divendres, 9 de desembre del 2011

Brilla la veritat?

En ambients progressistes d’Església es porta molt el criticisme (gràcies a Déu), la comunitat de gresca i les metàfores (la llum del món, la sal de la vida etc). Tot va com una seda perquè som experts en convivència i, en general, en no envair l’espai de l’altre. Ara bé, quan es necessita saber alguna cosa una mica més substancial, hem de cridar al jesuïta de torn. Dic jesuïta perquè és el meu cas. Aquesta situació em comença a incomodar una mica. No per part del membre de l’staff eclesiàstic, sinó per part de la comunitat de laics, ben acomodada en el seu rol de germans petits, almenys pel que fa a la feina intel·lectual. Aquesta situació perpetua la casposa distinció de dignitats entre cristians. Fa unes setmanes, a l’article sobre les JMJ, comentava la importància d’interessar-se per la pròpia tradició i per la teologia cristiana. Partint de la base que això no és un imperatiu bíblic, sinó circumstancial. L’Evangeli no vol generar intel·lectuals, sinó homes i dones pels altres. Ara bé, el desenvolupament històric de l’Església i la situació actual del Cristianisme fan necessari un cert coneixement. Per parlar de cara a la societat laica sense semblar una tragicomèdia medieval i, sobretot, per parlar de cara a altres sectors de l’Església amb llenguatge actual i potent.  

Em preocupa la degradació de la intel·lectualitat, el fet que molt pocs semblen trobar plaer en el coneixement. Suposo que perquè és una feina lenta i monòtona, i perquè qui vol tenir-ho tot al cap existint el Google. I qui vol fer lectures de teologia, si ja ho diuen que el més tontet dels jesuïtes es veu que fa rellotges. Però el problema, al meu entendre, es troba en un pressupòsit ben arrelat: que la veritat brilla per si mateixa. En altres paraules: que tenint la raó es tindrà la victòria. Això és fals. I no podem anar per la vida amb aquesta ingenuïtat, perquè mentre no arriba l’escaton, més val anar fent feina. A veure si al final no tindrem la veritat i a més quedarem com uns ineptes.

Hom ha de creure en la seva opció, la qüestió és que si només ens preocupem de la llum i la sal del món, tenim moltes possibilitats de fer el ridícul en algun moment. Els laics hauríem de deixar de fer nostres les argumentacions emocionals, i emprendre també les racionals, que massa sovint deleguem amb l’admiració dels germans petits cap als grans. Si no coneixem una mica a fons allò que ens identifica, gairebé res no ens diferencia d’aquells que percebem com els pobrets amargats de l’altre extrem, als que sovint critiquem per repetir allò que han escoltat sense saber argumentar-ho lúcidament. Em pertorba allò que defensen, però encara més el fet que ho repeteixin sense pensar. És el fenomen antiil·lustrat de la repetició d’ideologies allò que més incomoda. I nosaltres què? Amb el Concili Vaticà II vivim de renda. Convençuts de que la veritat està aquí, i no allà, continuem repetint. I què si el que repetim resulta que és la veritat? La filosofia m’ha ensenyat que hom pot adquirir coneixement vertader per accident, però allò que fa que sigui coneixement és estar-ne justificat.*

No tothom ha de ser un intel·lectual. Però potser cal canviar certes actituds pròpies dels laics. Perquè em fa una mica de por que ens colin un i altre cop la clàssica fal·làcia –típicament eclesiàstica- que fa de la marginació o la necessitat, una virtut. I ens diran que la missió dels laics és un altra, igualment elevada i meravellosa! Recordo aquell fragment de la Ordinatio Sacerdotalis de Joan Pau II, en que ens diu que tan excelsa era Maria que el fet que no rebés la missió pròpia dels Apòstols ni el sacerdoci ministerial, mostra clarament que la no admissió de les dones a l’ordenació sacerdotal no pot significar una menor dignitat ni una discriminació cap a elles [...] la Santa Mare Església fa vots perquè les dones cristianes prenguin plena consciència de la grandesa de la seva missió (O.S.3). Repeteixo, tenir la raó no implica tenir la victòria.

*Deixo de banda Gettier. No és el moment.

9 comentaris:

Lali ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

(sóc la Punsoda, no sé com deixar un comentari des del wordpress....) potser fa cinquanta anys sí, però ara crec que la gent ja no s'apropa als capellans pels seus coneixements sinó per la seva fe i perquè tots necessitem 'ser compromesos a fi de ser perdonats'. I això és molt greu. pensa-ho fredament: quants n'has conegut que puguin donar raó del que prediquen? tu creus que els nostres excompanys de classe, d'aquí uns anys, podran donar-te cap resposta al que t'inquieta? jo penso que, més que els laics (que també), qui s'ha de posar les piles són ells. perquè la nostra capacitat de fer preguntes creix molt més ràpid que la seva donar de respostes. i aleshores et diuen: oh, és que aquí no venim a donar respostes sinó a celebrar misteris. I tu penses: d'acord, doncs el Misteri ja el celebrem entre tots i vostè posis a treballar de qualsevol altra cosa. A més, en general, quan un laic intenta donar-se respostes que no pot trobar en un capellà, sempre se l'acusa de fer-se una religió a la carta..

