dissabte, 14 de febrer del 2009

Trencar una llança pel XXI

Fa un temps vaig fer ja una entrada sobre la Postmodernitat, però es que dóna per tant... i de moment no he canviat d'opinió. I és que aquesta es l'època que tothom critica però que ningú canviaria per una altra. Curiosa paradoxa. Estic d'acord en afirmar que estem a una certa intempèrie, en el sentit de que els nostres anhels existencials no canvien però de sobte no tenim conceptes per manjera-los. Ens fa mal alguna cosa però no sabem ni què ni com curar-ho. El rebuig del dolor en la societat contemporània hi té molt a veure. Veig en això una reacció bastant lògica després d'altres èpoques de repressió de tot tipus de plaers, però crec que en aquesta resposta no s'ha sabut distingir entre una cultura d'exaltació del tràgic fins a l'absurd i el vertader dolor que, de tant en tant, s'introdueix en les nostres vides.

Tal vegada aquesta seria l'època idònia per detectar un veritable dolor (en una cultura en la que es vol anul·lar el plaer tampoc es pot ben bé discernir el dolor arbitrari del dolor vertaderament important), però crec que en determinats àmbits anem mal encaminats. Detectar, de sobte, que en la nostra vida s'està introduint quelcom tràgic que ens angoixa ens fa sentir culpables: "jo no sé viure la vida!", diu l'individu contemporani quan sent el dolor. Doncs el dolor és humà, i sentir-lo quan correspon ser sentit és signe d'aquesta humanitat. Crec que hem d'intentar plenar la nostra vida de tot allò que ens fa feliços, que ens produeix plaer, alegria... defugint les actituds (allò que podem controlar!) tristes, malhumorades, malenconioses... però això no vol dir defugir la magnitud dels fets desagradables que, sense el nostre consentiment, ens fereixen.

Aquesta és una de les crítiques que jo puc adreçar al que s'anomena postmodernitat, però tampoc en tinc una llarga llista. Sovint se li retreu a aquesta època la voluntat d'aniquilar tota tradició i religiositat. En primer lloc, com a dona, no m'importa gens abandonar un bon percentatge d'aquesta tradició que, en tants dels seus àmbits, està plagada de masclisme. La postmodernitat ve acompanyada per primer cop del reconeixement intel·lectual de la dona, tot i que continua perpetuant-se, malgrat tot, la seva cosificació (Un fet que no considero exclusivament postmodern, sinó present en tota la història i difós ara per mitjans de comunicació). Aquest és precisament un aspecte que reivindico: al segle XXI no hem inventat la sopa d'all. Simplement tenim formes més subtils de vegades i més despampanants d'altres (mass media) de mostrar la barreja de grandesa i misèria que som els humans des de sempre.

Com deia, la religiositat també sembla veure's afectada. És cert que hi ha una acceptació limitada del que representa ser, per exemple, cristià. Però en certa manera penso que ja va bé que la societat deixi clar qui mana, i que no volem més tutel·les morals que res tenen a veure amb un estil de vida (si està acompanyat de fe, molt millor!) que va néixer amb la figura de Jesús de Natzaret. I fins i tot penso que potser aquesta és també l'època en que la comunitat eclesial ha de trobar el seu lloc de nou a la catacomba, en la petita comunitat, a les antípodes del poder i a les antípodes d'una pretesa institució que conserva la moralitat.
Per mi, com per molts, la postmodernitat és allí on hem nascut, on hem crescut i on tenim totes les nostres esperances i somnis. Perquè no podem veure tot allò de sincer i brillant que té el que nosaltres sentim com el nostre moment en la història?

