Despertar

Gairebé tothom, crec, experimenta el despertar a la consciència de l’existència de tot plegat. No em refereixo al primer cop que hom sent l’evidència de la mort (potser dedicaré una altra entrada a aquest vertiginós moment), sinó a una vivència més lírica i feliç, però no per això menys sublim i grandiosa. Això és, la primera vegada que me n’adono de que el món –realment- existeix, que la vida -misteriosament- existeix, i que jo – incomprensiblement- estic abocada, així perquè sí, a aquesta magnificència existencial. És curiós, però, que quan ho sents així el primer cop, ets incapaç de formular-ho en aquestes paraules. És una sensació, lenta i punyent alhora, boirosa, surrealista, sorprenent, i, sobretot, imborrable. Un cop ho has pensat, ja no hi ha volta enrera.

Tinc la gran sort de guardar encara a la meva memòria aquest moment íntim i meravellós, també una mica marejant, com si quelcom dins la meva ànima hagués sabut aleshores que, passats els anys, arribaria a valorar tant aquest record. He pogut calcul·lar que devia tenir uns 7 ó 8 anys, perquè em trobava en una habitació de casa que ja no hi és a causa d’una reforma. Rebuscava entre les coses dels meus pares, objectes ordinaris que, no se perquè, em fascinaven, i que estaven guardats dins un cistell de vímet a l’armari. Doncs recordo que aleshores, de sobte, tocant una mena de raspall de color blau cel, se’m va caure l’existència a sobre. Com un xàfec, com una pedregada, vaig veure per primera vegada el món des de fora, el vaig observar suspès en el buit del cosmos, i a mi, minúscula allà al mig, vivint, sense saber com, perquè ni des de quan! Durant uns segons que em vaig quedar allà quieta, sense saber molt bé què m’acabava de passar. Sóc incapaç de recordar res més. Intueixo que després de llargues hores a la facultat, llibres, treballs... la filosofia més genuïna està en aquell moment, i que he de fer-me petita, i no gran, ni inflada de coneixements, per atènyer la veritat de la filosofia. Perquè aquest despertar és personal i instranferible, i no apareix com a conseqüència lògica de la lectura de Descartes, Kant o Hegel.

Això em porta a pensar, de vegades, que el procés individual de maduració filosòfica és un reflex –en petit- de la història de la filosofia. Com si, permeteu-me la terminologia de manual, fossim un microcosmos que reflecteix el procés del macrocosmos. A l’admiració primordial i irrepetible dels presocràtics s’afegeix després la dimensió moral, l’ordenació del món d’acord a un lógos, la reflexió sobre el propi lógos, el dubte sobre aquest mateix... i així fins un punt, una mica nietszcheà, en que hom té la impressió d’haver cobert aquell dolç ensurt existencial amb un espès fang de prejudicis, reflexions, presupòsits i grandiloqüències autorils. I de sobte, ja no saps res. Amb totes les forces vols tornar a aquella admiració originària que treia amb expectació i fervor el vel de la realitat. Veus allí la teva Ítaca, la teva veritat i la teva casa. El lloc al que pertanys i que ningú et pot prendre. Perque no és un lloc físic, sinó una essència individual que et crida pel teu nom. Han passat anys però el meu el sentiment segueix intacte. Què és doncs això tan eteri i fonedís que em fa creure amb devoció que “jo mateixa”, la meva autenticitat, l’ànima intacta amb que se’m fa dipositar a la vida resideix impertorbable en aquella primera vivència filosòfica? En fidelitat a mi mateixa, a aquella nena que es va quedar corpresa davant un simple raspall, intento aprendre cada dia des d’aquella admiració infantil, això és, transparent i desinteressada, que fa que no em cansi mai de l’autèntica filosofia.