dimarts, 8 de novembre de 2011

Problemes

Crec que només cal anar una mica a fons per descobrir que allò que planteja un problema seriós per la fe és la reducció última a dues opcions: Déu o el no-res. És clar que qualsevol contingència eclesial o qualsevol minúcia teològica no representen el problema. Que més voldria jo que tenir com a únic maldecap decidir si Crist és una persona amb dues naturaleses, si Maria és verge o dona jove, o si l'Església aguanta amb pinces un tros de l'imperi romà. Si allà a la vida eterna descobreixes que en comptes de tres persones, n'hi ha vuit, doncs alegra't, que más vale el infierno que la nada, que deia don Miguel de Unamuno. El que vull dir és que tot plegat és lletra petita que se supedita als problemes metafísics. I quina sort tenen aquells que, havent-los superat amb escreix, dediquen l'existència a barallar-se pels apèndixs.

En primer lloc, trobo amb contundència l'aporia del mal. Em refereixo a analitzar metafísicament el cristianisme per descobrir que el mal és la seva condició de possibilitat. Que sense febles no hi ha cristià, sense opressors no hi ha Evangeli. És aleshores el mal present de manera constitutiva en el món, com a part intrínseca de la seva estructura ontològica? Segons aquesta conclusió, Déu l'hauria dipositat i el cristià hauria de donar gràcies a la barbàrie, perquè com més grossa sigui, més pot excercir de cristià. Què seríem en un món des de sempre bo? Simples individus, ni cristians ni no cristians, sense revelació, sense Evangeli. Tampoc l'hauríem necessitat. Així doncs, compte quan afirmem l'universalitat o la necessarietat del cristianisme, perquè sembla que en el fons és fill d'una gran contingència.

En segon lloc, topo amb un obstacle posterior: la conceptualització. No sé si per algunes persones, el fet de dependre d'uns conceptes tradicionalment establerts, pot esdevenir un problema a l'hora de creure (i pregar). El dalt, el baix, la relació vertical, el Pare, el transcendent personal. Tot plegat se'm presenta com un eteri edifici burocràtic i alhora afectiu, tan ben definit que no deixa marge per sentir res fora d'aquestes categories. Les categories -ja ens ho ensenyava Kant- són una mena de sistema de coordenades, condició de possibilitat de qualsevol fenomen. 

Molt em temo que el cristianisme peca de categorització. I la més greu de totes em sembla que és la de Déu com a cosa. Una cosa amb la mateixa entitat que les coses que coneixem, una cosa que es pot posar al costat d'altres coses: un arbre, un Déu, un planeta. El cristianisme no és intel·ligible si perpetua discursos que directament o indirectament propicien l'arrelament mental d'aquest concepte. Això va més lluny de la imago Dei, doncs no es tracta de decidir si Déu castiga o estima. Per això dic intel·ligible, i no coherent o amb sentit. Prenc l'exemple de la cosificació (el fer-se cosa) de Déu perquè em sembla escandalós i interessant pel que té de subtil. Però n'hi ha d'altres, com el tossut pseudopoliteísme en que es converteix el cristianisme quan perd el sentit de la figura del sant com a referent vital i el bateja com a intercessor. També em dol que xoqui amb aquesta intel·ligibilitat el Déu Pare, que el mateix Jesús ens presenta amb naturalitat. No puc concebre Déu Pare, com tampoc puc concebre Déu Mare. Bé, de fet si que el puc concebre, i aquest és el problema. Que sospitós es torna tot quan és tan definit i ben adequat a l'enteniment humà.

Això em porta al tercer problema, la ingenuïtat de la que ja ens despertava l'escèptic Gòrgias al segle V aC: Res no és, si fos no ho podríem comprendre, i si ho comprenguessim no ho podríem comunicar. La segona afirmació es refereix al que serà un dels grans problemes de la Modernitat: la inexistència d'una adequació entre enteniment i cosa. Les coses en sí mateixes no estan fetes perquè l'home les percebi. L'home les percep d'una determinada manera, que és la manera humana. És aquesta la manera definitiva? Aquesta és una pregunta retòrica. Des de Hume, que despertava Kant del somni dogmàtic, que la qüestió és clara (a no ser que hom sigui un realista ingenu alimentat d'antropocentrisme). És per la refutació del realisme ingenu que em resulta inquietant una relació tan ben definida amb Déu. 

Això es complementa amb la tercera afirmació de Gòrgias, que es refereix a la limitació del llenguatge per expressar la realitat. El concepte mata una part d'allò que representa, perquè en comparació la realitat és desbordant. Això s'aplica al coneixement experiencial de la realitat. Si passem a parlar de Déu, les afirmacións són infintament més agosarades. En fi, almenys trobo un cert consol en descobrir que un dels grans, J.M.Diez Alegría, comença el seu controvertit Yo creo en la esperanza escrivint: “Cuando mi fe entró en crisis, estaba yo estudiando filosofía. La crisis se produjo precisamente al hilo de mi reflexión filosófica. Los problemas conexos con el criticismo kantiano [...] estuvieron a la base de mi crisis de entonces”. No sé si haurem pres el fruit de l'arbre del coneixement per acabar descobrint tràgicament que no podem saber res.

I el problema final, i més englobador, rau en la incapacitat de distingir un món en el que Déu existeix i un món en el que no. Fet que, en certa manera, fa que la vida humana pregui un to d'heroïcitat absoluta. Intueixo que l'home revoltat de Camus havia pres consciència d'aquest drama metafísic i humà. També ho copsà com ningú don Miguel de Unamuno, que ens exhortava: y si es la nada lo que nos está reservado, hagamos que esto sea una injusticia!

2 comentaris:

myfakeplasticphoto ha dit...

Que bé que escrius sempre, Anna. M'hagués agradat tant tenir un professor de filosofia com tu. Ara comprendria coses de manera diferent, segur.

NRR ha dit...

Que ben escrit! Totalment d'acord. gracies per fer-nos pensar una mica que en els temps que corren costa prou!