divendres, 26 de desembre del 2008

Això va per Tu

Recordo unes paraules del pare Sunyol a la missa del Gall: "això va per Tu". Doncs sí, la missa del Gall, els sopars, els dinars, la sopa de galets, els torrons, el cava, els avets, els regals, les llums... també els petons i les abraçades... tot això va per Tu. Potser no és el que voldries, o el que hauries volgut, o directament no és el que vols de cap manera! O potser també t'has acostumat, com tots nosaltres, a veure'ns fent aquest tipus de coses per recordar-te. Potser, fins i tot has vist recordatoris molt pitjors en un dia qualsevol, i el Nadal et sembla més o menys bé. Així som nosaltres, capaços de bondat i de misèria. Ja ens coneixes. Això no vol dir que cadascú a la seva manera no intenti viure el Nadal amb sentit, o l'intenti viure cada any una mica millor, més a prop teu. Però jo crec una cosa, i és que els torrons, els regals i les llums no desapareixeran. Perquè és la nostra manera de fer-ho. I el sentit que jo li trobo a tot això és que va per Tu. Si, és clar que no tothom ho fa pensant en Tu. Però aquesta festa porta a moltes cases sentiments desconeguts durant la resta de l'any, encara que siguin acompanyats d'un cava caríssim. I crec que això també té a veure amb Tu. Disculpa per totes aquestes parafernàlies, que no tenen res a veure amb aquella establia que adorem, però sobretot, ajuda'ns a no oblidar mai el Nadal, perquè en ell, sigui com sigui, hi ets Tu.

divendres, 5 de desembre del 2008

En Tomàs i les vies

Fa dos dilluns vaig trobar, aixi miraculosament, la utilitat de les 5 vies tomistes. La veritat és que la filosofia (teosofia...) de Sant Tomàs a mi no em convenç, tot i que tampoc puc dir que en sóc una experta. Em dóna la impressió de que el tomisme, això mateix, més aviat la filosofia derivada escolarment dels textos de Sant Tomàs, no constribueix a la coneixença de la realitat, sinó que es mou en un univers purament lògic en el que tot encaixa, però no en un univers real. Sí, sóc conscient de que Sant Tomàs introdueix la distinció esse-essentia i això demostra la seva consideració pels singulars, i no només els universals, però amb tot, li continuo veient la mancança. I en això reconec seguir el que és una moda entre la filosofia "progre", i és que no paeixo el tomisme :)
.
Dins el context medieval, Sant Tomàs proposa 5 vies per la demostració de l'existència de Déu que es configuren a partir dels clàssics conceptes i lògica escolàstica. Bàsicament, totes 5 tenen un punt de partida (un fet incontestable de la realitat), la inferència de la necessitat d'una causa d'aquest fet (res en la realitat és causa de sí mateix), en tercer lloc, la impossibilitat d'una regressió infinita de les causes, i per últim, una parada de la regressió en una causa primera incausada (Déu). Per exemple, la tercera via ens parla de la contingència dels éssers (poden perfectament no ser). El 1r pas és afirmar un fet de la realitat: les coses poden existir o no existir (són contingents). 2n pas: els éssers contingents no tenen el principi d'existència en sí mateixos, sempre existeixen en virtut d'una causa aliena (un altre ésser). 3r pas: no és possible retrocedir infinitament en la cadena d'éssers no necessaris. 4t: cal una causa primera l'existència de la qual sigui absolutament necessària: Déu.
.
Aquest procediment pertany, com he dit, a un context determinat. Per molt lògicament aplastant que sembli, està clar que "no convenç del tot", o tots els habitants del món creurien en Déu. Fa uns dies, però, a la sessió de catequesi, els nens van començar a formular la pregunta apocalíptica: i a Déu qui el va crear? passats un segons, no sé com encara, se'm va acudir començar a explicar que era impossible la regressió infinita. Per ells va ser una cosa com: imagina't que a Déu l'hagués creat un altre Déu, i a aquest un altre, i un altre i un altre i un altre i un altre... quin embolic oi? Déu és tan gran i bo que no necessita que un altre el creï! Total, que amb allò de l'embolic infinit van quedar bastant satisfets, per sorpresa meva, i fins i tot van riure, com si haguesssin formulat una pregunta tonta que ara veien clarament. No sé quan durarà aquest petit anestèsic, però m'acontento si fins final de curs no he d'enfrontar-me a preguntes d'aquesta magnitud... una pregunta tonta pensaven... si hi ha dies que em treu la son!

