Llei natural

Fa uns dies, el cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, va ser entrevistat al matí de Catalunya Ràdio. La primera part de l'entrevista es va centrar en la crisi econòmica. Sense anar molt a fons, va destacar, entre d'altres coses, la urgència de tornar a posar a la persona al centre de l'economia. Opinions que jo, almenys, subscriuria, però que estaven una mica mancades d'erudició. El cardenal no em desperta gran simpatia, però tampoc cap antipatia significativa. Dins el llastimós panorama que tenim amb els bisbes catalans, té aquell rol incòmode de ser massa obert pels conservadors, massa tancat pels progressistes. I així mai fa res al gust de tothom, excepte pels que fluctuen entremig amb aquella mentalitat conciliadora que encara no sé si segueix els imperatius de l'Evangeli o els obvia per evitar mal ambient eclesial.

Però bé, vull arribar a la segona part de l'entrevista, moment estel·lar de qualsevol jerarca: surt el tema de la homosexualitat. I som-hi un altre cop amb l'argument d'allò natural i allò artificial. Ens diuen que l'homosexualitat és una actitud cultural degenerada, i que allò natural és la unió entre home i dona. Ara, la novetat de l'Església oficial és afirmar que tots som fills de Déu, i que tots som acollits per igual, però que hi ha comportaments inacceptables. No es pot negar que home i dona s'acoblen físicament a la perfecció, i que així porten a terme una funció vital per l'espècie humana. Però d'aquest fet se n'extreuen massa conclusions teològiques i metafísiques, i no sé si l'experiència humana de la transcendència no trobaria millors maneres d'expressar-se que no pas aquesta poesia cosmològica tan casposa. I aquí es veu el progrés de l'Església, que encara ens va repetint, amb paraules més o menys actualitzades, el terrabastall (reconegut) de la Humanae Vitae.

El tipus de raonament que condemna l'homosexualitat parteix de tres supòsits. El primer, que és quelcom adquirit culturalment o artificialment. La prova d'això és el segon supòsit: que allò natural és només la unió d'home i dona per la finalitat procreadora que té. Tot plegat s'entén a partir del tercer, i més profund de tots: cal seguir la llei natural perquè és sinònim de la llei de Déu. És la llei que Déu ha dipositat al món com a traducció de la seva voluntat. Això, ras i curt, és la fal·làcia naturalista. Però bé, provem d'admetre que, efectivament, cal seguir la llei natural, que les disposicions biològiques naturals determinen què hem de fer i què no hem de fer. I aquí arribo a la meva perplexitat. No és aquest un discurs massa pesat per una ètica com la del cristianisme? M'explico. Això de seguir a per totes la llei natural no és molt dir per part d'una ètica que fonamentalment es dedica a proclamar imperatius contra naturals? No és molt dir per una ètica que proclama amb veu clamorosa la defensa d'allò més antinatural, la defensa del feble?

Ja ho deia Nietzsche que la moral cristiana és contra-natura, doncs violenta la llei de la naturalesa, segons la qual sobreviuen els més forts i hàbils. Sembla que la doctrina eclesial dictamina que, per unes coses, cal seguir la natura, i per d'altres, anar contra les seves lleis. Decidir què queda a cada bàndol no pot ser més aleatori. Depèn del moment històric, i d'interessos concrets. Però estaria bé que l'Església oficial descobrís que tot plegat són pedres sobre la pròpia teulada, i que hi ha poques desqualificacions argumentatives pitjors que una petició de principi. Per la moral sexual hem de seguir la natura, per la moral social no. Resoldrà l'Església aquesta arbitrarietat? Gairebé prefereixo que no, doncs tal i com estan les prioritats de la jerarquia, abans veurem el darwinisme social que no pas la superació de la tradició.

El Déu de les minúcies. (Publicat a El Pregó n.427)

L'entrevista a Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona, als Matins de TV3, ha aixecat polseguera. Amb la naturalitat pròpia del qui se sent ben recolzat per la Institució, l'arquebisbe negava la possibilitat del sacerdoci de les dones emparant-se en el clàssic argument de la maternitat: 'Tots som iguals a l'Església, però tenim diferents funcions [...] Jo tampoc puc fer algunes de les funcions que pot fer la dona. No puc portar fills al món'. No cal ser un filòsof extremadament erudit per detectar que aquest és un raonament fal·laç. D'entrada, i des del punt de vista de la biologia més elemental, sembla un acudit. Així com existeix la maternitat, existeix també la paternitat. El repartiment és, ni més ni menys, que del cinquanta per cent. Ara bé, deixant de banda obvietats que l'anàlisi empírica més simple pot proporcionar, allò que trobo més greu és que en un argument com aquest es produeix una escandalosa fal·làcia de canvi de pla: un pas del pla de la natura al pla de la cultura. Sembla mentida que clergues amb una formació humanística aparentment tan excel·lent vulguin ignorar aquesta lliçó d'antropologia per principiants. Ja sabem que donar a llum és un esdeveniment biològic extraordinari, però no per això està relacionat amb funcions de l'àmbit de la cultura ni, per extensió, de la religió. 

