dimecres, 12 d’agost de 2009

Convencionalismes

Fa uns dies que em pregunto pel tema de les convencions socials. No em refereixo a les lleis, que intenten, amb més o menys encert plasmar uns certs valors universals. Penso més aviat en les convencions del detall, de la vida quotidiana, del tracte i les relacions en societat. Algunes d'elles ens fan la vida més fàcil, ens permeten actuar amb rapidesa i efectivitat en moltes situacions. Però es clar, són només convencions, és a a dir, indicacions no necessàries (això és contingents) que són fruit d'un acord no escrit, producte normalment d'una justificada comoditat en algun moment de la història.
Veig el problema en que, sovint, aquest tipus d'indicacions pròpies d'unes circumstàncies concretes, s'immisceixen en la nostra vida com si res, sense adonar-nos-en, i amb pretensions pròpies de la més alta moral. M'ha semblat adequat anomenar aquesta situació "paradoxa de les convencions". I és que, sense convencions, la societat seria un caos, ho reconec, però amb elles, és molt difícil la transparència i l'autenticitat, qualitats que, en la meva opinió, dignifiquen i són pròpies de les persones. Ens trobem davant un ésser i una societat constradictoris en els seus termes? Una mena de diagnòstic freudià segons el qual l'ésser humà no té altra possibilitat per viure en pau que la de caure en un inevitable malestar cultural? La societat existeix només pagant el preu tan alt d'eliminar l'essència genuina de la persona? Aquí és on trobo la paradoxa (Ja avanço que no tinc pas solució, ni camins alternatius. Potser hauré d'acontentar-me amb la mediocre tasca de diagnosticar problemes socials, que tan de moda està ara entre els intel·lectuals...)
Sospito que les convencions ens allunyen de la veritat amb massa freqüència, i en els pitjors casos són gèrmen de l'etnocentrisme més quisquillós (alguna cosa com un classocentrisme o familiocentrisme) segons el qual només es poden fer les coses d'una única manera (manar, resar, ballar, parlar, i dinar i sopar també!). Quelcom tan innocent com unes convencions que fa massa temps que hi són perden el significat, construeixen un mur entre el jo i els altres, perquè cobreixen la interacció social d'un vel de fòrmules i associacions d'idees. I la interacció amb els que són diferents de nosaltres, de prejudicis. M'atreviria a dir que creen problemes on no n'hi havia, tot fent dels homes i les dones uns "éssers a l'expectativa". És a dir, que basen la satisfacció de les seves relacions i encontres socials en el seguiment que s'ha fet de les convencions. Persones que "esperen" sempre quelcom (absolutament previst i pre-jutjat) de l'altre. No m'estranya gaire, doncs, que alguns diguin que allò que defineix la nostra societat és la insatisfacció.

7 comentaris:

Marinona ha dit...

Diría que el 99% de las cosas que hacemos son por convención, pero me tendrías que ver cuando estoy en el 1% restante... ;)


De todas formas creo que los convencionalismos ayudan a edificarse y esto ayuda a ser más libre.

Parcela ha dit...

¡Uff los convencionalismos!, pues no tienen enjundia ni nada. A veces son pequeñas "reglas" que nos facilitan la vida; otras son corazas que no nos dejan crecer; a veces son magníficas soluciones a las que se ha llegado por una lenta decantación social de siglos; otras son prevenciones con las que intentamos defendernos de los que , por lo que sea, no son de nuestra "tribu",; en momentos pueden ser la plasmación de los ataques de los otros a nuestra espontaneidad, etc,etc. Pero la cosa tiene su gracia, pues muchas veces cuando renunciamos o atacamos las convenciones estamos proniendo o imponiendo otras que tienen los mismos o peores efectos que las anteriores. En fin, que si las convenciones ayudan al entendimiento con los demás, si son una muestra o camino de respeto hacia el otro, si no son impuestas sino propuestas y acordadas, te dan un respiro porque te facilitan la vida, auque sea a costa de una cierta pérdida de libertad. Porque eso de la libertad también es una convención ¿o no?

Joaquina ha dit...

Muy bien todo!!! tu reflexión, los comentarios... no tengo nada más que añadir! ;-)

Anna ha dit...

gracias por las reflexiones :)

Señor parcela creo que podrías hacer tu tb un blog filosófico!

Elisenda ha dit...

Hola Anna!
L'estiu molt bé, molt molt intens... :D. Espero que el teu també hagi estat de genial cap amunt! :D

Punt i a part. "(...)que basen la satisfacció de les seves relacions i encontres socials en el seguiment que s'ha fet de les convencions". Sí, és això; a vegades actuem com si fóssim màquines prèviament programades... Em sembla que acabes de posar nom a una mena d'experiència o sensació rutinària que fa un temps que m'incomoda, però que potser ni jo mateixa acabava d'entendre... Així que no puc fer més que donar-te les gràcies per aquestes paraules! :)

Un petó, Anna! (I fins been aviat :D).

dErsu_ ha dit...

Existeix, la veritat?

Anna ha dit...

Elisenda! gracies per l'empatia! :) a mi tb m'incomoda aquesta "programació", ens resta llibertat oi? Ara em passaré pel teu blog poetessa^^

dErsu, una gran qüestió. Si més no, les veritats de fet existeixen, i les convencions hi interfereixen. La Veritat, jo em decanto a pensar que si, que totes les coses tenen la seva veritat, una essencialitat inviolable, que només es deixa veure de vegades, com la metàfora de la llum del llampec que, si no recordo malament, narra Heidegger. De moment (doncs no puc assegurar que sigui per sempre) m'apunto a una mena d'aletheia contemporània :)