dijous, 4 de juny del 2009

Admiració

Molts han dit que la filosofia neix de l'admiració, de la capacitat de sorprendre's del món i la vida. L'admiració apareix sense planejar-ho, no és el resultat de buscar-la esforçadament. T'ataca de sobte, quan no t'ho esperes, i et fa veure les coses des d'una altra perspectiva, sempre oberta, omniabastant, estranya i alhora meravellosa. Crec que aquest punt de vista és el de l'ésser. I si, em disposo a fer metafísica. Ortega y Gasset deia que abans de adonar-nos de la presència de les coses hi convivim donant-les per descomptat. Simplement "comptem amb les coses". Abans de pensar el món que ens envolta actuem amb ell d'infinites maneres, però sense preguntar pel seu ésser. En aquest estadi no podem plantejar ni respondre la pregunta per l'ésser, doncs és l'àmbit del que Ortega anomena "circumstància". Però un dia, sense saber ben bé com ni perquè, te n'adones que les coses són, i de que podrien perfectament no ser. Aleshores perquè són? Aquest és el moment de l'admiració primordial. El filòsof és filòsof no perquè s'admiri d'allò que normalment és considerat gran o impactant, sinó perquè se sorprèn de les coses menys "sorprenents". Allò "donat per descomptat" és el que interpel·la al filòsof, és la realitat mateixa la que d'un dia per l'altre ens parla un altre idioma. Recordo els presocràtics, admirats per la naturalesa, interrogats radicalment per la presència de l'aigua, el foc, el moviment... i què són, com són, perquè són aquestes coses? El misteri de l'ésser atrapa i ja no et deixa anar. És l'inici de la metafísica. La paradoxa, la contradicció, la impossibilitat del pensar: perquè podent haver-hi res hi ha ser?

dimecres, 15 d’abril del 2009

FIRE. Tarda de divendres

La conclusió de moltes reflexions que vaig escoltar durant la Pàsqua va ser que l'amor és un valor que engloba tots els altres. Que els conté i alhora els expandeix. Em va agradar especialment poder conjugar aquest rostre d'amor absolut de Jesús amb el seu caràcter revolucionari social, que sempre tinc present. Sovint es diu que Jesús lluità contra la superstició que entelava els constructes religiosos del seu context, fent d'això un referent universal. D'aquí que el cristià de base busqui esforçadament l'autenticitat i l'essència última i despullada del missatge evagèlic. Crec que és precisament l'aparició de l'amor incondicional el que fa canviar el context de superstició. L'amor era el que mancava radicalment en aquella llei que havia oblidat perquè no s'havia de treballar dissabte. I és que sovint, el mal que fem als altres i a nosaltres mateixos, ve d'una comprensió cultural (i, per tant, també de la religió) que es queda en la superfície, que no va a fons. Em refereixo a la confusió entre els mitjans i els fins. La presència de la superstició, adoptant la forma que sigui, sol ser una absolutitzció del que és relatiu: una tranformació en fi d'allò que només era un mitjà per accedir-hi.
Crec que Jesús fa veure això: que aquella normativització excessiva de la vida era una mena de desviació del paper del símbol i el ritus, que havien esdevingut fins en sí mateixos. Oblidar que els mitjans són mitjans i que, per tant, són contingents (poden perfectament ser substituits per d'altres o eliminats perquè són fruit d'unes circumstàncies i unes preferències) implica en el pitjor dels casos l'oblit del fi mateix. Oblidar l'amor i el servei en termes absoluts en favor d'una dogmatització carent de finalitats. El dogma pel dogma és el contrari a la fe i el missatge que venen de Natzaret.

dimarts, 24 de març del 2009

La cultura del títol

Des de fa un temps dono voltes a això de Bolònia, de les reformes educatives... i hi trobo un punt que no m'agrada gens. No és que sigui nou, ja ve d'abans; però crec que el nou pla ho afavoreix molt: és la cultura del títol. És a dir, que per ser algú en la vida cal cobrir-se de muntanyes de títols que acreditin la teva excel·lència a tots els nivells. També l'econòmic. Vols un títol? paga'l. No només amb la teva brillantor intel·lectual. És que per tenir-lo has de desembutxacar de 200 euros en amunt. Fins quantitats astronòmiques. 