dimarts, 11 de novembre del 2008

ROCA

Hi ha dies que no tinc ganes de filosofar ni de dubtar de tot ni de replantejarme qüestions. Hi ha dies que només vull trobar el Sentit, la resposta, l'esperança. Només vull que Déu existeixi. Fa dos dies va morir, com molts sabeu, l'estimat "Roca", el pare Rocafiguera. Tot i que des que vaig acabar batxillerat ens hem vist només de tant en tant, no puc creure encara que no tornaré a parlar amb ell. De tot, de Déu, de filo, de la familia, de qualsevol cosa.
.
Ell va ser el que primer em va parlar de Kant, de Descartes, d'Aristòtil... i ho va fer de tal manera que mai més vaig poder deixar-los de banda. També ell va carregar amb el meu treball de recerca, que cap més professor veia molt clar. Per poder entendre què volia dir jo amb allò de la "mitologia cristiana dins l'obra de Tolkien" en Roca va llegir-se el Senyor dels Anells, tot confessant-me alhora que no li estava agradant i que preferia les pel·lícules...
.
I em fa por que arribi el dia de Pasqua, dia en que sempre ens trobàvem a l'altell de la parròquia per menjar un tros de mona. Des que el vaig conèixer que he sentit aquest efecte que tots coneixem, "l'efecte Roca", que feia que el busqués entre la multitud de gent aplegada a Sant Ignasi per saludar-lo, riure amb ell i parlar de les últimes coses que havia donat a la facultat. Em fa por el fet que aquest any ja no el trobaré.
.
Tot i que sé del cert que ell ho entenia tot, hauria volgut agrair-li tot el que m'ha donat. Gràcies gràcies gràcies gràcies Roca! En dies com aquests desitjo enfortir-me en la fe, vull creure que Déu existeix i que sigui com sigui, tots aquells que ja t'enyorem et retrobarem de nou.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Afany de novetats

Deia Heidegger que alguns dels signes de la vida poc autèntica són la xerrameca (el parlar per parlar, per plenar els silencis), l'ambigüitat i l'afany de novetats. Em vull fixar en aquest últim, en l'obsessió per donar o trobar a cada moment una cosa nova que superi o rebati l'anterior. Això donaria per una reflexió entorn del fenomen de la immediatesa contemporànea i la formació d'una mentalitat que vol les coses (de tot tipus: menjar, amor, oci...) immediatament, eficaçment i innovadorament. Però no vull anar per aquí.

Tot estudiant de "lletres" sap que té davant seu un oceà que és inabastable completament: la totalitat del pensament, la història i la cultura. Jo puc parlar des del camp de la filosofia. Pot arribar a ser angoixant pensar que una ha de conèixer tot aquest oceà d'idees i esdeveniments "inaïllables" per tal de ser un bon professional de la matèria. Aristòtil no s'entén sense Plató, Sant Tomàs no s'entén sense Aristòtil, Descartes no s'entén sense Sant Tomàs, ni Kant sense Hume, ni Stein sense Heidegger... Però el pitjor de tot és que per ser "algú" no tan sols has de saber-ho tot, sinó que després has de dir alguna cosa nova sobre el que sigui.

Recordo que un professor va dir rotundament en una classe que haviem de llegir i aprendre bé tot abans de dir alguna cosa nostra, no fos cas que estiguessim repetint en paraules pròpies una cèlebre o no tan cèlebre idea d'un filòsof anterior. Doncs no hi estic d'acord. La filosofia no avança en línea recta sense retorn, sinó més aviat d'una manera circular (en el sentit d'envoltar les qüestions per adreçar-se a elles poc a poc i des de moltes perspectives) o de manera helicoïdal, és a dir, en un progrés que al mateix temps inclou una certa repetició o reformulació de les qüestions. Crec que aquest afany de novetats estrictes mata l'esperit filosòfic. No em refereixo només a les classes o els llibres, o la carrera en sí, sinó a la inquietud filosòfica que cadascú viu.

