dimecres, 15 d’abril de 2009

FIRE. Tarda de divendres

La conclusió de moltes reflexions que vaig escoltar durant la Pàsqua va ser que l'amor és un valor que engloba tots els altres. Que els conté i alhora els expandeix. Em va agradar especialment poder conjugar aquest rostre d'amor absolut de Jesús amb el seu caràcter revolucionari social, que sempre tinc present. Sovint es diu que Jesús lluità contra la superstició que entelava els constructes religiosos del seu context, fent d'això un referent universal. D'aquí que el cristià de base busqui esforçadament l'autenticitat i l'essència última i despullada del missatge evagèlic. Crec que és precisament l'aparició de l'amor incondicional el que fa canviar el context de superstició. L'amor era el que mancava radicalment en aquella llei que havia oblidat perquè no s'havia de treballar dissabte. I és que sovint, el mal que fem als altres i a nosaltres mateixos, ve d'una comprensió cultural (i, per tant, també de la religió) que es queda en la superfície, que no va a fons. Em refereixo a la confusió entre els mitjans i els fins. La presència de la superstició, adoptant la forma que sigui, sol ser una absolutitzció del que és relatiu: una tranformació en fi d'allò que només era un mitjà per accedir-hi.
Crec que Jesús fa veure això: que aquella normativització excessiva de la vida era una mena de desviació del paper del símbol i el ritus, que havien esdevingut fins en sí mateixos. Oblidar que els mitjans són mitjans i que, per tant, són contingents (poden perfectament ser substituits per d'altres o eliminats perquè són fruit d'unes circumstàncies i unes preferències) implica en el pitjor dels casos l'oblit del fi mateix. Oblidar l'amor i el servei en termes absoluts en favor d'una dogmatització carent de finalitats. El dogma pel dogma és el contrari a la fe i el missatge que venen de Natzaret.

3 comentaris:

arantza ha dit...

densa reflexió ;-)

avui et trobarem a faltar,
bones vacances!

Maria ha dit...

El pitjor és veure com perdura aquesta situació... No cal que anem gaire més lluny, quants coneixem que per a ells, la religió és tan sols un conjunt de rituals ben marcats que no poden sortir d'uns límits, imposats per ells mateixos, perquè que jo sàpiga, Jesús no va dir res de tot aixó...

En fi, quanta falta fa la teva reflexió, Anna! :)

Pensaments Significants ha dit...

Conec una sensació que es veu que tenim quan les paraules ens commouen, quan llegim moltes idees en què ens veiem reflectits, quan ens creuem amb reflexions que fan néixer replantejaments,... i ens agafen ganes de dir i compartir alguna cosa sobre cadascuna d’elles. Però aleshores, de tantes emocions que volem expressar i de tantes coses que ens corren pel cap, nosaltres mateixos ens fem un embolic perquè ens sembla que no donem l’abast... La conec perquè acabo de tenir-la.

És genial ser capaç de posar ordre a tots aquests pensaments que et corren pel cap, poder transmetre opinions i conclusions que amaguen tal quantitat d’emocions. M’ha encantat descobrir-te. Afegeixo un enllaç al meu blog que porti cap aquí, i... per descomptat, t’aniré llegint!

:)

[Petit detall: sóc l’Elisenda].