dijous, 25 de setembre de 2008

La tortuga

Ahir a la tarda -aprofitant dia de festa a la facultat per la festa de la Mercè a Barcelona- vaig anar amb la meva germana al teatre. Vam veure La Tortuga de Darwin, i ens va encantar. En la meva opinió és una gran obra, amb una gran actriu com a protagonista (crec que després d'això Carmen Machi s'ha redimit eternament de l'apocalíptica, absurda, generadora-de-vergonya-aliena Aída). A part d'això, l'obra tracta d'una tortuga que fa 200 anys Darwin va trobar a les Galàpagos, i que ha viscut els dos últims segles i s'ha cansat bastant de l'estupidesa humana. El curiós és que la seva evolució ha estat extraodinària, ha adquirit la posició erèctil, la parla i el pensament. L'obra -que té un humor molt afinat, crec jo- és un repàs històric del que- en teoria- és l'ésser més evolucionat del món: l'home. La pobra tortuga manté encara la innocènica per narrar un món desfet després de dues guerres mundials i altres catàstrofes humanes.
.
El fet és que l'obra et fa sortir del teatre amb el cap bullint de preguntes existencials. No em vull allargar massa, però el primer que vaig pensar va ser en la polèmica típica i tòpica entre creacionisme i evolucionisme. En algun moment de l'obra em va semblar que aquestes dues opcions es presentaven com absolutament contràries: una nega l'existència de l'altra. Sens dubte, la tradicional tesi creacionista no s'aguanta per enlloc, allò de que Déu va crear les espècies tal i com són ara és un atreviment de la ignorància humana que s'ha de contextualitzar, evidentment. A nivell superficial (jo no sóc científica) es pot dir que "L'origen de les espècies" de Darwin i els posteriors descobriments a que va obrir la porta aquesta obra són una contribució empírica importantíssima, però no ens trobem en cap cas davant una dicotomia evolucionisme=ateisme/ creacionisme=obligatori pel creient. La fe té altres veritables hàndicaps, com per exemple el sofriment dels innocents (el problema del mal), com per entrebancar-se ara en afirmar que venim d'altres formes de vida que han evolucionat. No crec que això generi contradiccions insalvables pel creient (si deixem ortodòxia a part, és clar).

Definitivament, les tortugues semblen ser l'origen de reflexions filosòfiques molt fecundes (recordo la tortuga i Aquil·les, segons Zenó), i vaig sortir del teatre amb aquell vèrtig existencial que et fa veure la realitat una mica borrosa. El que jo em plantejo, el que no em resol l'evolucionisme, és una qüestió fonamental que va més enllà d'afirmar -com fa aquest- que tot és atzar, supervivència o selecció natural. Tot pot ser atzar, pot no haver-hi Déu, però perquè hi ha ésser i no el no-res? La gran pregunta filosòfica. Jo m'apunto a la inquietud dels grecs, al turment de Heidegger: perquè podent haver-hi res, hi ha alguna cosa?

1 comentari:

Boxo caça-talpetes ha dit...

tim tim tim tim, salta el bixao...