L'amor a la saviesa -la filosofia- cau en una contradicció en els termes si fa callar les inquietuds humanes (i en tant que humanes, repetitives al llarg de la història!) en favor d'una selecció de novetats que té ressons de rancis arguments d'autoritat. Evidentment, no és moment d'escriure un Discurs del Mètode o una Crítica de la Raó Pura, però sí de formular a la nostra manera els problemes filosòfics que ens afecten. Crec que el que ha estat dit no té menys valor que el que encara hem de dir per un mer factor cronòlogic, segons el qual el que primer ho diu té la patent. La filosofia no és una cursa, sinó l'eina de reflexió d'allò que més ens inquieta, i aquesta vivència, juntament amb una reflexió honesta, són raons suficients per expressar de nou, i d'una manera ansolutament personal, el que fou dit en el passat.

divendres, 10 d’octubre del 2008

Nou curs al Casal

Dimecres passat, inauguració de curs al Casal Loiola! per fi ha arribat el dia! Gràcies pels vostres somriures, per la vostra alegria constant, per la vostra entrega, i la vostra humilitat, i per totes les coses que he après de vosaltres. Entrar al casal i sentir que sóc peça que encaixa... aquest serà un altre gran any al costat dels ulians. Endavant!

dijous, 25 de setembre del 2008

La tortuga

Ahir a la tarda -aprofitant dia de festa a la facultat per la festa de la Mercè a Barcelona- vaig anar amb la meva germana al teatre. Vam veure La Tortuga de Darwin, i ens va encantar. En la meva opinió és una gran obra, amb una gran actriu com a protagonista (crec que després d'això Carmen Machi s'ha redimit eternament de l'apocalíptica, absurda, generadora-de-vergonya-aliena Aída). A part d'això, l'obra tracta d'una tortuga que fa 200 anys Darwin va trobar a les Galàpagos, i que ha viscut els dos últims segles i s'ha cansat bastant de l'estupidesa humana. El curiós és que la seva evolució ha estat extraodinària, ha adquirit la posició erèctil, la parla i el pensament. L'obra -que té un humor molt afinat, crec jo- és un repàs històric del que- en teoria- és l'ésser més evolucionat del món: l'home. La pobra tortuga manté encara la innocènica per narrar un món desfet després de dues guerres mundials i altres catàstrofes humanes.
.
El fet és que l'obra et fa sortir del teatre amb el cap bullint de preguntes existencials. No em vull allargar massa, però el primer que vaig pensar va ser en la polèmica típica i tòpica entre creacionisme i evolucionisme. En algun moment de l'obra em va semblar que aquestes dues opcions es presentaven com absolutament contràries: una nega l'existència de l'altra. Sens dubte, la tradicional tesi creacionista no s'aguanta per enlloc, allò de que Déu va crear les espècies tal i com són ara és un atreviment de la ignorància humana que s'ha de contextualitzar, evidentment. A nivell superficial (jo no sóc científica) es pot dir que "L'origen de les espècies" de Darwin i els posteriors descobriments a que va obrir la porta aquesta obra són una contribució empírica importantíssima, però no ens trobem en cap cas davant una dicotomia evolucionisme=ateisme/ creacionisme=obligatori pel creient. La fe té altres veritables hàndicaps, com per exemple el sofriment dels innocents (el problema del mal), com per entrebancar-se ara en afirmar que venim d'altres formes de vida que han evolucionat. No crec que això generi contradiccions insalvables pel creient (si deixem ortodòxia a part, és clar).

Definitivament, les tortugues semblen ser l'origen de reflexions filosòfiques molt fecundes (recordo la tortuga i Aquil·les, segons Zenó), i vaig sortir del teatre amb aquell vèrtig existencial que et fa veure la realitat una mica borrosa. El que jo em plantejo, el que no em resol l'evolucionisme, és una qüestió fonamental que va més enllà d'afirmar -com fa aquest- que tot és atzar, supervivència o selecció natural. Tot pot ser atzar, pot no haver-hi Déu, però perquè hi ha ésser i no el no-res? La gran pregunta filosòfica. Jo m'apunto a la inquietud dels grecs, al turment de Heidegger: perquè podent haver-hi res, hi ha alguna cosa?