dilluns, 31 d’agost de 2009

Metafísica d'una obra d'art


"Monjo vora el mar" de Caspar Friedrich, és una obra que m'ha acompanyat i inspirat al llarg d'aquests quatre anys a la universitat. Vaig descobrir-la a segon de batxillerat, a classe d'art, i des d'aleshores, sempre que la contemplo, em suggereix idees i sentiments nous. Però si hi ha un pensament que sempre evoco amb aquest quadre és el metafísic. És una pintura senzilla, amb una figura apenes detallada, i crec que en aquesta aparent simplicitat rau la seva grandesa. L’obra se’m presenta, d’entrada, com una invitació a la contemplació silenciosa. A una contemplació que no és sinònim d’embadaliment o passivitat, sinó que és plena de significat. És la contemplació filosòfica, el silenci demanat per una realitat tan grandiosa que ens depassa. La filosofia no pren aquestes paraules tal i com ho faria la teologia, sinó que es refereix al misteri de l'ésser i el no-res.
.
Recordo a Heidegger, que deia que la raó última de l’existència de la ciència, això és, de la disciplina encarregada de l’estudi de l’ens, és precisament la patència del no-res. Si no hi hagués aquesta inquietant i radical contraposició entre la presència de l’ésser i la latència del no-res, l’ens no despertaria cap interès. Només perquè el no-res assetja pot interessar-nos l’ésser i l’ens. Que gratuït i estrany és l’ens! Podria dir per a sí el monjo a la vora del mar. Sembla que la metafísica, en tant que reflexió més sublim sobre l’ésser, és la condició de possibilitat -antropològica- de la ciència.
.
La pregunta per l’ésser i el no-res és la interrogació primigènia i inseparable de la nostra naturalesa. L’existència humana va lligada a la metafísica entesa no com una disciplina ni com un constructe d’elucubracions més o menys lògiques, sinó com l’esdeveniment nuclear i més fonamental de l’existència. El cel immens i l’oceà ennegrit i salvatge semblen ser en l’obra el lloc metafísic d’aquesta admiració primordial. Davant aquesta grandiosa naturalesa s’eleva i es manifesta l’ésser unit irrevocablement a l’inquietant no-res.
.
El monjo –és a dir, l’ésser humà- reafirma la seva contingència i petitesa però alhora manifesta la seva capacitat de transcendir l’ens. Només l’ésser humà capta la dicotomia metafísica entre l’ésser i el no-res, només l’ésser humà pot posar-se al lloc del monjo i, des de la serenitat infinita que també pot transmetre l’obra, enfrontar-se a allò que no és finit. Tal i com diria Heidegger, l’ésser humà és un Dasein, no tan sols és en el món com un ens qualsevol, sinó que hi és. El monjo se situa sol davant l’univers, davant el misteri de l’ésser. I suporta amb temprança aquest abisme paradoxal, el de la incapacitat d’imaginar el no-res i de comprendre la presència de l’ésser. I és que, com evitar que l’ànima no s’enterboleixi per la contingència davant l’ésser que es manifesta en aquesta naturalesa indiferent i indomable? El vertigen s’apodera de l’home en imaginar que el cel que s’expandeix infinit davant el monjo clama perquè hi ha ens i no el no-res?

3 comentaris:

Bixo vora el mar ha dit...

Quan un ens veu un bixo vora el mar d'Irlanda.. no li cal preguntar-se sobre la seva existencia, tan sols gaudir del paissatge meravellos... mim!

Jaumeta de Cal Salgaire ha dit...

No entenc res, però m'agrada!

Pere Monreal ha dit...

Una reflexió molt encertada, com totes les que fas. El "no-res" suposa un misteri que em depassa i em fascina alhora. gràcies!