dimarts, 9 de febrer del 2010

Els problemes del mal

Com s'entén, des d'un punt de vista religiós, el món sense la presència del mal? La pregunta, d'entrada sembla paradoxal, perquè tota religió, a grans trets, és una aposta per un determinat bé, alhora que una fugida del mal.  És fins cert punt possible afirmar que hom desitja un món de bé, en el que no hi hagi sofriment, ni malaltia, ni injustícia, ni mort, en sentit ampli. Així doncs, la tasca de tota persona que anhela aquest bé serà treballar per aconseguir-lo, i aquest treball constituirà la seva talla moral. Això arribaria a implicar que en un món sense mal no és possible mesurar la vàlua moral d'una persona. És possible alhesores que el mal sigui llur condició sine qua non? És escandalós afirmar que hom ha d'estar agrait al mal perquè permet la desitjada demarcació entre baixesa i altura moral. Ens trobaríem en un capgirament del plantejament clàssic en inferir que el bé és l'absència de mal. 

Si tot plegat ja és de difícil pair, la cosa es complica en el cas del creient. El cristià, per exemple, confia en una creació que, si és obra de Déu, és essencialment bona. Déu només pot engendrar bé. El cristià diposita la fe en una constitució ontològica del món des del bé. I és l'egoísme, la hipocresia, la barbàrie de que són capaços els homes allò que introdueix el pecat, això és, el mal, tot pervertint la superfície del món, però no llur essència, que, per definició i convicció, és immutable. Però atenció, que tot plegat comença a posar-se en entredit. Jesús de Natzaret predicà amb la paraula i l'exemple la pràctica del bé, l'opció pels que sofreixen. Hauria tingut sentit un Jesús de Natzaret en un món sense  mal? Crec que no. Un món ideal suposa una determinada absència de Déu en la vida dels homes. En un món sense mal la presència de Déu queda diluïda. 

Observem-ho més concretament: té algun sentit la comesa neotestamentària d'un cristià si el món és bo? Sembla que el cristianisme depèn fonamentalment de la presència -i fins i tot el predomini- del mal. Partint d'un cristianisme de base, d'una teologia de l'alliberament, tot cristià té una comesa orientada a la transformació social, una missió ineludible i identificatòria d'entrega als que sofreixen. Ergo si ningú sofreix, el cristià no existeix. Això condueix a conclusions certament escandaloses, si més no, per tot esperit crític i/o sensible a aquesta concepció del món. El mal fa que el cristià es pugui anomenar cristià. El mal li permet afirmar-se com a tal. És aleshores remotament possible que el món no només sigui un mer escenari del mal, sinó que el contingui des de la seva mateixa constitució ontològica? Caldria donar gràcies al mal perquè permet la posada en acció dels valors evangèlics? Tot aquest seguit de conclusions no fan més que portar a la que les engloba totes, i també, per tant, la més dolorosa: el mal és un producte engendrat per Déu. 

Se sol dir que en els lloc més infernals, com per exemple, un camp de concentració, juntament amb la presència de la barbàrie més repugnant, es donen també les expressions més magnificents del bé. Homes que s'entregaven a la mort perquè d'altres poguessin viure... sublims manifestacions del Bé.  Però aquest Cel no necessita al seu torn de l'Infern per existir? Això, que quedi clar, no resta pas cap mèrit, més aviat l'augmenta, donada la creixent intuïció de que l'home ha estat condemnat a viure amb la presència del mal. La qüestió és més aviat de caire metafísic. No es pot entendre el món com a Creació i alhora suposar el mal intrínsec al món. Gairebé arribem, doncs, a l'absurd, oferta temptadora de Sísif, a la que, malgrat tot, encara em resisteixo. No sé fins quan.

7 comentaris:

Elisenda ha dit...

Si portés barret me’l trauria, Anna. Suposo que és molt bonic parlar del Déu enmig del ‘tots anem bé’… tan bonic com irreal. Crec que m’has produït una mica d’angoixa… d’aquella sana, però que no per això és menys certa; la contradicció que ens planteges a les últimes línies m’ha posat la pell de gallina. No sé si m’ho havia plantejat mai en aquests termes, però el que sí que veig més nítid és que mai ningú no m’ho havia dit tan clar. Potser és que som febles i alhora poderosos… i potser és que aquesta és la grandesa (però ara ja me n’estic anant per les branques, qui sap si en un intent de buscar consolació). Moltes gràcies, Anna! Les més sinceres :).

