Discerniment i llibertat (segona part)

L’inquisidor parteix d’una antropologia pessimista, però no entenent l’home com a ésser malvat per naturalesa, sinó considerant-lo vulgar, ignorant i incapaç de d’atènyer la veritat per sí mateix. És obvi que si es parteix d’aquesta concepció, el model social que proposava Jesús de Natzaret és incomprensible. Des de la teologia s’afirma que Déu és revelà de forma suficientment clara com perquè creure en Ell no fos una absurditat, i suficientment obscura com perquè no forcés ningú a la fe. Això és el que el gran inquisidor no pot suportar: la llibertat ineludible i el discerniment del cor de cadascú en comptes de les lleis sòlides, els dogmes que han de ser obeits. Com pot ser que la teologia interpreti que Jesús donava el valor suprem a la llibertat i no volia que res forcés l’adhesió a la fe de manera massa aclaparadora i,  d’altra banda, l'església dicti en el seu nom una quantitat tan gran de dogmes i normes de comportament, tan contràries al discerniment personal?

L’inquisidor, des de la seva visió degradada de la naturalesa humana, retreu Jesús tenir una idea massa dignificada de l’ésser humà i també el fet de no haver-se servit de les eines que garantitzen la obediència: miracle, misteri i autoritat. S’introdueixen així en la narració les tres temptacions que tingué Jesús al desert. El gran inquisidor es posiciona clarament- i així ho expressa- al bàndol del diable (el bàndol de la obediència inqüestionada i de la manipulació de la persona potenciant les seves febleses). Un d’aquests punts febles és sens dubte el desig de certeses absolutes que apaivaguin l’ànima humana enterbolida per la finitud. En paraules de l’inquisidor: l’home vol més el miracle que a Déu mateix. El miracle esclavitza, proporciona una evidència tan patent que no dóna lloc a la llibertat d’escollir opcions de vida. És la forma més poderosa de crear una legitimitat, que és condició sine qua non de tota institució. Per aquest motiu rebutja Jesús la primera i la segona temptació.

I sens dubte, el projecte de domini i consens a la força que, segons l’inquisidor, s’extreu de la vulgar petitesa de la mateixa naturalesa humana, no pot acomplir-se sense la tercera temptació: el poder terrenal. Només així la humanitat esdeve del tot gregària i, segons l’inquisidor, feliç. Juntament amb la visió pessimista de l’ésser humà es fa present un cert plantejament del fi que justifica els mitjans. El preu de la pau i l’harmonia en el món és, tal i com afirma l’inquisidor, l’aniquil·lament de la llibertat?

Sortosament, l’abdicació de les idees pròpies i de la llibertat en favor d’una ideologia serà una actitud progessivament intolerable –almenys en teoria- en el món occidental. La formulació de l’autonomia de l’individu- amb els seus pros i contres- serà determinant per desterrar situacions com la que Dostoievski narra en aquest passatge, i serà condició de possibilitat de l’aparició de disciplines com la sociologia o la psicologia de la religió, impensables en un ambient de legitimacions inqüestionables i de por a la llibertat.  Crec que si Dostoievski ens dóna un missatge en la nostra època aquest és el de la coherència del cristià amb l’Evangeli i el de la constitució d’una intitució eclesial que no pugui matar Jesús de nou.