dilluns, 11 d’octubre de 2010

Miguel de Unamuno. Distinció entre sentiment tràgic i absurd (II)

Unamuno no vol transmetre una doctrina, sinó vehicular un sentiment, això és, trobar les paraules i les experiències adequades per suscitar-lo al lector. Aquest sentiment és la consciència de la pròpia mort, i posseir-lo implica haver assolit el nucli de la vida humana. El de la mort no és un pensament a evitar, ans al contrari. L’home ha de fer-se una mica superhome, i contemplar la possibilitat de l’abisme sense excuses ni evasions. L’encontre cara a cara amb la mort, sigui el no-res una certesa o un dubte, és una idea reiterada des de Nietzsche fins l’existencialisme, del que no per causalitat Unamuno és declarat un dels precursors. Cal despertar a la consciència de la mort, cal viure aquell primer dolor vertiginós en que la pròpia finitud cau a sobre com una pesada llosa i instal•lar-se en la tragèdia, doncs només des d’ella s’engendra el que per Unamuno és la santa i dolça salvació: la incertesa.

La incertesa és filla d’una dialèctica tràgica però no absurda. D’una banda trobem el sentiment de desesperació davant la finitud que vol ser superada. D’altra, la raó, que desmunta contínuament les esperances de la voluntat, però que en la seva pròpia exigència, acaba per anul•lar-se a sí mateixa, acabant en l’escepticisme racional. Afortunadament -ens diu Unamuno- la conjunció d’aquests estats en la psique humana fa que cap dels dos arribi a fer-se absolut. Mai es dóna la certesa total de pervivència, ni tampoc de dissolució. Des d’aquí s’entén que una experiència profundament nihilista, com la de la consciència de la pròpia mort i la possibilitat del vertiginós buit, no sigui, però, una posició nihilista. Una experiència nihilista com el sentiment tràgic de la vida ho és perquè contempla el no-res com una opció, i perquè es recrea en el sentiment humà de desesperació –i podríem dir també, de por- davant la mort. Però del sentiment tràgic no es deriva una anarquia vital, ni tampoc, com lúcidament escrivia Camus al Mite de Sísif, el suïcidi com la via ràpida per deslliurar-se de l’absurd i retallar la dolorosa espera d’un anorreament segur. El sentiment tràgic parteix de la passió per la vida i, lluny d’allò de si no hi ha Déu, tot està permès -que Dostoievski anunciava al Els Germans Karamàzov- comporta una ètica, que inclou la compassió i l’amor per la vida, per un mateix i pels altres.
.
Sens dubte, la força del sentiment, que vol creure en una vida perdurable, és la fe. Una fe que, per ser autèntica ha d’estar sustentada per la incertesa. Si no, no és més que un constructe dogmàtic al servei d’unes representacions concretes, més vinculades a la raó que al sentiment íntim de cadascú. Qui no dubta, qui no experimenta la incertesa, ja sigui per la banda de la raó o del sentiment, és, en paraules d’Unamuno, un estúpid. Si més no, podríem afegir, és sospitós de professar algun tipus de dogmatisme, amb ressons d’un opi anestesiant que no deixa percebre l’escenari de la vida humana en tots els seus matisos. En aquest sentit, es pot arribar a pensar que alguna cosa falla tant en el cientificisme, com en l’ortodòxia religiosa, com, fins i tot, en una certa apatia postmoderna pel que fa a les qüestions existencials. Doncs allà on hi ha un ésser humà, hi ha incertesa. Per viure, doncs, se’ns ofereixen dos camins. O bé ens instal·lem en la incertesa o bé ens submergim en algun dogmatisme que ens faci oblidar, sense que això sigui garantia de cap veritat, els dubtes existencials. Viure en la veritat és, per Unamuno, viure la incapacitat d’atènyer-la. Viure en la mentida seria romandre en una mena d’estat que podríem anomenar la “felicitat del dogmàtic”, i que funciona a base d’insensibilitzar el crit existencial. No hi ha res menys humà, diria don Miguel.
La fe és, per Unamuno, voler creure. Voler que Déu existeixi. Per salvar l’Univers del no-res, és a dir, per donar-li una certa finalitat humana, l’home ha creat Déu, independentment de que Déu el pugui haver creat primer a ell. Aquest Déu, però, és creat pel sentiment, no pas per la raó. El Déu lògic, el Primer Motor, el Déu al que arribem per mitjà del principi de causalitat, no és res. És un Déu mort la demostració del qual mitjançant el raciocini només assenyala existència d’una idea en la ment, però no en la realitat. El Déu que l’ésser humà necessita és un Déu viu; el Déu de l’amor i la immortalitat. Hom no vol provar l’existència de Déu per guanyar una disputa moral o intel·lectual; i si és així, és que no s’està parlant de Déu, sinó d’una noció lògica que ha de cobrir unes necessitats científiques o discursives. Hom vol que Déu existeixi per viure. D’aquí que el gran drama de l’ésser humà sigui voler creure i no poder fer-ho. Voler tenir fe i no assolir la confiança plena que hauria d’escombrar ben lluny la punxada incisiva de la racionalitat. Precisament d’aquesta situació d’intempèrie existencial, de precarietat, en surt la pregària, que és essencialment tan paradoxal com aquell “Senyor, ajuda la meva incredulitat!”, que Unamuno cita prenent l’Evangeli de Marc.
Qui vol dirigir una pregària al primer motor? Qui vol donar gràcies a l’ens realissimum? Qui vol una veritat que no és pragmàtica, que no alleuja el dolor íntim? Un Déu racional no resol cap dels problemes existencials humans. Per definir Déu d’aquesta manera primer cal matar-lo, solidificar-lo, fer un Déu de perfectes proporcions, però de dura pedra. Un Déu racional, tal i com assenyala Unamuno, hauria d’actuar sempre per necessitat, i només podria engendrar allò millor. Aquestes dues afirmacions, que es deriven de tot discurs racional sobre Déu, són incompatibles amb un Déu que salva i estima, i que demana a l’home estimi els seus enemics. La salvació, per ser-ho tal i com l’home l’anhela, ha de ser arbitrària, ha de vessar compassió davant el pecat; no pot ser enterament racional.
Una divinitat adequada a la raó i a l’exercici de la teologia no pot entendre allò que Unamuno i altres anomenen l’escàndol de la Creu. I tanmateix, hi ha l’intent d’encabir-lo grotescament en paràmetres lògics i elevats; quan, de fet, la seva essència és la pura irracionalitat. La fe en la creu és un fet tot ell dirigit a la comprensió per mitjà del sentiment i la vida, i no pas per la raó. Un Déu lògic no pot ser mai el Déu de la kenosis, perquè aquesta, en ella mateixa, no obeeix a cap lògica. Al marge de la veritat o falsedat de la seva existència, que Déu es vinculi paradoxalment al no-res, com en la kenosi cristiana, mostra el seu major lligam amb els anhels íntims humans, i assenyala de nou que l’experiència nihilista –que arribats a aquest punt podríem dir que és essencial a tota vida humana autèntica- no s’identifica amb una posició nihilista. Fins i tot, seguint Unamuno, es podria afirmar que la vivència nihilista, això és, el sentiment tràgic de la vida, és allò que ens fa humans.