dijous, 16 de febrer del 2012

El Déu de les minúcies. (Publicat a El Pregó n.427)

L'entrevista a Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona, als Matins de TV3, ha aixecat polseguera. Amb la naturalitat pròpia del qui se sent ben recolzat per la Institució, l'arquebisbe negava la possibilitat del sacerdoci de les dones emparant-se en el clàssic argument de la maternitat: 'Tots som iguals a l'Església, però tenim diferents funcions [...] Jo tampoc puc fer algunes de les funcions que pot fer la dona. No puc portar fills al món'. No cal ser un filòsof extremadament erudit per detectar que aquest és un raonament fal·laç. D'entrada, i des del punt de vista de la biologia més elemental, sembla un acudit. Així com existeix la maternitat, existeix també la paternitat. El repartiment és, ni més ni menys, que del cinquanta per cent. Ara bé, deixant de banda obvietats que l'anàlisi empírica més simple pot proporcionar, allò que trobo més greu és que en un argument com aquest es produeix una escandalosa fal·làcia de canvi de pla: un pas del pla de la natura al pla de la cultura. Sembla mentida que clergues amb una formació humanística aparentment tan excel·lent vulguin ignorar aquesta lliçó d'antropologia per principiants. Ja sabem que donar a llum és un esdeveniment biològic extraordinari, però no per això està relacionat amb funcions de l'àmbit de la cultura ni, per extensió, de la religió. 

No es pot dir que el talent o la missió d'una dona sigui reproduir-se, així com tampoc que la d'un home sigui, per exemple, aprofitar al màxim el seu plus de força física. En tant que éssers racionals, homes i dones disposem del privilegi de desenvolupar missions particulars que satisfacin anhels intel·lectuals, artístics o religiosos. És per això que diem que aquest argument contra l'ordenació de les dones és un terrabastall lògic fruit d'un tipus de legitimació que diu estar més enllà del bé i del mal. Parafrasejant Nietzsche, sembla que una mentida repetida durant molt de temps ha passat amb naturalitat a formar part de les veritats de sentit comú. Aquesta auto-legitimació de l'Església en les seves doctrines sol alliberar els seus membres de la necessitat d'argumentar les seves postures. Però això que la veritat brilla per si mateixa recorda massa a una petició de principi, quan no a un ridícul Deus ex machina que intervé in extremis per salvar el dogma, desmentit ja per l'experiència i per la raó.

És evident que gran part del problema rau en la mentalitat eminentment masculina que ha estat, arreu del món, la generadora de la història i la cultura públiques. El desenvolupament del cristianisme no se n'escapa. A dia d'avui, pocs s'atrevirien ja a sostenir explícitament -pel que té d'intel·lectualment tosc- que Déu és masculí. Ara bé, sí que es pot detectar una noció implícita i molt subtil que situa Déu més a prop de l'home i que considera allò femení com un afegit, i la seva relació amb el transcendent, com un favor. En el fons, la teologia dominant té una mica d'allò que denunciava el filòsof grec Xenòfanes de Colofó al segle VI aC: 'Si els bous, els cavalls i els lleons tinguessin mans i fossin capaços de pintar amb elles i de fer figures com els homes, els cavalls dibuixarien les imatges dels déus semblants a les dels cavalls i els bous semblants a les dels bous i farien els seus cossos tal com cada un té el seu'. Si ha dominat l'home, ha dominat la teologia de l'home i per a l'home, no essent aquesta un fruit de la voluntat de Déu, sinó un aspecte sociològic ben comprensible dins el teixit d'una història de discriminació general de la dona. Un Déu que mira el gènere per determinar missions té trets sospitosament humans, massa humans. És el que voldria anomenar el Déu de les minúcies, una imatge del transcendent tan summament detallada i ocupada en banalitats que acaba per entrar en contradicció amb la universalitat del missatge evangèlic, i acaba per convertir el cristianisme en un gran sistema de burocràcia espiritual. I em pregunto si no és en accentuar les pràctiques humanitzadores en comptes del dogma pel dogma on es troba la diferència entre religió i idolatria.

