel tema de les convencions socials. No em refereixo a les lleis, que intenten, amb més o menys encert plasmar uns certs valors universals. Penso més aviat en les convencions del detall, de la vida quotidiana, del tracte i les relacions en societat. Algunes d'elles ens fan la vida més fàcil, ens permeten actuar amb rapidesa i efectivitat en moltes situacions. Però es clar, són només convencions, és a a dir, indicacions no necessàries (això és contingents) que són fruit d'un acord no escrit, producte normalment d'una justificada comoditat en algun moment de la història.

Veig el problema en que, sovint, aquest tipus d'indicacions pròpies d'unes circumstàncies concretes, s'immisceixen en la nostra vida com si res, sense adonar-nos-en, i amb pretensions pròpies de la més alta moral. M'ha semblat adequat anomenar aquesta situació "paradoxa de les convencions". I és que, sense convencions, la societat seria un caos, ho reconec, però amb elles, és molt difícil la transparència i l'autenticitat, qualitats que, en la meva opinió, dignifiquen i són pròpies de les persones. Ens trobem davant un ésser i una societat constradictoris en els seus termes? Una mena de diagnòstic freudià segons el qual l'ésser humà no té altra possibilitat per viure en pau que la de caure en un inevitable malestar cultural? La societat existeix només pagant el preu tan alt d'eliminar l'essència genuina de la persona? Aquí és on trobo la paradoxa (Ja avanço que no tinc pas solució, ni camins alternatius. Potser hauré d'acontentar-me amb la mediocre tasca de diagnosticar problemes socials, que tan de moda està ara entre els intel·lectuals...)

Sospito que les convencions ens allunyen de la veritat amb massa freqüència, i en els pitjors casos són gèrmen de l'etnocentrisme més quisquillós (alguna cosa com un classocentrisme o familiocentrisme) segons el qual només es poden fer les coses d'una única manera (manar, resar, ballar, parlar, i dinar i sopar també!). Quelcom tan innocent com unes convencions que fa massa temps que hi són perden el significat, construeixen un mur entre el jo i els altres, perquè cobreixen la interacció social d'un vel de fòrmules i associacions d'idees. I la interacció amb els que són diferents de nosaltres, de prejudicis. M'atreviria a dir que creen problemes on no n'hi havia, tot fent dels homes i les dones uns "éssers a l'expectativa". És a dir, que basen la satisfacció de les seves relacions i encontres socials en el seguiment que s'ha fet de les convencions. Persones que "esperen" sempre quelcom (absolutament previst i pre-jutjat) de l'altre. No m'estranya gaire, doncs, que alguns diguin que allò que defineix la nostra societat és la insatisfacció.

Admiració

Molts han dit que la filosofia neix de l'admiració, de la capacitat de sorprendre's del món i la vida. L'admiració apareix sense planejar-ho, no és el resultat de buscar-la esforçadament. T'ataca de sobte, quan no t'ho esperes, i et fa veure les coses des d'una altra perspectiva, sempre oberta, omniabastant, estranya i alhora meravellosa. Crec que aquest punt de vista és el de l'ésser. I si, em disposo a fer metafísica. Ortega y Gasset deia que abans de adonar-nos de la presència de les coses hi convivim donant-les per descomptat. Simplement "comptem amb les coses". Abans de pensar el món que ens envolta actuem amb ell d'infinites maneres, però sense preguntar pel seu ésser. En aquest estadi no podem plantejar ni respondre la pregunta per l'ésser, doncs és l'àmbit del que Ortega anomena "circumstància". Però un dia, sense saber ben bé com ni perquè, te n'adones que les coses són, i de que podrien perfectament no ser. Aleshores perquè són? Aquest és el moment de l'admiració primordial. El filòsof és filòsof no perquè s'admiri d'allò que normalment és considerat gran o impactant, sinó perquè se sorprèn de les coses menys "sorprenents". Allò "donat per descomptat" és el que interpel·la al filòsof, és la realitat mateixa la que d'un dia per l'altre ens parla un altre idioma. Recordo els presocràtics, admirats per la naturalesa, interrogats radicalment per la presència de l'aigua, el foc, el moviment... i què són, com són, perquè són aquestes coses? El misteri de l'ésser atrapa i ja no et deixa anar. És l'inici de la metafísica. La paradoxa, la contradicció, la impossibilitat del pensar: perquè podent haver-hi res hi ha ser?