No es pot dir que el talent o la missió d'una dona sigui reproduir-se, així com tampoc que la d'un home sigui, per exemple, aprofitar al màxim el seu plus de força física. En tant que éssers racionals, homes i dones disposem del privilegi de desenvolupar missions particulars que satisfacin anhels intel·lectuals, artístics o religiosos. És per això que diem que aquest argument contra l'ordenació de les dones és un terrabastall lògic fruit d'un tipus de legitimació que diu estar més enllà del bé i del mal. Parafrasejant Nietzsche, sembla que una mentida repetida durant molt de temps ha passat amb naturalitat a formar part de les veritats de sentit comú. Aquesta auto-legitimació de l'Església en les seves doctrines sol alliberar els seus membres de la necessitat d'argumentar les seves postures. Però això que la veritat brilla per si mateixa recorda massa a una petició de principi, quan no a un ridícul Deus ex machina que intervé in extremis per salvar el dogma, desmentit ja per l'experiència i per la raó.

És evident que gran part del problema rau en la mentalitat eminentment masculina que ha estat, arreu del món, la generadora de la història i la cultura públiques. El desenvolupament del cristianisme no se n'escapa. A dia d'avui, pocs s'atrevirien ja a sostenir explícitament -pel que té d'intel·lectualment tosc- que Déu és masculí. Ara bé, sí que es pot detectar una noció implícita i molt subtil que situa Déu més a prop de l'home i que considera allò femení com un afegit, i la seva relació amb el transcendent, com un favor. En el fons, la teologia dominant té una mica d'allò que denunciava el filòsof grec Xenòfanes de Colofó al segle VI aC: 'Si els bous, els cavalls i els lleons tinguessin mans i fossin capaços de pintar amb elles i de fer figures com els homes, els cavalls dibuixarien les imatges dels déus semblants a les dels cavalls i els bous semblants a les dels bous i farien els seus cossos tal com cada un té el seu'. Si ha dominat l'home, ha dominat la teologia de l'home i per a l'home, no essent aquesta un fruit de la voluntat de Déu, sinó un aspecte sociològic ben comprensible dins el teixit d'una història de discriminació general de la dona. Un Déu que mira el gènere per determinar missions té trets sospitosament humans, massa humans. És el que voldria anomenar el Déu de les minúcies, una imatge del transcendent tan summament detallada i ocupada en banalitats que acaba per entrar en contradicció amb la universalitat del missatge evangèlic, i acaba per convertir el cristianisme en un gran sistema de burocràcia espiritual. I em pregunto si no és en accentuar les pràctiques humanitzadores en comptes del dogma pel dogma on es troba la diferència entre religió i idolatria.

Al meu entendre, una de les grans ingenuïtats de qualsevol ortodòxia és creure que l'enteniment de l'ésser humà està fet per copsar a la perfecció tots els fenòmens de la realitat. En el cas d'una ortodòxia religiosa, això implica conèixer de manera impecable la naturalesa i voluntat de Déu. Aquesta és una actitud arrogant, però sobretot naïf. És urgent superar els implícits masculins i promoure una experiència del cristianisme que sigui profunda, equilibrada i lliure de condescendència i falsos elogis cap a les dones. Deia Joan Pau II a la Ordinatio Sacerdotalis que 'el fet que (Maria) no rebés la missió pròpia dels Apòstols ni el sacerdoci ministerial, mostra clarament que la no admissió de les dones a l’ordenació sacerdotal no pot significar una menor dignitat ni una discriminació cap a elles [...] la Santa Mare Església fa vots perquè les dones cristianes prenguin plena consciència de la grandesa de la seva missió'. Ja fa temps que aquest adagi no acaba de quallar, i revela en el fons aquell laberint argumentatiu típicament eclesiàstic que acaba fent, de la marginació i la necessitat, una virtut. I hom no pot evitar de pensar que l'experiència de Déu que deuen tenir aquests individus deu ser o bé molt pobra o bé molt condicionada. Una dona, de la mateixa manera que un home, no estableix una relació amb Déu en tant que dona, ni Déu se li fa present de manera que es posi de manifest aquest fet. Tot ignorant això, els homes de l'Església oficial continuen divagant, fent de la feminitat un compendi de qualitats i virtuts tronades que és essencialment estrany a ulls de Déu. Afirmar que en el si de l'Església la dona és considerada igual en dignitat és un insult a la intel·ligència.

Recordo els convenients elogis de Benet XVI a l'arrelament grec del nostre cristianisme, en front d'altres tradicions religioses que no han gaudit, per bé o per mal, d'aquest sedàs de racionalitat clàssica. I no entenc com aquest mateix cristianisme ha pogut generar raonaments que difícilment compleixen el criteri racional grec, abanderat pels principis clàssics de la lògica. Si d'ésser dona o sacerdot en fem una dicotomia absoluta, de sobte es genera l'anomenat terç exclòs (el tertium non datur): què passa amb els homes que no volen ser sacerdots? Aquests sí que són pares dels seus fills?

L'arquebisbe comentava a l'entrevista que l'Església és com un arbre que dóna fruits. Efectivament, en dóna molts, molt diversos, i molts d'ells, extraordinaris. Però si és així és també perquè molts laics s'han pres la llibertat d'interpretar a la seva manera la missió del cristià en el món. Lluny de distincions de gènere, orientació sexual o situació civil, porten a terme una gran tasca social i de testimoniatge que massa sovint es viu malgrat l'Església, i no gràcies a ella. Tal vegada des del món hermètic de la jerarquia no es percep la dificultat que implica ser cristià en societat, i haver de justificar aquesta identitat després de declaracions i esdeveniments públics que ens tenen acostumats a la vergonya aliena. No sé si una Església insensible als signes dels temps en el fons no haurà ben merescut com a interlocutors els intel·lectuals de l'ateisme mediocre, que encara ens ofereixen amb aires alliberadors les crítiques vuitcentistes al fet religiós.

Brilla la veritat?

En ambients progressistes d’Església es porta molt el criticisme (gràcies a Déu), la comunitat de gresca i les metàfores (la llum del món, la sal de la vida etc). Tot va com una seda perquè som experts en convivència i, en general, en no envair l’espai de l’altre. Ara bé, quan es necessita saber alguna cosa una mica més substancial, hem de cridar al jesuïta de torn. Dic jesuïta perquè és el meu cas. Aquesta situació em comença a incomodar una mica. No per part del membre de l’staff eclesiàstic, sinó per part de la comunitat de laics, ben acomodada en el seu rol de germans petits, almenys pel que fa a la feina intel·lectual. Aquesta situació perpetua la casposa distinció de dignitats entre cristians. Fa unes setmanes, a l’article sobre les JMJ, comentava la importància d’interessar-se per la pròpia tradició i per la teologia cristiana. Partint de la base que això no és un imperatiu bíblic, sinó circumstancial. L’Evangeli no vol generar intel·lectuals, sinó homes i dones pels altres. Ara bé, el desenvolupament històric de l’Església i la situació actual del Cristianisme fan necessari un cert coneixement. Per parlar de cara a la societat laica sense semblar una tragicomèdia medieval i, sobretot, per parlar de cara a altres sectors de l’Església amb llenguatge actual i potent.  

Em preocupa la degradació de la intel·lectualitat, el fet que molt pocs semblen trobar plaer en el coneixement. Suposo que perquè és una feina lenta i monòtona, i perquè qui vol tenir-ho tot al cap existint el Google. I qui vol fer lectures de teologia, si ja ho diuen que el més tontet dels jesuïtes es veu que fa rellotges. Però el problema, al meu entendre, es troba en un pressupòsit ben arrelat: que la veritat brilla per si mateixa. En altres paraules: que tenint la raó es tindrà la victòria. Això és fals. I no podem anar per la vida amb aquesta ingenuïtat, perquè mentre no arriba l’escaton, més val anar fent feina. A veure si al final no tindrem la veritat i a més quedarem com uns ineptes.

Hom ha de creure en la seva opció, la qüestió és que si només ens preocupem de la llum i la sal del món, tenim moltes possibilitats de fer el ridícul en algun moment. Els laics hauríem de deixar de fer nostres les argumentacions emocionals, i emprendre també les racionals, que massa sovint deleguem amb l’admiració dels germans petits cap als grans. Si no coneixem una mica a fons allò que ens identifica, gairebé res no ens diferencia d’aquells que percebem com els pobrets amargats de l’altre extrem, als que sovint critiquem per repetir allò que han escoltat sense saber argumentar-ho lúcidament. Em pertorba allò que defensen, però encara més el fet que ho repeteixin sense pensar. És el fenomen antiil·lustrat de la repetició d’ideologies allò que més incomoda. I nosaltres què? Amb el Concili Vaticà II vivim de renda. Convençuts de que la veritat està aquí, i no allà, continuem repetint. I què si el que repetim resulta que és la veritat? La filosofia m’ha ensenyat que hom pot adquirir coneixement vertader per accident, però allò que fa que sigui coneixement és estar-ne justificat.*

No tothom ha de ser un intel·lectual. Però potser cal canviar certes actituds pròpies dels laics. Perquè em fa una mica de por que ens colin un i altre cop la clàssica fal·làcia –típicament eclesiàstica- que fa de la marginació o la necessitat, una virtut. I ens diran que la missió dels laics és un altra, igualment elevada i meravellosa! Recordo aquell fragment de la Ordinatio Sacerdotalis de Joan Pau II, en que ens diu que tan excelsa era Maria que el fet que no rebés la missió pròpia dels Apòstols ni el sacerdoci ministerial, mostra clarament que la no admissió de les dones a l’ordenació sacerdotal no pot significar una menor dignitat ni una discriminació cap a elles [...] la Santa Mare Església fa vots perquè les dones cristianes prenguin plena consciència de la grandesa de la seva missió (O.S.3). Repeteixo, tenir la raó no implica tenir la victòria.

*Deixo de banda Gettier. No és el moment.

L'acudit del pare Marquès

De tant en tant em ve al cap un acudit que ens va explicar un dia el P. Andreu Marquès a la classe de filosofia del llenguatge. En aquell moment em va sobtar que aquesta assignatura la donés un sacerdot. Te'ls imagines fent la medieval o l'antropologia amb un manual d'Eunsa, però no amb el Language, truth and logic d'Ayer. El pare Marquès és un savi simpàtic. A classe em resultava enormement lúcid. Davant un auditori més aviat poc disposat a qualsevol heterodòxia, ell, gairebé octogenari, explicava amb un somriure els dubtes de fe que li havia generat la lectura de Bultmann. I reprenia la lliçó, de vegades amb aquell punt de condescendència que les dones hem de suportar dels homes d'església. Per l'edat, a ell li perdono. Aquí ve l'acudit. I qui tingui orelles, que escolti. Va més a fons del que sembla...

Sabríeu dir-me quina és la diferència entre un filòsof i un teòleg? 

Un filòsof és un individu que, en un túnel negre, totalment fosc i sense sortida, busca un gat negre i mut que no hi és. Un teòleg és un individu que, en un túnel negre, totalment fosc i sense sortida, busca un gat negre i mut que no hi és. Ara bé, el teòleg el troba.

Problemes

Crec que només cal anar una mica a fons per descobrir que allò que planteja un problema seriós per la fe és la reducció última a dues opcions: Déu o el no-res. És clar que qualsevol contingència eclesial o qualsevol minúcia teològica no representen el problema. Que més voldria jo que tenir com a únic maldecap decidir si Crist és una persona amb dues naturaleses, si Maria és verge o dona jove, o si l'Església aguanta amb pinces un tros de l'imperi romà. Si allà a la vida eterna descobreixes que en comptes de tres persones, n'hi ha vuit, doncs alegra't, que más vale el infierno que la nada, que deia don Miguel de Unamuno. El que vull dir és que tot plegat és lletra petita que se supedita als problemes metafísics. I quina sort tenen aquells que, havent-los superat amb escreix, dediquen l'existència a barallar-se pels apèndixs.

En primer lloc, trobo amb contundència l'aporia del mal. Em refereixo a analitzar metafísicament el cristianisme per descobrir que el mal és la seva condició de possibilitat. Que sense febles no hi ha cristià, sense opressors no hi ha Evangeli. És aleshores el mal present de manera constitutiva en el món, com a part intrínseca de la seva estructura ontològica? Segons aquesta conclusió, Déu l'hauria dipositat i el cristià hauria de donar gràcies a la barbàrie, perquè com més grossa sigui, més pot excercir de cristià. Què seríem en un món des de sempre bo? Simples individus, ni cristians ni no cristians, sense revelació, sense Evangeli. Tampoc l'hauríem necessitat. Així doncs, compte quan afirmem l'universalitat o la necessarietat del cristianisme, perquè sembla que en el fons és fill d'una gran contingència.

