La tortuga

Ahir a la tarda -aprofitant dia de festa a la facultat per la festa de la Mercè a Barcelona- vaig anar amb la meva germana al teatre. Vam veure La Tortuga de Darwin, i ens va encantar. En la meva opinió és una gran obra, amb una gran actriu com a protagonista (crec que després d'això Carmen Machi s'ha redimit eternament de l'apocalíptica, absurda, generadora-de-vergonya-aliena Aída). A part d'això, l'obra tracta d'una tortuga que fa 200 anys Darwin va trobar a les Galàpagos, i que ha viscut els dos últims segles i s'ha cansat bastant de l'estupidesa humana. El curiós és que la seva evolució ha estat extraodinària, ha adquirit la posició erèctil, la parla i el pensament. L'obra -que té un humor molt afinat, crec jo- és un repàs històric del que- en teoria- és l'ésser més evolucionat del món: l'home. La pobra tortuga manté encara la innocènica per narrar un món desfet després de dues guerres mundials i altres catàstrofes humanes.

.

El fet és que l'obra et fa sortir del teatre amb el cap bullint de preguntes existencials. No em vull allargar massa, però el primer que vaig pensar va ser en la polèmica típica i tòpica entre creacionisme i evolucionisme. En algun moment de l'obra em va semblar que aquestes dues opcions es presentaven com absolutament contràries: una nega l'existència de l'altra. Sens dubte, la tradicional tesi creacionista no s'aguanta per enlloc, allò de que Déu va crear les espècies tal i com són ara és un atreviment de la ignorància humana que s'ha de contextualitzar, evidentment. A nivell superficial (jo no sóc científica) es pot dir que "L'origen de les espècies" de Darwin i els posteriors descobriments a que va obrir la porta aquesta obra són una contribució empírica importantíssima, però no ens trobem en cap cas davant una dicotomia evolucionisme=ateisme/ creacionisme=obligatori pel creient. La fe té altres veritables hàndicaps, com per exemple el sofriment dels innocents (el problema del mal), com per entrebancar-se ara en afirmar que venim d'altres formes de vida que han evolucionat. No crec que això generi contradiccions insalvables pel creient (si deixem ortodòxia a part, és clar).

Definitivament, les tortugues semblen ser l'origen de reflexions filosòfiques molt fecundes (recordo la tortuga i Aquil·les, segons Zenó), i vaig sortir del teatre amb aquell vèrtig existencial que et fa veure la realitat una mica borrosa. El que jo em plantejo, el que no em resol l'evolucionisme, és una qüestió fonamental que va més enllà d'afirmar -com fa aquest- que tot és atzar, supervivència o selecció natural. Tot pot ser atzar, pot no haver-hi Déu, però perquè hi ha ésser i no el no-res? La gran pregunta filosòfica. Jo m'apunto a la inquietud dels grecs, al turment de Heidegger: perquè podent haver-hi res, hi ha alguna cosa?

Camus, absurd i suïcidi

El curs passat, en una assignatura de comentari de text de filòsofs contemporanis, el professor ens va reptar a donar una classe. Cadascú havia d'escollir un autor d'entre els segles XIX i XX i exposar la seva visió o bé sobre l'amor o bé sobre la mort, al mateix temps que ens enfrontàvem a la nostra primera classe magistral. L'experiència va ser genial i em va servir per descobir més a fons un filòsof que ja em venia agradant des de feina temps: Albert Camus. Vaig centrar la meva exposició en les seves reflexions sobre el suicidi i el seu cèlebre "absurd". Per fer-ho, cap llibre millor que El mite de Sísif.

És agradable trobar un filòsof de la talla de Camus que, a l'hora d'enfrontar-se al tema del suicidi (qüestió bastant espinosa i no exempta de censura i condemnes al llarg de la història del pensament), deixa de banda consideracions morals per decidir, simplement, si aquest és una conseqüència lògica del nostre tipus d'existència. M'explico. Camus creu que l'únic problema filosòficament seriós és el suicici, doncs exigeix respondre a la qüestió més fonamental: quin valor té la vida? Morir voluntàriament implica reconèixer que la vida ens supera, és portar a un extrem la sensació primordial de l'home en el món: l'absurd.

Crec que és increiblement lúcid expressar-i així ho fa Camus- que el malestar essencial de l'home prové de sentir-se un estranger en el seu món. L'home necessita un món familiar, vol entendre el món, i el redueix, en realitat, a categories de comprensió humanes. Però és l'home el qui va posant motlles i no el món el que presenta una forma clara i lògica. La resposta del món al desig de claredat de l'home és un silenci irracional. El resultat d'aquesta suma és la sensació d'absurd.