Carme ha dit...

Plas plas plas!!!

Marinona ha dit...

Ortín! Me encanta que hayas escrito sobre esto porque es algo que pienso muy a menudo... más simplificado, claro.. :)

Hay una lectura del evangelio que dice que todo lo malo que hay en el hombre le viene de dentro, nunca del Cielo. Supongo que debe ser lo que significa el "pecado original", que todo hombre, en principio, puede llegar a pecar. Precisamente porque en teoría Dios es uno y es eterno y bueno, sólo podía crear algo dividido, efímero y malo (podría crearlo todo excepto otra vez a sí mismo, no? Con lo cual, yo creo que sí, que el mal siempre va unido con el mundo, y el Cristiano siempre tiene sentido. Incluso si todos los países estuvieran en paz y no hubiera hambre, enfermedades, etc.. en un mundo ideal, siempre habría un "capullo" capaz de pecar (y hacerme llorar)

Esto es una teoría cómo podría haber 100 más, pero tu ya sabes que los que no somos filósofos hemos de posicionarnos porque eso de vivir en la incertidumbre no mola nada...

Carme ha dit...

Uala!!! per fi he aconseguit un momentet de tranquilitat per poder llegir aquest post que em cridava tant l'atenció.

Estic totalment d'acord amb tu: no pot haver bé sense mal, calor sense fred, alegria sense tristor... Jo també m'he preguntat moltes vegades d'on surt el mal, si és de l'home, si és de Déu. Tot i que tinc molta barreja de pensaments (en la tradició cristiana el mal es representa en el dimoni, que és un déu dolent i els homes són com plantes que ara es deixen bufar per un o per l'altre). A vegades penso que el mal en si ve per la nostra condició d'animals (perquè molts errors són causats per l'egoísme, la vanitat, la mandra, l'ambició, la violència... que crec que són més primitius i que es podries associar amb conductes de supervivència) i que des de que l'home "va començar a viure amb altres homes", la cultura s'ha encarregat de rebutjar per la supervivència de la societat.

Buf! no sé si m'he flipat massa... Estic veient que el dijous que pugui m'escaparé a una d'aquelles classes d'una filòsofa que m'han dit que estan tan i tan bé. ;)

Fins després!

Genisitu ha dit...

Hola Anna! T'escric un comentari! jeje..


Carme, estic d'acord amb el principi del què dius, però hi ha un moment (quan dius que el mal ens ve per la nostra condició d'animals) que crec que jo opino justament el contrari que tu..
Intueïxo que el nostre primer (i desencadenador d'altres pecats) pecat, va ser allunyar-nos de la nostra mare. Anomenada natura.

És com si un dia haguéssim deixat d'escoltar la veu sàvia que ens dirigia amb harmonia en un món on tot restava en equilibri, per començar a actuar de manera que només teníem en compte el nostre propi benefici, per "evolucionar" (cap a on?) pensant que podíem fer-ho millor que LA VEU, i que podíem ser capaços de dirigir el nostre propi destí . . .

La idea no estava malament,, ara, a la pràctica, hem estat capaços d'acceptar que "un gran poder conlleva una gran responsabilidad?"
O hem obviat tota existència fora de nosaltres mateixos?

No consideraria tan pecat la violència d'una mare truja que vol defensar els seus petits, com potser actuar fent mal als altres, éssent conscient del que estem fent, i potser a canvi d'obtenir petits luxes, totalment prescindibles, per més que no en tinguem la sensació


Que vagi molt bé aquest dimecres!!

;)

Anna Ortín ha dit...

Moltes gràcies pels comentaris! com us ho curreu! :)

tot el que diu em convenç molt... com diu L'Elisenda, vaig escriure aquesta entrada perquè és un tema, aquest, que em posa la pell de gallina, que m'afecta molt, i que no puc resoldre de cap manera racional... serà qüestió de fe?

Interessant la reflexió sobre l'animalitat! de vegades dir que l'home es comporta com un animal ofen molts animals, que maten per supervivència, no fan pas genocidis...

seguirem pensant...
per cert, avui les meves alumnes han donat mil voltes sobre el tema del mal, i m'han donat algunes idees... en seguim parlant!

joana mota ha dit...

Hola, Anna! M'ha agradat molt tot el que dius sobre el mal. La meva fe trontolla d'allò més quan el mal pràcticament s'apodera de les nostres vides. Ja em passaràs l'escrit quan ens veiem.
Mols petons,

Xesca