En Tomàs i les vies

Fa dos dilluns vaig trobar, aixi miraculosament, la utilitat de les 5 vies tomistes. La veritat és que la filosofia (teosofia...) de Sant Tomàs a mi no em convenç, tot i que tampoc puc dir que en sóc una experta. Em dóna la impressió de que el tomisme, això mateix, més aviat la filosofia derivada escolarment dels textos de Sant Tomàs, no constribueix a la coneixença de la realitat, sinó que es mou en un univers purament lògic en el que tot encaixa, però no en un univers real. Sí, sóc conscient de que Sant Tomàs introdueix la distinció esse-essentia i això demostra la seva consideració pels singulars, i no només els universals, però amb tot, li continuo veient la mancança. I en això reconec seguir el que és una moda entre la filosofia "progre", i és que no paeixo el tomisme :)

.

Dins el context medieval, Sant Tomàs proposa 5 vies per la demostració de l'existència de Déu que es configuren a partir dels clàssics conceptes i lògica escolàstica. Bàsicament, totes 5 tenen un punt de partida (un fet incontestable de la realitat), la inferència de la necessitat d'una causa d'aquest fet (res en la realitat és causa de sí mateix), en tercer lloc, la impossibilitat d'una regressió infinita de les causes, i per últim, una parada de la regressió en una causa primera incausada (Déu). Per exemple, la tercera via ens parla de la contingència dels éssers (poden perfectament no ser). El 1r pas és afirmar un fet de la realitat: les coses poden existir o no existir (són contingents). 2n pas: els éssers contingents no tenen el principi d'existència en sí mateixos, sempre existeixen en virtut d'una causa aliena (un altre ésser). 3r pas: no és possible retrocedir infinitament en la cadena d'éssers no necessaris. 4t: cal una causa primera l'existència de la qual sigui absolutament necessària: Déu.

.

Aquest procediment pertany, com he dit, a un context determinat. Per molt lògicament aplastant que sembli, està clar que "no convenç del tot", o tots els habitants del món creurien en Déu. Fa uns dies, però, a la sessió de catequesi, els nens van començar a formular la pregunta apocalíptica: i a Déu qui el va crear? passats un segons, no sé com encara, se'm va acudir començar a explicar que era impossible la regressió infinita. Per ells va ser una cosa com: imagina't que a Déu l'hagués creat un altre Déu, i a aquest un altre, i un altre i un altre i un altre i un altre... quin embolic oi? Déu és tan gran i bo que no necessita que un altre el creï! Total, que amb allò de l'embolic infinit van quedar bastant satisfets, per sorpresa meva, i fins i tot van riure, com si haguesssin formulat una pregunta tonta que ara veien clarament. No sé quan durarà aquest petit anestèsic, però m'acontento si fins final de curs no he d'enfrontar-me a preguntes d'aquesta magnitud... una pregunta tonta pensaven... si hi ha dies que em treu la son!