Filosofia

Ahir em vaig portar malament amb el cosmos.
Vaig viure tot el dia sense preguntar-me per res,
sense sorprener-me de res.
Vaig realitzar accions quotidianes
com si fos l'únic que havia de fer.

Wislawa Szymborska
Premi Nobel de literatura 1996

Postmodernitat?

Està de moda parlar de la "postmodernitat", almenys en el camp de les humanitats i les ciències socials. És una paraula que està en boca de tot filòsof, antropòleg... que vulgui fer-se sentir. Sovint, a les classes de filo, es parla d'aquest "fenòmen" que marca la nostra època per totes bandes. El pensament, la ciència, la tecnologia, els comportaments socials, la moral, la religió... tot es defineix sota els signes de la "postmodernitat". Certament, hi ha uns trets que defineixen el temps que vivim, i que englobem sota aquest terme: velocitat, consum, desarrelament, "melting pot" espiritual, moral i vincles líquids, etc. Però hi ha actituds inserides dins aquesta "postmodernitat" que m'espanten. Les d'aquells que, per sistema, la critiquen i se situen fora d'ella.

Algunes classes a la facultat m'han fet pensar que hi ha filòsofs que realment creuen estar fora de la nostra època, situats com en una mena de mirador des d'on ho jutgen tot, sentint-se posseidors d'unes virtuts pròpies d'un temps anterior. Dubto molt que tota la història de la Humanitat hagi estat (ben) marcada per unes virtuts que ara de sobte desapareixen. Potser fa segles no en sabien res de l'amor líquid o de les obsessions de la societat actual, però tenien les seves pròpies barbàries morals, religioses o socials. L'home ha estat més o menys sempre la mateixa mescla de bondat i maldat, i ambdues les ha expressat a la manera de cada època.

Crec que la postmodernitat (o com la volguem anomenar, hi ha varies alternatives) té unes greus dèficits, però també té grans virtuts. He nascut i crescut en ella i no em sento víctima de la velocitat ni del desarrelament, ni em sento interiorment nihilista. Només demano que quan se'ns expliqui la nostra època es faci honestament, sense aquest derrotisme en el fons intel·lecualment elitista. Tots i totes formem part del segle XXI.

Radices amaras, fructus dulces

L'estudi té les arrels amaragues, però els fruits dolços, deia Ciceró. Aquest curs han estat molt molt amargues! Però fa dos dies vaig saber les notes i ha valgut la pena, he aconseguit quatre (dolcíssimes) matrícules d'honor. La foto és un record del dia que vam acabar exàmens, tot i haver estat una nit sense dormir estudiant filosofia política (què és la tradició Hohenstauffen? Déu ha mort?) les nostres cares eren més de felicitat que de son! Avui us dedico l'entrada al blog, substitueixo la parrafada filosòfica per una foto de quatre belles filòsofes. Bon estiu a totes!

Art

Per fi s'han acabat els examens. Després de tants dies d'exili davant un escriptori me n'he adonat que necessitava fer art. En primer lloc, deixar de fer una cosa (estudiar) que no demana cap creativitat per part meva, únicament esforç. Fa un temps que penso sobre això i cada cop estic més convençuda que la creació és una necessitat humana. He estat dibuixant, pintant, i ballant, i ara escrivint. Crec que l'art és natural a la persona, que no és cosa d'uns quants genis, sinó que, de diferents maneres, de tot ésser humà com a tal. Crec que el que només es dedica a explotar el seu intel·lecte està malbaratant la meitat del que el fa persona, una part vinculada amb els sentiments i els talents per expressar-los. I no només això, sinó l'art com a necessitat d'usar el cos, no només la ment, per mostrar el que som. Per això després de molts dies de sentir-se com una "cosa pensant" que dirien els filòsofs, apareix la necessitat d'utilitzar el cos sencer, les mans, per crear alguna cosa. Crec que la realització de la persona necessita l'art.

Harmotton

Avui començo el blog! i el millor de tot és que encara estic en examens.. . i aquí estic escollint colors, i formes i títols... sempre passa el mateix. Començar examens és la senyal perquè un allau de coses divertidíssimes per fer em vinguin al cap, coses que mai se m'haurien acudit en un estat mental estandard... Però aquest cop no ha estat potser tan exagerat. Només he fet un blog... I l'he titulat harmotton, que és una paraula grega que vol dir harmonia, bellesa, proporció i escaiença. Avui l'he estat estudiant, i m'ha semblat bonica. Una paraula bonica que s'utilitzava per designar coses boniques.