Si no vaig errada, la història del pensament i la ciència es narra gràcies a individus genials, profunds, lúcids, treballadors, que en el seu moment van fer aportacions importants per la humanitat. La medicina, la física, la filosofia, la música, la pintura... han crescut i ens han ajudat a entendre el món gràcies als esforços constants d'homes i dones brillants. La majoria d'ells no han passat a la història per una acumulació de títols en un currículum impecable, sinó per la seva intuició i passió en la seva disciplina. Amb això no vull dir que es deixi d'estudiar, evidentment. L'estudi seriós és part ineludible de l'avenç de les disciplines, i és una actitud molt lligada a la honestedat intel·lectual. Per això vull distingir-lo del títol pel títol.

Molts savis van ser en el seu moment, doctors, professors d'universitats, llicenciats... però d'altres no haurien pogut donar ni una conferència si haguessin viscut en la nostra època. Quant talent perdut pel camí! Quantes ales tallades! Crec que aquesta cultura del títol el que fa és matar la saviesa, la intuició... en definitiva, l'autèntica excel·lència. No m'imagino a Sòcrates obligat a fer un Màster per poder comunicar la seva doctrina, ni a Descartes havent de fer un postgrau abans d'escriure el Discurs del Mètode, ni a Hegel havent de fer el CAP abans de poder donar classes! Ni tampoc a Newton obligat a fer un Erasmus per assegurar prestigi, ni a Unamuno treient-se el CAE per acreditar el seu coneixement d'anglès... 

Quant de temps perdut!

dissabte, 14 de febrer del 2009

Trencar una llança pel XXI

Fa un temps vaig fer ja una entrada sobre la Postmodernitat, però es que dóna per tant... i de moment no he canviat d'opinió. I és que aquesta es l'època que tothom critica però que ningú canviaria per una altra. Curiosa paradoxa. Estic d'acord en afirmar que estem a una certa intempèrie, en el sentit de que els nostres anhels existencials no canvien però de sobte no tenim conceptes per manjera-los. Ens fa mal alguna cosa però no sabem ni què ni com curar-ho. El rebuig del dolor en la societat contemporània hi té molt a veure. Veig en això una reacció bastant lògica després d'altres èpoques de repressió de tot tipus de plaers, però crec que en aquesta resposta no s'ha sabut distingir entre una cultura d'exaltació del tràgic fins a l'absurd i el vertader dolor que, de tant en tant, s'introdueix en les nostres vides.

Tal vegada aquesta seria l'època idònia per detectar un veritable dolor (en una cultura en la que es vol anul·lar el plaer tampoc es pot ben bé discernir el dolor arbitrari del dolor vertaderament important), però crec que en determinats àmbits anem mal encaminats. Detectar, de sobte, que en la nostra vida s'està introduint quelcom tràgic que ens angoixa ens fa sentir culpables: "jo no sé viure la vida!", diu l'individu contemporani quan sent el dolor. Doncs el dolor és humà, i sentir-lo quan correspon ser sentit és signe d'aquesta humanitat. Crec que hem d'intentar plenar la nostra vida de tot allò que ens fa feliços, que ens produeix plaer, alegria... defugint les actituds (allò que podem controlar!) tristes, malhumorades, malenconioses... però això no vol dir defugir la magnitud dels fets desagradables que, sense el nostre consentiment, ens fereixen.

