dimarts, 18 d’octubre de 2011

Prodigis

De vegades penso que les persones es divideixen principalment en dos grups: les que entenen la paràbola del fill pròdig i les que no. M'entristeix que hi hagi qui renega de l'actitud del pare. I se m'ocorre que el fet de no entendre-la potser es deu a dos motius: o bé ressentiment o bé supèrbia. Sobre el primer motiu no cal dir gaire. Nietzsche ja ho va dir tot i més. Quan hom s'esforça en alguna cosa, no per ella mateixa, sino per un motiu aliè,  és més o menys lògic que si d'altres l'aconsegueixen més fàcilment això es vegi com una injustícia. Aquesta actitud em sembla estúpida. 

Ara bé, quan dic supèrbia intento englobar també una certa ignorància i una certa vanitat. Molt propi del cristià d'aparences (més o menys en perill d'extinció perquè, de fet, l'aparença de ser cristià ja no és percebuda en general com una virtut). I em pregunto si aquests individus que no entenen la lògica del fill pròdig no seran, ells mateixos, uns fills pròdigs. Massa enamorats de la seva pròpia trajectòria vital com per percebre els seus errors i danys col·laterals. Hom tendeix a imaginar el fill pròdig massa contextualitzat, com un home jove ludòpata, bevedor, malgastador i promiscu. Però de fills pròdigs n'hi ha de molts tipus, i  a alguns costa més donar-los de nou la benvinguda. No sé si l'orgull de raça catòlic no ha creat més aviat fills pròdigs encoberts en comptes de pares de fills pròdigs.

Des del benestar material és fàcil anar pujant a poc a poc una mena de fals podi moral, en el fons molt vinculat a allò de l'ètica protestant i l'esperit del capitalisme que escrivia Weber. I sembla una lliçó moral per nens, però de vegades no veig molt clar que els adults haguem entès que el benestar (de qualsevol tipus) no és un premi a la virtut. I així hom dóna per descomptat que el punt de partida és ser el pare, i no el fill. Jo crec que ningú se salva de poder ser un fill pròdig, algú que ha ferit i ha estat acollit de nou. I més val que canviem els clams de justícia aritmètica (a cadascú el que li toca) per la humilitat, no fos cas que algun dia descobríssim amb vergonya el poc que mereixem i el molt que hem rebut.