En segon lloc, topo amb un obstacle posterior: la conceptualització. No sé si per algunes persones, el fet de dependre d'uns conceptes tradicionalment establerts, pot esdevenir un problema a l'hora de creure (i pregar). El dalt, el baix, la relació vertical, el Pare, el transcendent personal. Tot plegat se'm presenta com un eteri edifici burocràtic i alhora afectiu, tan ben definit que no deixa marge per sentir res fora d'aquestes categories. Les categories -ja ens ho ensenyava Kant- són una mena de sistema de coordenades, condició de possibilitat de qualsevol fenomen. 

Molt em temo que el cristianisme peca de categorització. I la més greu de totes em sembla que és la de Déu com a cosa. Una cosa amb la mateixa entitat que les coses que coneixem, una cosa que es pot posar al costat d'altres coses: un arbre, un Déu, un planeta. El cristianisme no és intel·ligible si perpetua discursos que directament o indirectament propicien l'arrelament mental d'aquest concepte. Això va més lluny de la imago Dei, doncs no es tracta de decidir si Déu castiga o estima. Per això dic intel·ligible, i no coherent o amb sentit. Prenc l'exemple de la cosificació (el fer-se cosa) de Déu perquè em sembla escandalós i interessant pel que té de subtil. Però n'hi ha d'altres, com el tossut pseudopoliteísme en que es converteix el cristianisme quan perd el sentit de la figura del sant com a referent vital i el bateja com a intercessor. També em dol que xoqui amb aquesta intel·ligibilitat el Déu Pare, que el mateix Jesús ens presenta amb naturalitat. No puc concebre Déu Pare, com tampoc puc concebre Déu Mare. Bé, de fet si que el puc concebre, i aquest és el problema. Que sospitós es torna tot quan és tan definit i ben adequat a l'enteniment humà.

Això em porta al tercer problema, la ingenuïtat de la que ja ens despertava l'escèptic Gòrgias al segle V aC: Res no és, si fos no ho podríem comprendre, i si ho comprenguessim no ho podríem comunicar. La segona afirmació es refereix al que serà un dels grans problemes de la Modernitat: la inexistència d'una adequació entre enteniment i cosa. Les coses en sí mateixes no estan fetes perquè l'home les percebi. L'home les percep d'una determinada manera, que és la manera humana. És aquesta la manera definitiva? Aquesta és una pregunta retòrica. Des de Hume, que despertava Kant del somni dogmàtic, que la qüestió és clara (a no ser que hom sigui un realista ingenu alimentat d'antropocentrisme). És per la refutació del realisme ingenu que em resulta inquietant una relació tan ben definida amb Déu. 

Això es complementa amb la tercera afirmació de Gòrgias, que es refereix a la limitació del llenguatge per expressar la realitat. El concepte mata una part d'allò que representa, perquè en comparació la realitat és desbordant. Això s'aplica al coneixement experiencial de la realitat. Si passem a parlar de Déu, les afirmacións són infintament més agosarades. En fi, almenys trobo un cert consol en descobrir que un dels grans, J.M.Diez Alegría, comença el seu controvertit Yo creo en la esperanza escrivint: “Cuando mi fe entró en crisis, estaba yo estudiando filosofía. La crisis se produjo precisamente al hilo de mi reflexión filosófica. Los problemas conexos con el criticismo kantiano [...] estuvieron a la base de mi crisis de entonces”. No sé si haurem pres el fruit de l'arbre del coneixement per acabar descobrint tràgicament que no podem saber res.

I el problema final, i més englobador, rau en la incapacitat de distingir un món en el que Déu existeix i un món en el que no. Fet que, en certa manera, fa que la vida humana pregui un to d'heroïcitat absoluta. Intueixo que l'home revoltat de Camus havia pres consciència d'aquest drama metafísic i humà. També ho copsà com ningú don Miguel de Unamuno, que ens exhortava: y si es la nada lo que nos está reservado, hagamos que esto sea una injusticia!