FIRE. Tarda de divendres

La conclusió de moltes reflexions que vaig escoltar durant la Pàsqua va ser que l'amor és un valor que engloba tots els altres. Que els conté i alhora els expandeix. Em va agradar especialment poder conjugar aquest rostre d'amor absolut de Jesús amb el seu caràcter revolucionari social, que sempre tinc present. Sovint es diu que Jesús lluità contra la superstició que entelava els constructes religiosos del seu context, fent d'això un referent universal. D'aquí que el cristià de base busqui esforçadament l'autenticitat i l'essència última i despullada del missatge evagèlic. Crec que és precisament l'aparició de l'amor incondicional el que fa canviar el context de superstició. L'amor era el que mancava radicalment en aquella llei que havia oblidat perquè no s'havia de treballar dissabte. I és que sovint, el mal que fem als altres i a nosaltres mateixos, ve d'una comprensió cultural (i, per tant, també de la religió) que es queda en la superfície, que no va a fons. Em refereixo a la confusió entre els mitjans i els fins. La presència de la superstició, adoptant la forma que sigui, sol ser una absolutitzció del que és relatiu: una tranformació en fi d'allò que només era un mitjà per accedir-hi.

Crec que Jesús fa veure això: que aquella normativització excessiva de la vida era una mena de desviació del paper del símbol i el ritus, que havien esdevingut fins en sí mateixos. Oblidar que els mitjans són mitjans i que, per tant, són contingents (poden perfectament ser substituits per d'altres o eliminats perquè són fruit d'unes circumstàncies i unes preferències) implica en el pitjor dels casos l'oblit del fi mateix. Oblidar l'amor i el servei en termes absoluts en favor d'una dogmatització carent de finalitats. El dogma pel dogma és el contrari a la fe i el missatge que venen de Natzaret.

La cultura del títol

Des de fa un temps dono voltes a això de Bolònia, de les reformes educatives... i hi trobo un punt que no m'agrada gens. No és que sigui nou, ja ve d'abans; però crec que el nou pla ho afavoreix molt: és la cultura del títol. És a dir, que per ser algú en la vida cal cobrir-se de muntanyes de títols que acreditin la teva excel·lència a tots els nivells. També l'econòmic. Vols un títol? paga'l. No només amb la teva brillantor intel·lectual. És que per tenir-lo has de desembutxacar de 200 euros en amunt. Fins quantitats astronòmiques. 

Si no vaig errada, la història del pensament i la ciència es narra gràcies a individus genials, profunds, lúcids, treballadors, que en el seu moment van fer aportacions importants per la humanitat. La medicina, la física, la filosofia, la música, la pintura... han crescut i ens han ajudat a entendre el món gràcies als esforços constants d'homes i dones brillants. La majoria d'ells no han passat a la història per una acumulació de títols en un currículum impecable, sinó per la seva intuició i passió en la seva disciplina. Amb això no vull dir que es deixi d'estudiar, evidentment. L'estudi seriós és part ineludible de l'avenç de les disciplines, i és una actitud molt lligada a la honestedat intel·lectual. Per això vull distingir-lo del títol pel títol.

Molts savis van ser en el seu moment, doctors, professors d'universitats, llicenciats... però d'altres no haurien pogut donar ni una conferència si haguessin viscut en la nostra època. Quant talent perdut pel camí! Quantes ales tallades! Crec que aquesta cultura del títol el que fa és matar la saviesa, la intuició... en definitiva, l'autèntica excel·lència. No m'imagino a Sòcrates obligat a fer un Màster per poder comunicar la seva doctrina, ni a Descartes havent de fer un postgrau abans d'escriure el Discurs del Mètode, ni a Hegel havent de fer el CAP abans de poder donar classes! Ni tampoc a Newton obligat a fer un Erasmus per assegurar prestigi, ni a Unamuno treient-se el CAE per acreditar el seu coneixement d'anglès... 

Quant de temps perdut!

Trencar una llança pel XXI

Fa un temps vaig fer ja una entrada sobre la Postmodernitat, però es que dóna per tant... i de moment no he canviat d'opinió. I és que aquesta es l'època que tothom critica però que ningú canviaria per una altra. Curiosa paradoxa. Estic d'acord en afirmar que estem a una certa intempèrie, en el sentit de que els nostres anhels existencials no canvien però de sobte no tenim conceptes per manjera-los. Ens fa mal alguna cosa però no sabem ni què ni com curar-ho. El rebuig del dolor en la societat contemporània hi té molt a veure. Veig en això una reacció bastant lògica després d'altres èpoques de repressió de tot tipus de plaers, però crec que en aquesta resposta no s'ha sabut distingir entre una cultura d'exaltació del tràgic fins a l'absurd i el vertader dolor que, de tant en tant, s'introdueix en les nostres vides.

