diumenge, 14 de març de 2010

Qüestió d'aplicabilitat

No sé si aquest tema se sol tractar en lingüística, doncs no en sóc cap experta. Així que em limitaré a donar la meva opinió, esperant no fer cap terrabastall intel·lectual. Fa temps que penso en quelcom que se m’ha presentat a la ment com l’aplicabilitat de la metàfora i la comparació. Una metàfora opera una identificació anàloga entre realitats distintes, tot transferint les propietats d’una a l’altra per similaritats. La comparació no és tan agosarada, posa enmig la barrera del “com”, que sempre és menys violenta per l’enteniment. En la poesia tenen un paper imprescindible, però també en filosofia? També en ètica? I en la vida quotidiana? Tenen en aquests àmbits la mateixa validesa? Està clar que en la poesia podríem dir, que gairebé tot està permès, precisament pel seu propòsit no directament cognoscitiu, sinó de caràcter emotiu, en el sentit més elevat de la paraula. No estic en cap moment menystenint la poesia, cal que quedi clar, simplement intento traçar les seves fronteres, tal vegada de forma massa tòpica o maldestre. Però tornem al tema. La poesia té competències plenes per servir-se de símils des del moment que no pretén exposar sistemàticament una determinada veritat per la via racional.
.
Però la filosofia, tenint un objectiu diferent, també ha acceptat les metàfores i les comparacions. Em pregunto si això és lícit. Atenció, la meva pregunta no segueix l’estela del positivisme lògic i la filosofia analítica. No m’estic plantejant la desaparició de la metafísica i la reducció de la filosofia, d’una banda, a problemes de llenguatge i d’altra, a filosofia de la ciència. Em pregunto si és legítima la incorporació de metàfores al discurs filosòfic , això és, al discurs nodrit per la via racional, sigui metafísic, lingüístic, o com es vulgui. Intueixo que comparacions de tot tipus han anat introduint-se com si res, quan no t’ho esperes, dins argumentacions filosòfiques. El fet és que les realitats a comparar sempre venen d’esferes una mica diferents, detecto que sempre hi ha un salt -petit o més gran- de pla. El pla és allò que permet desenvolupar una discussió o realitzar una comparació lícita. Quan hi ha diferències de pla normalment sorgeixen desavinences insalvables en una conversa, doncs els interlocutors parteixen d’una pregunta inicial diferent, situada en plans distints. Doncs bé, m’imagino els objectes de metàfora i comparació en plans diferents, i dubto molt que el pont que s’estableix momentàniament entre ells només pot servir a motius emotius, sentimentals, en el millor dels sentits. Però l’argumentació racional no pot fer aquesta unió. Això és, que les metàfores i les comparacions tenen una aplicabilitat dubtosa, una correspondència qüestionable en territori filosòfic i ètic.
.
Sóc, de moment, molt aficionada a Descartes, però la seva metàfora de l’edifici en construcció, compleix el seu ideal hiperbòlic de certesa? I dic Descartes com exemple paradigmàtic, perquè la qüestió de l’edifici que cal reconstruir des del fonaments és molt utilitzada. Potser la metàfora convenç molt a nivell emotiu- i m’incloc- però fem l’esforç de separar-nos d’aquesta sensació. És possible comparar el procedir de l’enteniment i el contingut del coneixement a un edifici ben construït? Potser així plantejat, pensareu que em cal anar més a fons. Però ho penso des del més fons que puc i ontològicament és il·legítim. I ho fem contínuament. Tots som més cartesians del que voldríem. La filosofia és plena de comparacions i metàfores d’aquest tipus, també penso en l’escala de Wittgenstein, que tan gràfica és, però que, a nivell filosòfic no sé si dóna una diferència...
.
En un altre àmbit més quotidià trobem un cas més greu, en la meva opinió, d'aquest tipus d’intromissions. En la narrativa d’autoajuda n’hi ha centenars, i fins extrems inesperadament recargolats. La vida flueix com un riu? Què té a veure remotament un riu amb la meva vida? No tenen res en comú. Ets com un ou dur quan t’enfrontes als problemes? També, tristament, en l’àmbit religiós. Més que a la dogmàtica i certes parts de la teologia i les seves intromissions i peticions de principi, penso la literatura emocional que circula. Però d’això, com dirien els atenesos en aribar a un tema espinós, ja m’escoltareu un altre dia.

5 comentaris:

Elisenda ha dit...

Hola, Anna!

És un tema delicat aquest que planteges i jo tampoc voldria caure en l’error de reduir la filosofia a res que no li correspongui, però, si ens atenim a qüestions de gènere, possiblement la metàfora i la comparació (les figures retòriques en general, vaja) és cert que no serien pertinents en un discurs filosòfic. Tot i que tot és matisable. Llegeixo en el teu text dos temes, que es fonamenten al voltant del concepte de la sinceritat en el saber. Intentaré explicar-me :).