Prodigis

De vegades penso que les persones es divideixen principalment en dos grups: les que entenen la paràbola del fill pròdig i les que no. M'entristeix que hi hagi qui renega de l'actitud del pare. I se m'ocorre que el fet de no entendre-la potser es deu a dos motius: o bé ressentiment o bé supèrbia. Sobre el primer motiu no cal dir gaire. Nietzsche ja ho va dir tot i més. Quan hom s'esforça en alguna cosa, no per ella mateixa, sino per un motiu aliè,  és més o menys lògic que si d'altres l'aconsegueixen més fàcilment això es vegi com una injustícia. Aquesta actitud em sembla estúpida. 

Ara bé, quan dic supèrbia intento englobar també una certa ignorància i una certa vanitat. Molt propi del cristià d'aparences (més o menys en perill d'extinció perquè, de fet, l'aparença de ser cristià ja no és percebuda en general com una virtut). I em pregunto si aquests individus que no entenen la lògica del fill pròdig no seran, ells mateixos, uns fills pròdigs. Massa enamorats de la seva pròpia trajectòria vital com per percebre els seus errors i danys col·laterals. Hom tendeix a imaginar el fill pròdig massa contextualitzat, com un home jove ludòpata, bevedor, malgastador i promiscu. Però de fills pròdigs n'hi ha de molts tipus, i  a alguns costa més donar-los de nou la benvinguda. No sé si l'orgull de raça catòlic no ha creat més aviat fills pròdigs encoberts en comptes de pares de fills pròdigs.

Des del benestar material és fàcil anar pujant a poc a poc una mena de fals podi moral, en el fons molt vinculat a allò de l'ètica protestant i l'esperit del capitalisme que escrivia Weber. I sembla una lliçó moral per nens, però de vegades no veig molt clar que els adults haguem entès que el benestar (de qualsevol tipus) no és un premi a la virtut. I així hom dóna per descomptat que el punt de partida és ser el pare, i no el fill. Jo crec que ningú se salva de poder ser un fill pròdig, algú que ha ferit i ha estat acollit de nou. I més val que canviem els clams de justícia aritmètica (a cadascú el que li toca) per la humilitat, no fos cas que algun dia descobríssim amb vergonya el poc que mereixem i el molt que hem rebut.

Letargia

Es veu que l’emissió del programa El Convidat amb la Teresa Forcades ha causat un cert enrenou i ha contribuït a difondre una imatge serena de l’Església. Evidentment, no puc estar en desacord. El programa va ser correcte, seriós i amable. Diria que en definitiva va trobar un bon equilibri, especialment tenint en compte que els mitjans ens tenen més aviat acostumats a les notícies que mostren el cristianisme de l’espectacle i la vergonya aliena. L’entrevista va ser prou distesa, i va tractar ni més ni menys els temes que esperàvem que tractés. Allò que m’entristeix una mica és precisament aquesta sorpresa generalitzada, que no deixa de mostrar la ignorància supina en la que es troba gran part de la societat en la que vivim. No sé si per falta d’interès, si per ressentiment, si per prejudicis que fa massa mandra analitzar no fos cas que trobéssim alguna cosa interessant que ens despertés de la letargia pròpia dels idiotes morals.

Si la qüestió em revolta no és pas perquè em vulgui alçar de sobte com a defensora de l’Església. Encara no tinc molt clar si cal reformar-la, destruir-la o abandonar-se a l’absurd del Sísif feliç que cito tan sovint. Certament, l’última opció va guanyant terreny quan comences a estar farta de justificar-te davant uns i altres. I de sobte et trobes en allò que perceps com un terme mig de virtut aristotèlica, però no ho vols pensar ni dir perquè difícilment pot ser més pretensiós. La qüestió em revolta perquè em revolta una societat en la que alguns pseudointelectuals es jacten de la seva pròpia ignorància, que no tenen ni la decència de fer veure que no sabien que un fenomen cultural com el religiós és molt més complex del que sembla des de la superfície. Sí, felicitats, heu descobert que hi ha creients que rebutgen actituds de l’Església catòlica. I, atenció, perquè n’hi ha molts que no són tan políticament correctes, i te les diran de molt més grosses. El que dic és que si et sorprèn i t’emociona la Forcades, és que potser mai no has llegit Hans Küng, o no t’ha importat assistir a una conferència d’en Gonzalez Faus.

Però de què em sorprenc, si visc en una ciutat en la que les llibreries més importants tenen un prestatge de teologia i vuit d’autoajuda, i a Plató el trobes al costat de ciències ocultes. En canvi, i perdoneu ara pel meu despotisme il·lustrat que el temps ha de curar, es venen com xurros llibres que, en un intent de fer apologia de l’ateisme, farien riure o vomitar a Feuerbach i Nietzsche.