Aquesta és una de les crítiques que jo puc adreçar al que s'anomena postmodernitat, però tampoc en tinc una llarga llista. Sovint se li retreu a aquesta època la voluntat d'aniquilar tota tradició i religiositat. En primer lloc, com a dona, no m'importa gens abandonar un bon percentatge d'aquesta tradició que, en tants dels seus àmbits, està plagada de masclisme. La postmodernitat ve acompanyada per primer cop del reconeixement intel·lectual de la dona, tot i que continua perpetuant-se, malgrat tot, la seva cosificació (Un fet que no considero exclusivament postmodern, sinó present en tota la història i difós ara per mitjans de comunicació). Aquest és precisament un aspecte que reivindico: al segle XXI no hem inventat la sopa d'all. Simplement tenim formes més subtils de vegades i més despampanants d'altres (mass media) de mostrar la barreja de grandesa i misèria que som els humans des de sempre.

Com deia, la religiositat també sembla veure's afectada. És cert que hi ha una acceptació limitada del que representa ser, per exemple, cristià. Però en certa manera penso que ja va bé que la societat deixi clar qui mana, i que no volem més tutel·les morals que res tenen a veure amb un estil de vida (si està acompanyat de fe, molt millor!) que va néixer amb la figura de Jesús de Natzaret. I fins i tot penso que potser aquesta és també l'època en que la comunitat eclesial ha de trobar el seu lloc de nou a la catacomba, en la petita comunitat, a les antípodes del poder i a les antípodes d'una pretesa institució que conserva la moralitat.
Per mi, com per molts, la postmodernitat és allí on hem nascut, on hem crescut i on tenim totes les nostres esperances i somnis. Perquè no podem veure tot allò de sincer i brillant que té el que nosaltres sentim com el nostre moment en la història?

divendres, 26 de desembre del 2008

Això va per Tu

Recordo unes paraules del pare Sunyol a la missa del Gall: "això va per Tu". Doncs sí, la missa del Gall, els sopars, els dinars, la sopa de galets, els torrons, el cava, els avets, els regals, les llums... també els petons i les abraçades... tot això va per Tu. Potser no és el que voldries, o el que hauries volgut, o directament no és el que vols de cap manera! O potser també t'has acostumat, com tots nosaltres, a veure'ns fent aquest tipus de coses per recordar-te. Potser, fins i tot has vist recordatoris molt pitjors en un dia qualsevol, i el Nadal et sembla més o menys bé. Així som nosaltres, capaços de bondat i de misèria. Ja ens coneixes. Això no vol dir que cadascú a la seva manera no intenti viure el Nadal amb sentit, o l'intenti viure cada any una mica millor, més a prop teu. Però jo crec una cosa, i és que els torrons, els regals i les llums no desapareixeran. Perquè és la nostra manera de fer-ho. I el sentit que jo li trobo a tot això és que va per Tu. Si, és clar que no tothom ho fa pensant en Tu. Però aquesta festa porta a moltes cases sentiments desconeguts durant la resta de l'any, encara que siguin acompanyats d'un cava caríssim. I crec que això també té a veure amb Tu. Disculpa per totes aquestes parafernàlies, que no tenen res a veure amb aquella establia que adorem, però sobretot, ajuda'ns a no oblidar mai el Nadal, perquè en ell, sigui com sigui, hi ets Tu.

