Està de moda parlar de la "postmodernitat", almenys en el camp de les humanitats i les ciències socials. És una paraula que està en boca de tot filòsof, antropòleg... que vulgui fer-se sentir. Sovint, a les classes de filo, es parla d'aquest "fenòmen" que marca la nostra època per totes bandes. El pensament, la ciència, la tecnologia, els comportaments socials, la moral, la religió... tot es defineix sota els signes de la "postmodernitat". Certament, hi ha uns trets que defineixen el temps que vivim, i que englobem sota aquest terme: velocitat, consum, desarrelament, "melting pot" espiritual, moral i vincles líquids, etc. Però hi ha actituds inserides dins aquesta "postmodernitat" que m'espanten. Les d'aquells que, per sistema, la critiquen i se situen fora d'ella.
Algunes classes a la facultat m'han fet pensar que hi ha filòsofs que realment creuen estar fora de la nostra època, situats com en una mena de mirador des d'on ho jutgen tot, sentint-se posseidors d'unes virtuts pròpies d'un temps anterior. Dubto molt que tota la història de la Humanitat hagi estat (ben) marcada per unes virtuts que ara de sobte desapareixen. Potser fa segles no en sabien res de l'amor líquid o de les obsessions de la societat actual, però tenien les seves pròpies barbàries morals, religioses o socials. L'home ha estat més o menys sempre la mateixa mescla de bondat i maldat, i ambdues les ha expressat a la manera de cada època.
Crec que la postmodernitat (o com la volguem anomenar, hi ha varies alternatives) té unes greus dèficits, però també té grans virtuts. He nascut i crescut en ella i no em sento víctima de la velocitat ni del desarrelament, ni em sento interiorment nihilista. Només demano que quan se'ns expliqui la nostra època es faci honestament, sense aquest derrotisme en el fons intel·lecualment elitista. Tots i totes formem part del segle XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada