No és gaire estrany sentir allò de 'si ha passat és perquè havia de passar'. A mi, com a potencial filòsofa, em criden molt l'atenció aquest tipus de frases convencionals que hom solta amb contundència com un apunt definitiu a les qüestions de la vida. De vegades són mers formalismes lingüístics sense cap importància, que només destaco per pura escrupolositat. Però d'altres em semblen més greus, perquè porten a sota una càrrega important de pressupòsits. És ben sabut que en intentar la quadratura del cercle en temes de fe, el quadrat és el mal i el cercle és l'existència de Déu. Perquè Déu permet el mal, seria la pregunta al mode tradicional, una pregunta que en ella mateixa arrossega Déu n'hi do quin prejudici: el que Déu permet o deixa de permetre les coses. Com si el món no seguís el seu propi curs. Pregunta més encertada en la meva opinió seria, com integrar l'existència de Déu amb l'existència del mal?
L'home ha necessitat resposta a aquesta pregunta. Jo crec que els 'camins inescrutables' de Déu responen a aquest desig. Com que no ho podem respondre, diem que Déu actua de maneres misterioses, però al cap i a la fi, beneficioses d'alguna manera per nosaltres. Així acabem dient que tot passa per una raó, i que els mals moments es justifiquen religiosament en els moments bons que han de venir. Perquè es veu que Déu ho fa tot per una raó. Exemple pràctic. Fa més de deu anys, quan va morir el meu avi, una persona que tot just coneixia, en un intent de consolar-me, em va dir que potser ell havia mort així perquè Déu li havia volgut estalviar una mort dolorosa en el futur. Jo en aquell moment no tenia ni les paraules ni els arguments per respondre allò, però em vaig quedar amb una sensació estranya. Com quan et diuen quelcom que saps que és erroni i no tens ni idea de perquè. Anys després, aquesta resposta ha anat madurant, i els arguments han anat desenvolupant-se al meu cap, gràcies a nous conceptes i reflexions. I no puc evitar sentir-me orgullosa d'haver vençut aquesta fantasma amb pretensions racionals, i haver descobert perquè allò que em va semblar una tonteria majúscula és, en efecte, una tonteria majúscula.
Una primera raó és evident a primer cop d'ull (aquesta no és la que em preocupa més). I és que juguem massa perillosament amb el concepte d'omnipotència de Déu. Déu és omnipotent, però depenent dels esdeveniments, pot unes coses o unes altres segons ens convingui. Si Déu no pot evitar un mal present, tampoc podrà evitar-ne un de futur, o en tot cas, estaria fent continus pactes amb el Diable o la Mort, amb els quals estaria en situació d'igualtat, per proporcionar-nos una pròrroga. Sincerament, em fascina aquest compendi de bajanades que entén el transcendent com un enorme mercadillo d'intercanvi de favors. (Deixant ara de banda la insultant comprensió maniqueísta que hi subjau). Doncs he trobat aquesta idea sota moltes creences habituals, i sota molts comentaris que hom pot sentir a diari, en converses caçades al vol al metro o en tertúlies d'autoajuda improvisades a la taula del costat en un bar. Si Déu és això, jo sóc atea.
Perquè? Doncs perquè la lògica interna d'aquest funcionament només té un nom i és cinisme. Quan un home o una dona actua així se'l qualifica de cínic. Jo no vull un Déu cínic, que em deixa a l'espera d'un bé per compensar o que m'abandona a l'exercici racional d'inventar una excusa per la presència del mal, una excusa que estigui a l'altura de Déu. I en no trobar-ne cap, acabar amb l'evasiva dels camins inescrutables, que, sincerament, no solucionen res ni proporcionen tranquil·litat d'ànim ni, molt menys, felicitat. Per tant, sota l'afirmació 'això ha passat perquè havia de passar' hi veig clarament un Déu cínic.
Suposo que part del problema rau en la impossibilitat de l'home de viure de cara l'absurd. Aquí vaig a buscar el meu estimat Camus. L'home creient no pot concebre la possibilitat de l'absurd, del mal perquè si. Senzillament perquè ho veu incompatible amb Déu. Doncs jo dic, si vols un Déu com cal, has d'aprendre a enfrontar-te al mal i a l'absurd de cara. No li busquis subterfugis. Accepta que el sofriment i el mal poden passar perquè si, i quan assumeixis això seràs feliç. I encara més, trobaràs un Déu bo, en comptes de cínic. Deixem en pau d'una vegada Déu, volent veure per tot arreu els seus fils teatrals movent les marionetes del món. Per mi, la condició sine qua non de la bondat de Déu, és que el mal succeeix sense cap raó i que el món se'ns pot presentar, en efecte, com un absurd. Sí Déu comença a intervenir al món, on posem aleshores el límit? Sovint, el problemes de les afirmacions més quotidianes és que són petites caixes de Pandora. Quan les obres i les vols analitzar, amb rigor, racionalment, solen acabar en grans contradiccions. I la opció que a primera vista sembla més insultant (que el mal passa perquè sí) pot de sobte esdevenir una esperança.