dissabte, 14 de febrer de 2009

Trencar una llança pel XXI

Fa un temps vaig fer ja una entrada sobre la Postmodernitat, però es que dóna per tant... i de moment no he canviat d'opinió. I és que aquesta es l'època que tothom critica però que ningú canviaria per una altra. Curiosa paradoxa. Estic d'acord en afirmar que estem a una certa intempèrie, en el sentit de que els nostres anhels existencials no canvien però de sobte no tenim conceptes per manjera-los. Ens fa mal alguna cosa però no sabem ni què ni com curar-ho. El rebuig del dolor en la societat contemporània hi té molt a veure. Veig en això una reacció bastant lògica després d'altres èpoques de repressió de tot tipus de plaers, però crec que en aquesta resposta no s'ha sabut distingir entre una cultura d'exaltació del tràgic fins a l'absurd i el vertader dolor que, de tant en tant, s'introdueix en les nostres vides.

Tal vegada aquesta seria l'època idònia per detectar un veritable dolor (en una cultura en la que es vol anul·lar el plaer tampoc es pot ben bé discernir el dolor arbitrari del dolor vertaderament important), però crec que en determinats àmbits anem mal encaminats. Detectar, de sobte, que en la nostra vida s'està introduint quelcom tràgic que ens angoixa ens fa sentir culpables: "jo no sé viure la vida!", diu l'individu contemporani quan sent el dolor. Doncs el dolor és humà, i sentir-lo quan correspon ser sentit és signe d'aquesta humanitat. Crec que hem d'intentar plenar la nostra vida de tot allò que ens fa feliços, que ens produeix plaer, alegria... defugint les actituds (allò que podem controlar!) tristes, malhumorades, malenconioses... però això no vol dir defugir la magnitud dels fets desagradables que, sense el nostre consentiment, ens fereixen.

Aquesta és una de les crítiques que jo puc adreçar al que s'anomena postmodernitat, però tampoc en tinc una llarga llista. Sovint se li retreu a aquesta època la voluntat d'aniquilar tota tradició i religiositat. En primer lloc, com a dona, no m'importa gens abandonar un bon percentatge d'aquesta tradició que, en tants dels seus àmbits, està plagada de masclisme. La postmodernitat ve acompanyada per primer cop del reconeixement intel·lectual de la dona, tot i que continua perpetuant-se, malgrat tot, la seva cosificació (Un fet que no considero exclusivament postmodern, sinó present en tota la història i difós ara per mitjans de comunicació). Aquest és precisament un aspecte que reivindico: al segle XXI no hem inventat la sopa d'all. Simplement tenim formes més subtils de vegades i més despampanants d'altres (mass media) de mostrar la barreja de grandesa i misèria que som els humans des de sempre.

Com deia, la religiositat també sembla veure's afectada. És cert que hi ha una acceptació limitada del que representa ser, per exemple, cristià. Però en certa manera penso que ja va bé que la societat deixi clar qui mana, i que no volem més tutel·les morals que res tenen a veure amb un estil de vida (si està acompanyat de fe, molt millor!) que va néixer amb la figura de Jesús de Natzaret. I fins i tot penso que potser aquesta és també l'època en que la comunitat eclesial ha de trobar el seu lloc de nou a la catacomba, en la petita comunitat, a les antípodes del poder i a les antípodes d'una pretesa institució que conserva la moralitat.
Per mi, com per molts, la postmodernitat és allí on hem nascut, on hem crescut i on tenim totes les nostres esperances i somnis. Perquè no podem veure tot allò de sincer i brillant que té el que nosaltres sentim com el nostre moment en la història?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

cuántas cosas tienes en esa cabeza, ana, me quito el sombrero...

arantza ha dit...

m'ha agradat molt la reflexió.
gràcies per compartir-la!

una abraçada!