dimarts, 23 de març de 2010

La tabula rasa


Deia Aristòtil que tots venim al món com una tabula rasa. M'imagino una taula en la que no hi ha res escrit, i que, durant la vida anem omplint, de vegades de boniques cal·ligrafies, d'altres, d'esborranys, i tot sovint, de lletres més o menys mediocres que van resultant. Recordes com era ser una tabula rasa? Em pregunto (potser per aquell arrelat prejudici que els origens són sempre més purs i millors que els moments posteriors) si allò era l'autèntica plenitud. Una noció, però, ben curiosa de plenitud, més relacionada amb estar buit que ple. Una felicitat diferent, sens dubte, de la mà d'aquella transparència que en ocasions he volgut lloar, la transparència i la sinceritat del despertar al món i a l'existència. El despertar únic i intransferible que no es recolza ni presuposa altres teories apreses a consciència a les biblioteques. Cap paraula, i molt menys cap metafísica existencial pot descriure la meravella d'ésser una tabula rasa. Recordes?
.
* Fotografia: jo mateixa, amb poquets anys. El mussol filosòfic no té desperdici.


5 comentaris:

arantza ha dit...

genial la reflexió.
i més, si hi cap, la foto! ^^

Carme ha dit...

Anna! m'ha agradat molt la reflexió. Jo també penso a vegades en aquests estats de felicitat diferent... i també que estaria bé poder tornar a ser nen per uns moments!!! (tan de bo poguéssim recordar com era).

La foto és genial eh? jaajaj

Un petó!!!!!

Maria ha dit...

Frau! Com m'agradaria ser tàbula rasa, i tenir prou autoritat com per decidir des de ben petita què vull que entri a "casa meva" i què no. Segur que moltes de les coses que hem arribat a sentir aquests anys no entrarien ni que ens paguessin! ;)

I el Mussol... Sense paraules! ^^

Carme ha dit...

Per cert, Anna! quan he entrat en el teu blog, al veure la foto de la capçalera no he pogut estar-me de cantar una cançó internament: "it's raining men, Aleluya!"

Anna ha dit...

Molt xula la reflexió! Jo també he pensat moltes vegades en poder tornar a sentir com era la infància. Però si t'he de ser sincera ara crec que quan ets tan petit no ets tu mateix, sinó una prolongació dels teus pares, com si de sobte els hagués sortit una tercera cama. En canvi el meu ser, la puresa de qui sóc jo en última instància crec que la estic començant a trobar ara que tinc poder sobre la meva vida.
Ens veiem dimecres i bon inici de setmana!!!