Positivisme

El Positivisme és una corrent de pensament que apareix al segle XIX de la mà d'Auguste Compte. La seva tesi és que la Humanitat ha viscut tres etapes: la infància, la joventut i la maduresa, i que la religió, la filosofia i la ciència corresponen respectivament a cadascun dels estadis. Aquest esquema implica que cada estadi anul·la completament l'anterior en qüestió de coneixement. El que Compte vol dir és que en els inicis de la humanitat, la disciplina "rudimentària" que responia les preguntes sobre el món era la religió, que aquesta va quedar rellegada amb l'aparició de la filosofia, i que per últim, la ciència va desintegrar les dues anteriors com a resposta definitiva a tot. Segurament això no sona gaire estrany. Tot i que no l'anomenem pel seu nom històric, el positivisme està bastant estés. No vull fer una apologia barata de la filosofia, sinó un petit anàlisi dels que crec que són els dèficits d'aquesta idea.

Crec que (paradoxalment) el positivisme, en el seu intent de proclamar la ciència com a única eina per l'home, cau en un error del que sovint són acusades les humanitats: partir de presupòssits. No és acceptable per cap tipus de disciplina construir arguments pressuposant coneixements. Un dels presupòsits del positivisme és l'absolutització del mètode empíric per decidir què és ciència i què no ho és. La ciència ha d'aportar coneixements útils per l'individu, no tan sols coneixements empírics. No és lícit menysprear, per exemple, l'antropologia o l'etnografia pel fet de que no analitzen els seus coneixements creant situacions artificials en un laboratori o no expressen el que descobreixen mitjançant llenguatge matemàtic. En resum, el criteri de verificació no pot ser el mètode, sinó la utilitat i el resultat d'una ciència.

El dèficit més important que veig en el positivisme, però, és que parteix de la idea que la religió, la filosofia i la ciència tenen el mateix objecte. Això si que és un prejudici en majúscules. Les necessitats que cobreix la religió no són les mateixes que es demanen a la filosofia, ni són el tipus de preguntes que formulem a la ciència. No demano que la filosofia em digui com baixar la febre, o que esbrini si l'acceleració és de 9'8. La ciència és més que cabdal en la nstra vida, què fariem sense ella? Però no en podem esperar resposta a les preguntes existencials. Ètica? dignitat? ésser? Tampoc la religió té les mateixes pretensions. La fe no vol substituir una resposta científica (quina absurditat), sinó que simplement està en un altre camp de preguntes, les del sentit.

Potser sóc, jo, que sóc de lletres, tonteta... estudiant d'una carrera moribunda, pero... com pot ser aleshores que el positivisme asseguri que la ciència soluciona tot el que les persones desitgem? :-)