Tal vegada aquesta seria l'època idònia per detectar un veritable dolor (en una cultura en la que es vol anul·lar el plaer tampoc es pot ben bé discernir el dolor arbitrari del dolor vertaderament important), però crec que en determinats àmbits anem mal encaminats. Detectar, de sobte, que en la nostra vida s'està introduint quelcom tràgic que ens angoixa ens fa sentir culpables: "jo no sé viure la vida!", diu l'individu contemporani quan sent el dolor. Doncs el dolor és humà, i sentir-lo quan correspon ser sentit és signe d'aquesta humanitat. Crec que hem d'intentar plenar la nostra vida de tot allò que ens fa feliços, que ens produeix plaer, alegria... defugint les actituds (allò que podem controlar!) tristes, malhumorades, malenconioses... però això no vol dir defugir la magnitud dels fets desagradables que, sense el nostre consentiment, ens fereixen.

Aquesta és una de les crítiques que jo puc adreçar al que s'anomena postmodernitat, però tampoc en tinc una llarga llista. Sovint se li retreu a aquesta època la voluntat d'aniquilar tota tradició i religiositat. En primer lloc, com a dona, no m'importa gens abandonar un bon percentatge d'aquesta tradició que, en tants dels seus àmbits, està plagada de masclisme. La postmodernitat ve acompanyada per primer cop del reconeixement intel·lectual de la dona, tot i que continua perpetuant-se, malgrat tot, la seva cosificació (Un fet que no considero exclusivament postmodern, sinó present en tota la història i difós ara per mitjans de comunicació). Aquest és precisament un aspecte que reivindico: al segle XXI no hem inventat la sopa d'all. Simplement tenim formes més subtils de vegades i més despampanants d'altres (mass media) de mostrar la barreja de grandesa i misèria que som els humans des de sempre.

Com deia, la religiositat també sembla veure's afectada. És cert que hi ha una acceptació limitada del que representa ser, per exemple, cristià. Però en certa manera penso que ja va bé que la societat deixi clar qui mana, i que no volem més tutel·les morals que res tenen a veure amb un estil de vida (si està acompanyat de fe, molt millor!) que va néixer amb la figura de Jesús de Natzaret. I fins i tot penso que potser aquesta és també l'època en que la comunitat eclesial ha de trobar el seu lloc de nou a la catacomba, en la petita comunitat, a les antípodes del poder i a les antípodes d'una pretesa institució que conserva la moralitat.

Per mi, com per molts, la postmodernitat és allí on hem nascut, on hem crescut i on tenim totes les nostres esperances i somnis. Perquè no podem veure tot allò de sincer i brillant que té el que nosaltres sentim com el nostre moment en la història?

Això va per Tu

Recordo unes paraules del pare Sunyol a la missa del Gall: "això va per Tu". Doncs sí, la missa del Gall, els sopars, els dinars, la sopa de galets, els torrons, el cava, els avets, els regals, les llums... també els petons i les abraçades... tot això va per Tu. Potser no és el que voldries, o el que hauries volgut, o directament no és el que vols de cap manera! O potser també t'has acostumat, com tots nosaltres, a veure'ns fent aquest tipus de coses per recordar-te. Potser, fins i tot has vist recordatoris molt pitjors en un dia qualsevol, i el Nadal et sembla més o menys bé. Així som nosaltres, capaços de bondat i de misèria. Ja ens coneixes. Això no vol dir que cadascú a la seva manera no intenti viure el Nadal amb sentit, o l'intenti viure cada any una mica millor, més a prop teu. Però jo crec una cosa, i és que els torrons, els regals i les llums no desapareixeran. Perquè és la nostra manera de fer-ho. I el sentit que jo li trobo a tot això és que va per Tu. Si, és clar que no tothom ho fa pensant en Tu. Però aquesta festa porta a moltes cases sentiments desconeguts durant la resta de l'any, encara que siguin acompanyats d'un cava caríssim. I crec que això també té a veure amb Tu. Disculpa per totes aquestes parafernàlies, que no tenen res a veure amb aquella establia que adorem, però sobretot, ajuda'ns a no oblidar mai el Nadal, perquè en ell, sigui com sigui, hi ets Tu.