divendres, 5 de desembre del 2008

En Tomàs i les vies

Fa dos dilluns vaig trobar, aixi miraculosament, la utilitat de les 5 vies tomistes. La veritat és que la filosofia (teosofia...) de Sant Tomàs a mi no em convenç, tot i que tampoc puc dir que en sóc una experta. Em dóna la impressió de que el tomisme, això mateix, més aviat la filosofia derivada escolarment dels textos de Sant Tomàs, no constribueix a la coneixença de la realitat, sinó que es mou en un univers purament lògic en el que tot encaixa, però no en un univers real. Sí, sóc conscient de que Sant Tomàs introdueix la distinció esse-essentia i això demostra la seva consideració pels singulars, i no només els universals, però amb tot, li continuo veient la mancança. I en això reconec seguir el que és una moda entre la filosofia "progre", i és que no paeixo el tomisme :)
.
Dins el context medieval, Sant Tomàs proposa 5 vies per la demostració de l'existència de Déu que es configuren a partir dels clàssics conceptes i lògica escolàstica. Bàsicament, totes 5 tenen un punt de partida (un fet incontestable de la realitat), la inferència de la necessitat d'una causa d'aquest fet (res en la realitat és causa de sí mateix), en tercer lloc, la impossibilitat d'una regressió infinita de les causes, i per últim, una parada de la regressió en una causa primera incausada (Déu). Per exemple, la tercera via ens parla de la contingència dels éssers (poden perfectament no ser). El 1r pas és afirmar un fet de la realitat: les coses poden existir o no existir (són contingents). 2n pas: els éssers contingents no tenen el principi d'existència en sí mateixos, sempre existeixen en virtut d'una causa aliena (un altre ésser). 3r pas: no és possible retrocedir infinitament en la cadena d'éssers no necessaris. 4t: cal una causa primera l'existència de la qual sigui absolutament necessària: Déu.
.
Aquest procediment pertany, com he dit, a un context determinat. Per molt lògicament aplastant que sembli, està clar que "no convenç del tot", o tots els habitants del món creurien en Déu. Fa uns dies, però, a la sessió de catequesi, els nens van començar a formular la pregunta apocalíptica: i a Déu qui el va crear? passats un segons, no sé com encara, se'm va acudir començar a explicar que era impossible la regressió infinita. Per ells va ser una cosa com: imagina't que a Déu l'hagués creat un altre Déu, i a aquest un altre, i un altre i un altre i un altre i un altre... quin embolic oi? Déu és tan gran i bo que no necessita que un altre el creï! Total, que amb allò de l'embolic infinit van quedar bastant satisfets, per sorpresa meva, i fins i tot van riure, com si haguesssin formulat una pregunta tonta que ara veien clarament. No sé quan durarà aquest petit anestèsic, però m'acontento si fins final de curs no he d'enfrontar-me a preguntes d'aquesta magnitud... una pregunta tonta pensaven... si hi ha dies que em treu la son!

dimarts, 11 de novembre del 2008

ROCA

Hi ha dies que no tinc ganes de filosofar ni de dubtar de tot ni de replantejarme qüestions. Hi ha dies que només vull trobar el Sentit, la resposta, l'esperança. Només vull que Déu existeixi. Fa dos dies va morir, com molts sabeu, l'estimat "Roca", el pare Rocafiguera. Tot i que des que vaig acabar batxillerat ens hem vist només de tant en tant, no puc creure encara que no tornaré a parlar amb ell. De tot, de Déu, de filo, de la familia, de qualsevol cosa.
.
Ell va ser el que primer em va parlar de Kant, de Descartes, d'Aristòtil... i ho va fer de tal manera que mai més vaig poder deixar-los de banda. També ell va carregar amb el meu treball de recerca, que cap més professor veia molt clar. Per poder entendre què volia dir jo amb allò de la "mitologia cristiana dins l'obra de Tolkien" en Roca va llegir-se el Senyor dels Anells, tot confessant-me alhora que no li estava agradant i que preferia les pel·lícules...
.
I em fa por que arribi el dia de Pasqua, dia en que sempre ens trobàvem a l'altell de la parròquia per menjar un tros de mona. Des que el vaig conèixer que he sentit aquest efecte que tots coneixem, "l'efecte Roca", que feia que el busqués entre la multitud de gent aplegada a Sant Ignasi per saludar-lo, riure amb ell i parlar de les últimes coses que havia donat a la facultat. Em fa por el fet que aquest any ja no el trobaré.
.
Tot i que sé del cert que ell ho entenia tot, hauria volgut agrair-li tot el que m'ha donat. Gràcies gràcies gràcies gràcies Roca! En dies com aquests desitjo enfortir-me en la fe, vull creure que Déu existeix i que sigui com sigui, tots aquells que ja t'enyorem et retrobarem de nou.