Camus, absurd i suïcidi

El curs passat, en una assignatura de comentari de text de filòsofs contemporanis, el professor ens va reptar a donar una classe. Cadascú havia d'escollir un autor d'entre els segles XIX i XX i exposar la seva visió o bé sobre l'amor o bé sobre la mort, al mateix temps que ens enfrontàvem a la nostra primera classe magistral. L'experiència va ser genial i em va servir per descobir més a fons un filòsof que ja em venia agradant des de feina temps: Albert Camus. Vaig centrar la meva exposició en les seves reflexions sobre el suicidi i el seu cèlebre "absurd". Per fer-ho, cap llibre millor que El mite de Sísif.

És agradable trobar un filòsof de la talla de Camus que, a l'hora d'enfrontar-se al tema del suicidi (qüestió bastant espinosa i no exempta de censura i condemnes al llarg de la història del pensament), deixa de banda consideracions morals per decidir, simplement, si aquest és una conseqüència lògica del nostre tipus d'existència. M'explico. Camus creu que l'únic problema filosòficament seriós és el suicici, doncs exigeix respondre a la qüestió més fonamental: quin valor té la vida? Morir voluntàriament implica reconèixer que la vida ens supera, és portar a un extrem la sensació primordial de l'home en el món: l'absurd.

Crec que és increiblement lúcid expressar-i així ho fa Camus- que el malestar essencial de l'home prové de sentir-se un estranger en el seu món. L'home necessita un món familiar, vol entendre el món, i el redueix, en realitat, a categories de comprensió humanes. Però és l'home el qui va posant motlles i no el món el que presenta una forma clara i lògica. La resposta del món al desig de claredat de l'home és un silenci irracional. El resultat d'aquesta suma és la sensació d'absurd.

Camus vol dilucidar si la vivència de l'absurditat condueix necessàriament al suicidi. El que està clar és que, sigui el món un absurd o no ho sigui, cal actuar amb coherència. És el suicidi el desenllaç lògic de la vida humana, angoixada en la irracionalitat i la injustícia d'un univers que sembla ingorar-la? Per Camus no ho és. El més interessant és que el filòsof no només tracta el suicidi físic, sinó també el suicidi filosòfic i el suicidi existencial. No és difícil d'intuir que en el seu pensament la coherència vital té un paper importantíssim. I aquestes distincions entre suicidis van per aquí.

Davant la nostàlgia d'un ordre còsmic inexistent, l'home s'afilia a una mena de consentiment pràctic, a uns convencionalismes que s'inscriuen sota uns principis. Viure en aquesta farsa (per Camus) és el suicidi filosòfic. Un pas més, s'intueix quin és oi? Hi ha homes que fan un salt vertiginós i dipositen la seva confiança, el seu anhel d'ordre, bondat i justícia en Déu. És el que Camus anomena el suicidi existencial: la pitjor trampa per la vida humana, una vida viscuda segons una idea que la sublima i no en sí mateixa.

Camus advoca per viure sense aquestes "farses" intel·lectuals o existencials, sense construir consols. L'actitud que li escau a l'home sol en l'univers no és la mort voluntària davant l'agoixa de la veritat, davant el vertigen de saber-se finit, sinó la revolta, la flama vital fruit de ser conscient de la pròpia contingència. Sense trampa. Per això Sísif és l'heroi absurd arquetípic. Castigat pels déus a carregar una roca amunt i avall d'una muntanya per tota l'eternitat, Sísif es troba en una situació màximament absurda, però n'és conscient i no li vol donar sentit amb fantasies.

Les reflexions de Camus, en la meva opninió, són extraordinàries. Tot i que jo pendulo entre el suicidi filòsofic i l'existencial, crec que el seu ateisme és d'una humanitat extrema. Ens desesperem en veuren's franquejats per dos fronteres que no hem decidit marcar: naixement i mort. Sens dubte, l'absurd és una vivència que les persones experimentem i que ens fa plantejar-nos l'existència d'aquestes farses i consols prefabricats. Jo crec, però, que no és tan facil com ell diu instal·larse en l'absurd i la revolta. Opino més aviat que la vida humana té sovint un vaivé (més suau o més enèrgic i angoixat de vegades) entre els dos pols i poques vegades se situa amb contundència en el sentit o l'absència de sentit. La contundència és el contrari de la filosofia, del pensament, de la reflexió lliure.

Segona Imatge: Monjo vora el mar, Friedrich