A. El text filosòfic
Els recursos retòrics no són lícits en el discurs filosòfic (pur, és clar) en tant que fonaments que volen donar raó d’alguna cosa. Això no obstant, jo (repeteixo: jo) no els condemnaria gens com a eina al servei del filòsof, tot fent-ne un consum responsable. Però això tu m’ho posaràs en dubte tot al•ludint a la pregunta que planteges a partir de Descartes: “la seva metàfora de l’edifici en construcció, compleix el seu ideal hiperbòlic de certesa?”. Suposo que, si aquesta que acabo d'explicar és l’opinió que defenso, és perquè (a) sóc filòloga i (b, i més important) he de dir que no sé respondre’t.

El que voldria dir, però, és que l’expressió per mitjà del llenguatge passa pel nostre coneixement del món. És a dir que qualsevol concepte, per concret o abstracte que sigui, ha de ser contrastat amb allò que ens hi uneix i que es mediatitza per mitjà del llenguatge: la nostra experiència amb el més immediat. La metàfora no és només un recurs retòric, sinó que constitueix molt sovint una eina al servei de la comunicació. I la filosofia és, després de pensament, comunicació. La metàfora, en els seus inicis i en la majoria de situacions actuals, no funciona a nivell emotiu, sinó que és l’instrument més funcional i eficaç de què disposa el llenguatge (a l'hora de fer-se entendre a si mateix i tot). Perquè el llenguatge es concep en el si de la nostra condició d’humans-comunicadors-en-aquest-nostre-entorn.

I, malgrat tot això, sóc una ferma defensora dels conceptes i les explicacions en el seu estat pur. Perquè és ben cert, ara sí, que els fonaments són aquí i no en la metàfora. Però suposo que no s'exclouen entre si i que, a més, s'enriqueixen quan es complementen.

Elisenda ha dit...

B. El text pseudofilosòfic: el cas dels gèneres que planteges a l’últim paràgraf.

Des del meu humil punt de vista, tot discurs és lícit mentre sigui vertader i sincer amb si mateix. És a dir, que només el filòsof pot escriure un discurs filosòfic, i la resta de mortals podem acostar-nos-hi des de la sinceritat (des de la sinceritat que suposa partir de la base que tot en aquell discurs és opinant, opinable i subjectiu, i que som lluny d’acostar-nos a qualsevol veritat absoluta –si és que aquest darrer tipus de coses existeixen). Els qui no som experts en filosofia ho fem molt sovint, això d’incloure metàfores al discurs. Potser massa (i m’hi incloc la primera) i, segurament, l’explicació és aquest mateix nostre caràcter de no experts, el qual ens condueix a servir-nos de determinats recursos per solucionar altres mancances.

Cada gènere té el seu què i tots són, d’una manera o altra, defensables. I, el que és més important, de gèneres purs n’existeixen ben pocs (caldria qualificar el discurs filosòfic com a tal?). Sovint, m’agafen ganes de qualificar amb una llista interminables de renecs qualsevol llibre d’autoajuda, però no puc fer-ho perquè, com a gènere interdisciplinari, és lícit i defensable. Què són, els llibres d’autoajuda? Psicologia, filosofia, literatura barates? No ho sé, però allò que diuen té, per a algú, una raó de ser. Personalment, no és només que no hi combregui, sinó que a més els condemno permanentment. Però aquí hi ha dues coses: (a) que per a algú són lícits, i (b) que per a aquest algú la metàfora té un sentit funcional, i això també és respectable. Crec que, d’una altra manera, podríem caure en l’error d’anul•lar-nos en el que seria un intent de reduir la nostra racionalitat a la matemàtica. (Sóc conscient que és precisament això el que has dit que no volies fer!).

Però, el que és més lícit de tot, és que, en qualsevol discurs, sigui de la disciplina que sigui, el seu autor mirarà de defensar (en el sentit de ‘fer intel•ligibles’) les seves idees amb els millors recursos de què disposi. L’expert en la matèria farà un discurs pur i impecable que ens podrem plantejar amb garanties d’èxit, l’amateur farà un discurs mixt d’on tan sols podrem extreure’n opinions amb un alt risc d’error (i és aquí, en el si del discurs mixt, on seran totalment lícites la metàfora i qualsevol altre tipus de recurs). I l’explicació de tot això rau molt possiblement, en aquest concepte de ‘pla’ de què has donat compte al text. Però, tot i així, tota forma de discurs és lícita si partim de la sinceritat.

