Dues intuïcions arrel de la Crítica del Judici

La Crítica del Judici de Kant respon al qüestionament sobre la unitat de la filosofia transcendental arrel de la distinció entre raó pura i raó pràctica. Kant cerca aleshores ponts entre ambdues, entre l’àmbit del coneixement i el de l’acció. Un d’aquests lligams és el judici estètic. És peculiar anomenar-lo “judici”, perquè tot judici implica un concepte. No obstant això, Kant se n’adona que en afirmar que quelcom “és bell” no hi ha pas pretensió cognoscitiva, sinó més aviat voluntat de comunicar allò que tal objecte suscita a l’esperit. No equiparable tampoc al plaer empíric: el sentiment que desperta l’experiència estètica té pretensió d’universalitat.

Seguint a Kant ens preguntaríem per les condicions de possibilitat d’aquesta experiència. Segons les dues primeres crítiques, els conceptes i les categories de l’enteniment, que són universals, s’apliquen a les dades sensibles, i a través de la imaginació es produeix llur síntesi i es genera el coneixement. Per tant, si es pensa el plaer de la bellesa dins el marc categorial, el resultat són judicis cognoscitius, no estètics. La solució de Kant rau en afirmar que en el cas de la bellesa, es produeix una síntesi sense finalitat cognoscitiva. L’enteniment aporta una certa unitat, però no passa les dades sensibles pel sedàs de les categories. Així doncs, quan es produeix una síntesi lliure de les facultats, és a dir, un alliberament del marc conceptual, l’esperit experimenta la unitat espontània i pre-teòrica.

I cada obra d’art produeix síntesis diferents, doncs es dóna un element intuïtiu que no es pot conceptualitzar, que Kant anomena idea estètica, i que no té a veure amb el coneixement, sinó amb el viure i experimentar la bellesa. D’aquesta manera, l’art seria més bell com més alliberat del concepte, més perfecte com més indeterminat. Potser aquí trobem una primera justificació de l’art no figuratiu, de l’art abstracte, màximament proper a aquest àmbit on la raó ja no fructifica i el protagonisme el pren la intuïció.

En la seva empresa de delimitació de la raó, Kant troba un lloc en el que la raó pensa de forma estèril allò que hi ha més enllà d’ella (l’absolut), i en el que el rol de la intuició és cabdal. Aquest és el poderós punt de partida que molts romàntics prendran per les seves respectives teories sobre la via del sentiment i la religió. En la línia d’un d’ells, Scheleiermacher, no seria aleshores més perfecta aquella vivència de l’absolut com més despullada de conceptualització? No es presentarien aleshores com arbitraris els constructes i les especulacions pseudometafísiques al voltant de la divinitat? La raó ha de prendre consciència del que li és legítim, i de quan ha d’aturar la marxa i passar el relleu.

Vet aquí un argument kantià per la il·legitimitat de l’ortodòxia. 

[Disculpeu per haver tardat tant en actualitzar. He estat molt enfeinada amb la filosofia de les aules]