Profeta Dostoievski? (primera part)

El Gran Inquisidor és un relat inclòs dins Els Germans Karamàzov, de F. Dostoievski, i que narra la situació següent. Sevilla. Segle XVI, moment àlgid per la Inquisició. El dia després de la crema de cent heretges, es presenta Jesús de Natzaret a la capital andalusa. Ho fa discretament, sense cridar l’atenció, però tothom el reconeix i produeix un efecte extraordinari en la multitud. Dostoievski ens comença a posar en situació: un clergue mira Jesús i s’estranya, no reacciona com els altres. A continuació entra en escena el Gran Inquisidor (el cardenal) i mana que el detinguin i l’empresonin. Suposo que ja es veu per on van els trets.

Ja d’entrada s’observa una distinció entre la reacció del dels laics i la del clergat en relació a la presència de Déu: pels primers és un motiu d’immensa alegria, en els segons es dóna una resposta incongruent respecte les seves predicacions. Dostoievski ens alerta: hi ha alguna cosa que falla en aquesta institució. Històricament, sabem que Jesús de Natzaret decidí fer de l’alliberament d’un sistema religiós repressiu i hipòcrita la seva missió de vida. Així doncs, un incompliment tan agosarat d’aquest ideal per part precisament dels que afirmen seguir-lo, sembla un bon motiu per aquesta segona vinguda que planteja el text, i un bon argument per la crítica que en ell es formula. Estrictament, Jesús deixà el món d’una determinada manera el dia de la seva mort per motius polítics i quan torna se’l troba en les mateixes condicions. Amb un agreujant important: els que diuen ser cristians són ara els que condemnen a mort per aquells motius. Per tant, és molt greu, però gens il·lògic, que l’inquisidor vulgui enviar al mateix Jesús a la foguera.

Al text, el cardenal retreu a Jesús constantment: Perquè has tornat? Perquè vens a fer nosa? Sembla doncs, que amb l’excusa d’un missatge orginari donat per Jesús de Natzaret com a Paraula de Déu, s’ha construit tot un sistema que serveix a altres interessos i que té un concepte d’ésser humà ben diferent. I és que el desenvolupament de les institucions no és sempre adequat, ni fidel a uns inicis. L’origen mateix de qualsevol institució com la canalització de l’experiència humana pot anar-se deformant, tot convertint en fi allò que era un mitjà contingent, absolutitzant uns comportaments i oblidant-ne d’altres en favor d’interessos de comoditat, poder, riquesa etc.

La cultura ha generat al llarg de tota la història institucions de tot tipus que han manejat aquesta noció d’ésser humà com a individu feble que necessita tutel·les, com a individu amb una llibertat que no pot gestionar, sense capacitat de discerniment. La por a la llibertat ha estat una qüestió tractada especialment en l’època contemporània, després d’experimentar una de les paradoxes més importants de la Modernitat: és a dir, que després de la necessària proclama de l’autonomia del subjecte inidividual neixin formes molt més subtils de supeditació, a les que cadascú decideix sotmetre’s. Ara bé, en cap cas aquesta dimensió de l’home justifica la voluntat expressa d’una institució per custodiar la llibertat humana a canvi d’unes comoditats, ja siguin espirituals (proporcionar un consol inqüestionable) o materials (en el cas d’alguns règims polítics, per exemple).