Un altre tema ben diferent és si tot això és lícit moralment. Des del meu punt de vista, un gènere no és condemnable pel simple fet de no ser pur. Ho és, però, pel fet de ser poc sincer (cosa que crec que són, per exemple, els ja citats llibres d’autoajuda). Crec que tot passa per aquí, precisament perquè el discurs no és només una eina al servei de tothom, sinó fins i tot un dret (i, aquí, esdevé automàticament un deure en termes de consum responsable. I amb això ja tonaríem a remetre’ns al concepte de la sinceritat). La sinceritat.

Bé, després de tot això, no sé ni si m’he explicat, ni si et donaràs per resposta, ni si et convencerà la meva resposta, :).
Però m'encanten aquests temes teus, Anna! Una abraçada! :)

Anna ha dit...

Moltíiiisimes gràcies per les teves reflexions Elisenda! sento haver tardat en respodre't, ja et pots imaginar que la filosofia també et dona algun maldecap quan va per nota...

M'has donat idees i inspiracions, aixi que, d'entrada, gràcies. Estic molt d'acord amb moltes coses que dius, especialment amb el punt nuclear per valorar moralment un text, que és la seva sinceritat, interna i externa. Aquesta idea m'ha resultat molt il·luminadora.

Crec que m'he endinsat en un tema del qual es poden dir moltes coses diferents i ser totes veritat, i aquest és el seu petit problema, juntament amb la dificultat lingüsítica per expressar algunes intuïcions que tinc al cap. De vegades, com em passa a mi, falta una mica de rodatge per aconseguir que les idees que tenim al cap s'expressin amb la mateixa claredat quan les plasmem en un escrit. Jo estic en aquest procés.

No obstant això, crec que m'has entès molt bé. I això em motiva. El paper de la metàfora no és gens menyspreable. Però continua tenint la sensació que quan hom arriba a un cul de sac filosòfic, hi fa entrar la metàfora i aquesta apareix, com una màgica porta al final del carreró que no se sap ben bé on porta. En certa manera em resulta una miqueta com una petició de principi. Però el tema que més m'interessa és aquesta aplicabilitat. No crec que hi hagi una isomorfia perfecta entre llenguatge i món, i de vegades, i només de vegades, em sembla que un consum irresponsables- com tu apuntes- de la metàfora, obvia aquesta realitat. No hi ha una aplicabilitat plena entre el que una metàfora diu i el que cal fer o com és la realitat. En les controvertits llibres d'autoajuda, tinc la impressió que donen una píndola potent i metafòrica, aleshores tens una pujada brutal d'energia emotiva, perquè t'enganxa, t'impacta... i després, quan l'has de fer servir, no saps ben bé com gestionar-la, perquè la metàfora ve d'una mena de món ideal de situacions estàndard.

Sóc conscient també del seu paper com a gran comunicadora. Però sempre em queda la por quan sento una frase que comença "tal i com el riu..." " tal i com el mar" "tal i com l'àliga més poderosa..." i a continuació et planta un exemple de la teva vida diària. I amb això, com ja saps, es fan auntèntiques virgueries lingüístiques, que riute'n tu de la metafísica.

No sé si aquesta resposat ha estat molt encertada, seguiré pensant en tot el que m'has deixat escrit. una abraçada ben forta!!!

PD tinc pendent buscar-te allò de Kant!!!!!!!!! de moment, et recomano un manual bo de filosofia alemanya: el d'eusebi colomer "el pensamiento aleman de kant a heidegger". Vol. 1

Marinona ha dit...

Anna!! Me ha encantado tu entrada!!
Porque un día empecé a pensar qué pasaría si no pudieramos utilizar comparaciones con las cosas..!! pensé que ahora 1. tendría más vocabulario. 2. sabría pensar más. xD

Elisenda ha dit...

Pensaré en això de l'isomorfisme entre món i llenguatge! :). La metàfora és una eina -i, per tant, en cap cas una substituta-, però tinc la intuïció que l'analogia que pot establir-se entre la nostra experiència del món i la capacitat que tenim de transformar-la en expressió, en comunicació, és immensament forta. Això no obstant, a vegades em pregunto com de grans serien les esquerdes del llenguatge si tots plegats tinguéssim percepcions del món (ergo experiències emotives) absolutament divergents. En aquest cas, la complicació comunicativa transcendira la vessant més científica i quadrada del llenguatge (sense que una cosa hagi d'implicar l'altra). És ben cert que la metàfora, situada fora del seu context literari, és absolutament instrumentalista i es cobreix inevitablement de totes aquestes esquerdes, i sumem-hi encara aquesta senzillesa complexíssima (valgui l'oxímoron) de tota situació estàndard que pugui ser creada a partir de la metàfora...! Aquí la comunicació ha quedat estroncada, per descomptat.
Suposo que aquest és el problema de fons de tota extrapolació d'eines, tot i que això no és una explicació, i encara menys una justificació.

Jo també continuaré pensant-hi! Moolt bona Pasqua, Anna! :)