Molts han dit que la filosofia neix de l'admiració, de la capacitat de sorprendre's del món i la vida. L'admiració apareix sense planejar-ho, no és el resultat de buscar-la esforçadament. T'ataca de sobte, quan no t'ho esperes, i et fa veure les coses des d'una altra perspectiva, sempre oberta, omniabastant, estranya i alhora meravellosa. Crec que aquest punt de vista és el de l'ésser. I si, em disposo a fer metafísica. Ortega y Gasset deia que abans de adonar-nos de la presència de les coses hi convivim donant-les per descomptat. Simplement "comptem amb les coses". Abans de pensar el món que ens envolta actuem amb ell d'infinites maneres, però sense preguntar pel seu ésser. En aquest estadi no podem plantejar ni respondre la pregunta per l'ésser, doncs és l'àmbit del que Ortega anomena "circumstància". Però un dia, sense saber ben bé com ni perquè, te n'adones que les coses són, i de que podrien perfectament no ser. Aleshores perquè són? Aquest és el moment de l'admiració primordial. El filòsof és filòsof no perquè s'admiri d'allò que normalment és considerat gran o impactant, sinó perquè se sorprèn de les coses menys "sorprenents". Allò "donat per descomptat" és el que interpel·la al filòsof, és la realitat mateixa la que d'un dia per l'altre ens parla un altre idioma. Recordo els presocràtics, admirats per la naturalesa, interrogats radicalment per la presència de l'aigua, el foc, el moviment... i què són, com són, perquè són aquestes coses? El misteri de l'ésser atrapa i ja no et deixa anar. És l'inici de la metafísica. La paradoxa, la contradicció, la impossibilitat del pensar: perquè podent haver-hi res hi ha ser?