Al meu entendre, una de les grans ingenuïtats de qualsevol ortodòxia és creure que l'enteniment de l'ésser humà està fet per copsar a la perfecció tots els fenòmens de la realitat. En el cas d'una ortodòxia religiosa, això implica conèixer de manera impecable la naturalesa i voluntat de Déu. Aquesta és una actitud arrogant, però sobretot naïf. És urgent superar els implícits masculins i promoure una experiència del cristianisme que sigui profunda, equilibrada i lliure de condescendència i falsos elogis cap a les dones. Deia Joan Pau II a la Ordinatio Sacerdotalis que 'el fet que (Maria) no rebés la missió pròpia dels Apòstols ni el sacerdoci ministerial, mostra clarament que la no admissió de les dones a l’ordenació sacerdotal no pot significar una menor dignitat ni una discriminació cap a elles [...] la Santa Mare Església fa vots perquè les dones cristianes prenguin plena consciència de la grandesa de la seva missió'. Ja fa temps que aquest adagi no acaba de quallar, i revela en el fons aquell laberint argumentatiu típicament eclesiàstic que acaba fent, de la marginació i la necessitat, una virtut. I hom no pot evitar de pensar que l'experiència de Déu que deuen tenir aquests individus deu ser o bé molt pobra o bé molt condicionada. Una dona, de la mateixa manera que un home, no estableix una relació amb Déu en tant que dona, ni Déu se li fa present de manera que es posi de manifest aquest fet. Tot ignorant això, els homes de l'Església oficial continuen divagant, fent de la feminitat un compendi de qualitats i virtuts tronades que és essencialment estrany a ulls de Déu. Afirmar que en el si de l'Església la dona és considerada igual en dignitat és un insult a la intel·ligència.

Recordo els convenients elogis de Benet XVI a l'arrelament grec del nostre cristianisme, en front d'altres tradicions religioses que no han gaudit, per bé o per mal, d'aquest sedàs de racionalitat clàssica. I no entenc com aquest mateix cristianisme ha pogut generar raonaments que difícilment compleixen el criteri racional grec, abanderat pels principis clàssics de la lògica. Si d'ésser dona o sacerdot en fem una dicotomia absoluta, de sobte es genera l'anomenat terç exclòs (el tertium non datur): què passa amb els homes que no volen ser sacerdots? Aquests sí que són pares dels seus fills?

L'arquebisbe comentava a l'entrevista que l'Església és com un arbre que dóna fruits. Efectivament, en dóna molts, molt diversos, i molts d'ells, extraordinaris. Però si és així és també perquè molts laics s'han pres la llibertat d'interpretar a la seva manera la missió del cristià en el món. Lluny de distincions de gènere, orientació sexual o situació civil, porten a terme una gran tasca social i de testimoniatge que massa sovint es viu malgrat l'Església, i no gràcies a ella. Tal vegada des del món hermètic de la jerarquia no es percep la dificultat que implica ser cristià en societat, i haver de justificar aquesta identitat després de declaracions i esdeveniments públics que ens tenen acostumats a la vergonya aliena. No sé si una Església insensible als signes dels temps en el fons no haurà ben merescut com a interlocutors els intel·lectuals de l'ateisme mediocre, que encara ens ofereixen amb aires alliberadors les crítiques vuitcentistes al fet religiós.

4 comentaris:

Elisabet ha dit...

Hola Anna,

m'han passat l'enllaç al teu artícle i l'he llegit amb molt de gust. Enhorabona, està molt ben escrit i estic 100% d'acord amb el que hi dius.

És una vergonya que l'Església no modifiqui la seva postura en relació al tema de la dona. I ho és més encara que alguns ho justifiquin d'una manera il·lògica i en un to quasivé burlesc. Imagino que dins de certs cercles basats en un paradigma arcaic i, tal volta, temorós d'una dona forta i amb veu pròpia en l'església, la resposta de l'arquebisbe no resulta gens incongruent. Quina llàstima tot plegat.

arantza ha dit...

olé!

Anònim ha dit...

Anna, m'agrada molt la teva reflexió, té sensibiltat i força. Em sento molt orgullosa d'haver-te pogut ensenyar algunes lletres.

Marinona ha dit...

Hola Anna!
Me ha encantado.

Tienes un estilo propio escriviendo... creo que podria identificar un texto tuyo entre unos cuantos anónimos...! jeje

Yo realmente no encuentro ninguna razón para pensar que abrir el sacerdocio a las mujeres sea un hecho no evangélico. Al contrario, no creo que Dios sea el típico Ser que discrimina por razón de sexo ;)

Brava cuando remarcas que se "compensa" el agravio con elogios y condescendencias... algo falla cuando se recurre a eso... no?