Camus vol dilucidar si la vivència de l'absurditat condueix necessàriament al suicidi. El que està clar és que, sigui el món un absurd o no ho sigui, cal actuar amb coherència. És el suicidi el desenllaç lògic de la vida humana, angoixada en la irracionalitat i la injustícia d'un univers que sembla ingorar-la? Per Camus no ho és. El més interessant és que el filòsof no només tracta el suicidi físic, sinó també el suicidi filosòfic i el suicidi existencial. No és difícil d'intuir que en el seu pensament la coherència vital té un paper importantíssim. I aquestes distincions entre suicidis van per aquí.

Davant la nostàlgia d'un ordre còsmic inexistent, l'home s'afilia a una mena de consentiment pràctic, a uns convencionalismes que s'inscriuen sota uns principis. Viure en aquesta farsa (per Camus) és el suicidi filosòfic. Un pas més, s'intueix quin és oi? Hi ha homes que fan un salt vertiginós i dipositen la seva confiança, el seu anhel d'ordre, bondat i justícia en Déu. És el que Camus anomena el suicidi existencial: la pitjor trampa per la vida humana, una vida viscuda segons una idea que la sublima i no en sí mateixa.

Camus advoca per viure sense aquestes "farses" intel·lectuals o existencials, sense construir consols. L'actitud que li escau a l'home sol en l'univers no és la mort voluntària davant l'agoixa de la veritat, davant el vertigen de saber-se finit, sinó la revolta, la flama vital fruit de ser conscient de la pròpia contingència. Sense trampa. Per això Sísif és l'heroi absurd arquetípic. Castigat pels déus a carregar una roca amunt i avall d'una muntanya per tota l'eternitat, Sísif es troba en una situació màximament absurda, però n'és conscient i no li vol donar sentit amb fantasies.

Les reflexions de Camus, en la meva opninió, són extraordinàries. Tot i que jo pendulo entre el suicidi filòsofic i l'existencial, crec que el seu ateisme és d'una humanitat extrema. Ens desesperem en veuren's franquejats per dos fronteres que no hem decidit marcar: naixement i mort. Sens dubte, l'absurd és una vivència que les persones experimentem i que ens fa plantejar-nos l'existència d'aquestes farses i consols prefabricats. Jo crec, però, que no és tan facil com ell diu instal·larse en l'absurd i la revolta. Opino més aviat que la vida humana té sovint un vaivé (més suau o més enèrgic i angoixat de vegades) entre els dos pols i poques vegades se situa amb contundència en el sentit o l'absència de sentit. La contundència és el contrari de la filosofia, del pensament, de la reflexió lliure.

Segona Imatge: Monjo vora el mar, Friedrich

Positivisme

El Positivisme és una corrent de pensament que apareix al segle XIX de la mà d'Auguste Compte. La seva tesi és que la Humanitat ha viscut tres etapes: la infància, la joventut i la maduresa, i que la religió, la filosofia i la ciència corresponen respectivament a cadascun dels estadis. Aquest esquema implica que cada estadi anul·la completament l'anterior en qüestió de coneixement. El que Compte vol dir és que en els inicis de la humanitat, la disciplina "rudimentària" que responia les preguntes sobre el món era la religió, que aquesta va quedar rellegada amb l'aparició de la filosofia, i que per últim, la ciència va desintegrar les dues anteriors com a resposta definitiva a tot. Segurament això no sona gaire estrany. Tot i que no l'anomenem pel seu nom històric, el positivisme està bastant estés. No vull fer una apologia barata de la filosofia, sinó un petit anàlisi dels que crec que són els dèficits d'aquesta idea.

Crec que (paradoxalment) el positivisme, en el seu intent de proclamar la ciència com a única eina per l'home, cau en un error del que sovint són acusades les humanitats: partir de presupòssits. No és acceptable per cap tipus de disciplina construir arguments pressuposant coneixements. Un dels presupòsits del positivisme és l'absolutització del mètode empíric per decidir què és ciència i què no ho és. La ciència ha d'aportar coneixements útils per l'individu, no tan sols coneixements empírics. No és lícit menysprear, per exemple, l'antropologia o l'etnografia pel fet de que no analitzen els seus coneixements creant situacions artificials en un laboratori o no expressen el que descobreixen mitjançant llenguatge matemàtic. En resum, el criteri de verificació no pot ser el mètode, sinó la utilitat i el resultat d'una ciència.