Anna Ortín ha dit...

Totalment d'acord Anna. El que he escrit crec que peca de concret, però no per això deixa de ser una experiència a reivindicar. Sens dubte estava pensant en l'experiència que he tingut durant anys a can jesuïta, que és diferent a la diocesana en general. Entre casal i CJ hi ha alguns noms molt forts en l'àmbit intel·lectual, i les comunitats de laics amb que conviuen tenen gent absolutament extraodinària a nivell social, però mol fluixa a nivell teològic i filosòfic. Certament, quan he necessitat alguna resposta, bé, alguna reflexió o resposta historiogràfica (no 'resposta' en sentit existencial)he trobat sempre interlocutors de nivell.La meva experiència, en aquest sentit, ha estat positiva. És des d'aquesta comoditat, i no des de la fe del carboner de fa 50 anys, que elaboro aquesta crítica al poc interès intel·lectual.

Què he de dir-te dels nostres ex-companys... més d'un cop vaig sentir al claustre allò de 'no sé perquè he d'estudiar tant si jo només vull ser sacerdot'. Vinga, ànims (Aquests d'aquí uns anys els veurem escalant posicions i direm, cony no és aquest el que em demanava els apunts i alhora deia que les dones no tenen vocació intel·lectual?)

Gràcies per l'apunt de la religió a la carta i el misteri. Ho he pensat més d'una vegada. La seva legitimitat i exclusivitat és una petició de principi i un argument circular. I resulta que pensar des de l'altra banda ens fa outsiders i feministes amb mal de nervis.

Anònim ha dit...

Genial l'article Anna... i tanta raó que tens. A alguns ja ens crema la nostra poca formació teologica, tard o d'hora esperem posar-hi remei. El que jo també he trobat es que sembla que no ens importi massa el ser capaços de donar rao de la nostra fe, i la resposta de 'totes les religions diuen el mateix','tot s'hi val', 'això es relatiu, es pot interpretar com vulguis' em posen cada cop méa nervios. Ja n'aprendrem sino serem incapaços de mantenir opcions com la cristiana en societats com la nostra.

Xavi Casanovas

Ignacio ha dit...

Però si qualsevol cap de soca veu que el fragment de JP2 que has citat no s'aguanta per enlloc! Tots ho hem provat, de discutir amb un capellà, i quan veuen que la seva lògica no pot fer front a l'evidència es refugien en allò de les religions a la carta, en que si el dogma serveix per no confondre la suposada voluntat del Déu que només ells representen amb la consciència, que si has de tenir fe...

Sobre la teologia, què vols, quan l'he volguda llegir no m'ha dit gran cosa. Trobo molt més profunds els poemes del David Jou, l'Ernesto Cardenal o Màrius Torres, molt més connectats a la veritat (que en els seus casos no brilla, sinó que està coberta de fang i suor i sang). Potser és que sóc del costat àcrata, però no veig gaire difícil debatre (amb la raonabilitat com a arma) sobre molts temes (per ex., l'homosexualitat: diuen que és antinatural? l'amor als altres sí que és antinatural, i no diuen que és algo gran? -una pregunta així no me l'ha sabuda respondre mai cap catòlic).

N'hi diuen capellans desinformats, se'n diu clericalisme. És lo que passa quan en un grup de joves un dia no poden venir els monitors i dius: fem la pregària nosaltres sols? I no, sense el "responsable" no.

I d'aquest clericalisme, se me n'ha queixat un capellà ;)

Ignacio ha dit...

*l'amor als enemics, perdó.

sé de pingüins, dofins i micos homosexuals, però les ovelles no estimen els llops -els llops a les ovelles sí, tant que se les menjarien XD

(Nietzsche feia la mateixa broma, crec que amb les àguiles)

Lali ha dit...

ei! anna!!! Pos sí que es va borrar el comentari...llastima...no crec que el pugui recuperar però et deixo amb la frase aquella de l'italià...
"Cada metafora és acceptable només en la mesura en la que es sigui conscient dels límits que ella mateixa imposa, ai de qui prengui la metafora per la realitat mateixa i es tantqui a la possibilitat nova de l'experiència" R. Manzotti

Anònim ha dit...

Quan tinc dubtes no vaig a un jesïuta... acudeixo a tu.

Cris Ruano ha dit...

+1 al comentari del Xavi
Jo tinc en ment anar-hi posant remei amb formació continuada i potser més endavant amb alguna cosa més... ja veurem...
Em rebota molt el clericalisme que comenteu, més encara perquè en aquest cas la reducció de capellans significa una inhabilitació de grups de laics que no poden arribar a tenir un "expert ordenat" al capdavant ni tirar endavant sense ell.
A més, que de religiosos n'hi ha amb formacions molt sòlides i n'hi ha d'altres que... diguem que no te'n pots refiar només pel fet d'estar ordenats...