El dèficit més important que veig en el positivisme, però, és que parteix de la idea que la religió, la filosofia i la ciència tenen el mateix objecte. Això si que és un prejudici en majúscules. Les necessitats que cobreix la religió no són les mateixes que es demanen a la filosofia, ni són el tipus de preguntes que formulem a la ciència. No demano que la filosofia em digui com baixar la febre, o que esbrini si l'acceleració és de 9'8. La ciència és més que cabdal en la nstra vida, què fariem sense ella? Però no en podem esperar resposta a les preguntes existencials. Ètica? dignitat? ésser? Tampoc la religió té les mateixes pretensions. La fe no vol substituir una resposta científica (quina absurditat), sinó que simplement està en un altre camp de preguntes, les del sentit.

Potser sóc, jo, que sóc de lletres, tonteta... estudiant d'una carrera moribunda, pero... com pot ser aleshores que el positivisme asseguri que la ciència soluciona tot el que les persones desitgem? :-)

Filosofia

Ahir em vaig portar malament amb el cosmos.
Vaig viure tot el dia sense preguntar-me per res,
sense sorprener-me de res.
Vaig realitzar accions quotidianes
com si fos l'únic que havia de fer.

Wislawa Szymborska
Premi Nobel de literatura 1996

Postmodernitat?

Està de moda parlar de la "postmodernitat", almenys en el camp de les humanitats i les ciències socials. És una paraula que està en boca de tot filòsof, antropòleg... que vulgui fer-se sentir. Sovint, a les classes de filo, es parla d'aquest "fenòmen" que marca la nostra època per totes bandes. El pensament, la ciència, la tecnologia, els comportaments socials, la moral, la religió... tot es defineix sota els signes de la "postmodernitat". Certament, hi ha uns trets que defineixen el temps que vivim, i que englobem sota aquest terme: velocitat, consum, desarrelament, "melting pot" espiritual, moral i vincles líquids, etc. Però hi ha actituds inserides dins aquesta "postmodernitat" que m'espanten. Les d'aquells que, per sistema, la critiquen i se situen fora d'ella.

Algunes classes a la facultat m'han fet pensar que hi ha filòsofs que realment creuen estar fora de la nostra època, situats com en una mena de mirador des d'on ho jutgen tot, sentint-se posseidors d'unes virtuts pròpies d'un temps anterior. Dubto molt que tota la història de la Humanitat hagi estat (ben) marcada per unes virtuts que ara de sobte desapareixen. Potser fa segles no en sabien res de l'amor líquid o de les obsessions de la societat actual, però tenien les seves pròpies barbàries morals, religioses o socials. L'home ha estat més o menys sempre la mateixa mescla de bondat i maldat, i ambdues les ha expressat a la manera de cada època.

Crec que la postmodernitat (o com la volguem anomenar, hi ha varies alternatives) té unes greus dèficits, però també té grans virtuts. He nascut i crescut en ella i no em sento víctima de la velocitat ni del desarrelament, ni em sento interiorment nihilista. Només demano que quan se'ns expliqui la nostra època es faci honestament, sense aquest derrotisme en el fons intel·lecualment elitista. Tots i totes formem part del segle XXI.

Radices amaras, fructus dulces

L'estudi té les arrels amaragues, però els fruits dolços, deia Ciceró. Aquest curs han estat molt molt amargues! Però fa dos dies vaig saber les notes i ha valgut la pena, he aconseguit quatre (dolcíssimes) matrícules d'honor. La foto és un record del dia que vam acabar exàmens, tot i haver estat una nit sense dormir estudiant filosofia política (què és la tradició Hohenstauffen? Déu ha mort?) les nostres cares eren més de felicitat que de son! Avui us dedico l'entrada al blog, substitueixo la parrafada filosòfica per una foto de quatre belles filòsofes. Bon estiu a totes!

Art

Per fi s'han acabat els examens. Després de tants dies d'exili davant un escriptori me n'he adonat que necessitava fer art. En primer lloc, deixar de fer una cosa (estudiar) que no demana cap creativitat per part meva, únicament esforç. Fa un temps que penso sobre això i cada cop estic més convençuda que la creació és una necessitat humana. He estat dibuixant, pintant, i ballant, i ara escrivint. Crec que l'art és natural a la persona, que no és cosa d'uns quants genis, sinó que, de diferents maneres, de tot ésser humà com a tal. Crec que el que només es dedica a explotar el seu intel·lecte està malbaratant la meitat del que el fa persona, una part vinculada amb els sentiments i els talents per expressar-los. I no només això, sinó l'art com a necessitat d'usar el cos, no només la ment, per mostrar el que som. Per això després de molts dies de sentir-se com una "cosa pensant" que dirien els filòsofs, apareix la necessitat d'utilitzar el cos sencer, les mans, per crear alguna cosa. Crec que la realització de la persona necessita l'art.